Enrico Caruso (24 de febreru de 1873, Nápoles(es) y Nápoles – 2 d'agostu de 1921, Nápoles) foi un tenoritalianu, el cantante más popular en cualquier xéneru mientres los años 1920 y unu de los pioneros de la música grabada. El so gran ésitu de ventes y una voz estraordinaria, aclamada pola so potencia, guapura, riqueza de tonu y téunica superlativa, conviérten-y n'unu de los más famosos cantantes d'ópera de tol sieglu XX.
Col so estilu de cantar Enrico Caruso afitó un estándar, influyendo en práuticamente tolos tenores nos repertorios italianos y franceses. La so carrera tomó dende 1895 hasta 1920 ya incluyó un récor de 863 apaiciones nel Metropolitan Opera de Nueva York.Desgraciadamente la so trayeutoria foi atayada por una infeición fulminante que lu mató a la edá de 48 años, nel pináculo de la so carrera. Caruso yera veceru d'Edward Bernays, un pioneru de les rellaciones públiques, que trabayó como'l so axente de prensa nos Estaos Xuníos.[7]
Coles mesmes, tenía un repertoriu d'unos quinientos cantares, dende cantares napolitanos y tradicionales d'Italia hasta temes populares de la dómina.
Per otru llau, foi'l primer vocalista de la historia en realizar grabaciones sonores de cantares. Mientres la so carrera realizó cerca de 260 grabaciones y ganó millones de dólares cola venta de los sos discos de 78 rpm. El 8 d'abril de 1904, grabó Mattinata, un cantar de Ruggero Leoncavallo, que se considera como'l primer cantar compuestu puramente pa ser grabada. Caruso y la industria fonográfico fixeron enforma por promovese nos dos primeres décades del sieglu XX. El so rexistru de 1902 de Vesti la giubba, de Pagliacci (Payasos), de Leoncavallo, foi'l primer discu con un millón d'exemplares.
Enrico Caruso morrió en 1921 d'un entueyu de pleuresía, y foi soterráu en Nápoles. Como interés, cabo destacar que namái un filme de 1951 intentó retratar la so figura: El gran Caruso, de Richard Thorpe, na piel del actor y cantante d'Estaos Xuníos Mario Lanza, acompañáu por Ann Blyth. Supón una biografía convencional pero con curiosos.
Key (Pierre V.R.) & Zirato (Bruno) : "Enrico Caruso. A Biography" (Boston, Liitle, Brown, and Company, 1922, 455 Páxs., ill.).
Caruso (Dorothy): "Enrico Caruso. His Life and Death" (London, T. Werner Laurie Limited, 1946, 312 Páxs., ill.).
Gara (Eugenio): "Caruso. Storia di un emigrante" (Milano, Cisalpino-Goliardica, 1947, 285 Páxs., ill.).
Freestone (John) & Drummond (H.J.): "Enrico Caruso. His Recirded Legacy" (London, Sidgwick and Jackson, 1960, 130 Páxs.).
Blanco (Eumenio): "L'inmortal Enrico Caruso" (Edición al cuidu d'Armando Del Moral, Orbe Publications, Inc, Hollywood 38, California, 1954, 61 Páxs., ill.).
Mouchon (Jean-Pierre):"Particularités physiques et phonétiques de la voix enregistrée de Caruso", prefaciu Prof. André Appaix (Marseille, Le Sud Médical et Chirurgical, 99° añu, n°2509, 31 d'ochobre 1964, Páxs. 11.812-11.829).
Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. 1873-1921. Sa vie et sa voix. Étude psycho-physiologique, physique, phonétique et esthétique" (Langres, Imprimerie du Petit-Cloître, 1966, 106 Páxs., ill.).
Pituello (Luciano): "Caruso a Milano" (Milano, Associazione Amici del Muséu Teatrale alla Scala, 1971, 16 Páxs., ill.).
Jackson (Stanley): "Caruso" (New York, Stein and Day, 1972, 302 Páxs., ill.).
Tortorelli (Vittorio): "Enrico Caruso nel centenariu della nascita" (Rimini, Artisti Associati, 1973, 189 Páxs., ill.)
Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. Hils Life and Voice" (Gap & Paris, Éditions Ophrys, 1974, 77 Páxs., ill.).
Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. L'homme et l'artiste", 3 vol. (Paris-Sorbonne, tesis doctoral, 1978, 1605 Páxs., ill. Atelier national de reproduction des thèses, Université de Lille III, 9, rue A. Angellier 59046 Lille; Paris, Ediciones Didier ed., microfichas).
Greenfeld (Howard): "Caruso" (New York, Da Capo paperback, 1984, 275 Páxs., ill.).
Pituello (Luciano, so la direición de):"Un grande muséu per un grande Enrico Caruso" (Cologno Monzese, Silvia Editrice, 1987, Páxs.pp., ill.).
Caruso (Enrico Jr) & Farkas (Andrew): "Enrico Caruso. My Father and My Family" (Portland, Oregon, Amadeus Press, 1990, 724 Páxs., ill.).
Mouchon (Jean-Pierre): "Chronologie de la carrière artistique du ténor Enrico Caruso" (Marseille, Académie régionale de chant lyrique, 1992, 423 Páxs., ill.).
Pituello (Luciano): "Caruso. Mille volti di un uomo modernu" (Milano, Finespo srl,"Associazione Muséu Enrico Caruso", 1993, 119 Páxs.,ill.).
Rivero (Pedro Eduardo):" Caruso na Arxentina"(Buenos Aires, Editorial Universitaria d'Estudios Avanzaos, Fundacón Universitaria d'Estudios Avanzaos, 1994, 345 Páxs., ill.).
Vaccaro (Riccardo): "Caruso", prefaciu de Dr. Ruffo Titta Jr. (Napoli, Edizioni Scientifiche Italiane, 1995, 466 Páxs., ill.).
Laurens (Jean): "Caruso. Son âme. Ses techniques. Sa voix", prefaciu de Jacqueline Bonnardot (Paris, La Pensée Universelle, 196 Páxs.)
Pituello (Luciano): "<a href="tel:<a href="tel:1977-2007 30">1977-2007 30</a>">1977-2007 30</a> anni di vita dell' Associazione Muséu Enrico Caruso. Centru studi carusiani y Le canzoni di Enrico Caruso con CD allegato" (Milano, Associazione Muséu Enrico Caruso, 2007, 100 Páxs., ill.).
Mouchon (Jean-Pierre): "Enrico Caruso. L'homme et l'artiste”, 2 vol. ( Marseille, Terra Beata. Société littéraire et historique, 2011, 1359 Páxs., ill., 2 llibros, un CDRom, tamién on line: http://enrico-caruso.dyndns.org/Archiváu 2013-05-15 en Wayback Machine
↑Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 11 avientu 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
↑Afirmao en: Archivio Storico Ricordi. Data de consulta: 3 avientu 2020. Identificador del Archivio Storico Ricordi: 56.
↑Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 31 avientu 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
↑Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 27 abril 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
↑Identificador de persona en The Peerage: p41644.htm#i416434. Data de consulta: 7 agostu 2020.
↑Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
↑"Yo fui capaz de faelo gracies a l'ayuda de la televisión, la radio, los medios y tou tipu de sofitos. La popularidá que Caruso esfrutó ensin el sofitu de la teunoloxía moderna ye sorprendente." Beverly Sills, Enrico Caruso: The Voice of the Century (A & Y Biography, 1998).