Òxid de cobalt(II)

Infotaula de compost químicÒxid de cobalt (II)
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular74,928 Da Modifica el valor a Wikidata
Rolcancerigen Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaCoO Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
[O-2].[Co+2] Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Punt de fusió1.830 °C Modifica el valor a Wikidata

L'òxid de cobalt(II) és un compost inorgànic que s'ha descrit com un sòlid de color verd oliva [1] o gris.[2] S'utilitza àmpliament a la indústria ceràmica com a additiu per crear esmalts i esmalts de color blau, així com a la indústria química per produir sals de cobalt(II). Un material relacionat és l'òxid de cobalt(II,III), un sòlid negre amb la fórmula Co3O4.

Els cristalls de CoO adopten l'estructura de la periclàsia (sal de roca) amb una constant de gelosia de 4,2615 Å.[3] És antiferromagnètic per sota de 16 °C.[4]

L'òxid de cobalt(II) es prepara per oxidació de pols de cobalt amb aire o per descomposició tèrmica del nitrat de cobalt(II) o el carbonat.[5][6]

L'òxid de cobalt(II) s'ha utilitzat durant segles com a colorant a la ceràmica cuita al forn. L'additiu proporciona una ombra profunda de blau anomenat blau cobalt. La bretxa de banda (CoO) és d'uns 2,4 eV. També s'utilitza en vidre blau cobalt.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Greenwood, Norman N. Butterworth-Heinemann. Chemistry of the Elements (en anglès). 2a, 1997. ISBN 978-0-08-037941-8. 
  2. ↑ Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry (en anglès). Weinheim, Alemanya: Wiley-VCH, 2005. DOI 10.1002/14356007.a07_281.pub2. 
  3. ↑ Kannan, R.; Seehra, Mohindar S. Physical Review B, 35, 13, 1987, pàg. 6847–6853. Bibcode: 1987PhRvB..35.6847K. DOI: 10.1103/PhysRevB.35.6847. PMID: 9940938.
  4. ↑ Silinsky, P. S.; Seehra, Mohindar S. Physical Review B, 24, 1, 1981, pàg. 419–423. Bibcode: 1981PhRvB..24..419S. DOI: 10.1103/PhysRevB.24.419.
  5. ↑ Greenwood, Norman N. Butterworth-Heinemann. Chemistry of the Elements (en anglès). 2a, 1997. ISBN 978-0-08-037941-8. 
  6. ↑ Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry (en anglès). Weinheim, Alemanya: Wiley-VCH, 2005. DOI 10.1002/14356007.a07_281.pub2.