Nom original | (ar) أبو منصور محمد بن محمد بن محمود الماتريدي السمرقندي |
---|---|
Biografia | |
Naixement | c. 852 Maturid (Califat Abbàssida) |
Mort | 944 (Gregorià) (91/92 anys) Samarcanda (Califat Abbàssida) |
Sepultura | Mausoleum of Abu Mansur al-Maturidi (en) |
Religió | Islam i sunnisme |
Activitat | |
Camp de treball | Teologia islàmica, kalam, tafsir i ussul al-fiqh |
Ocupació | alfaquí, filòsof, mufàssir, mutakàl·lim, místic |
Obra | |
Obres destacables
|
Abu-Mansur Muhàmmad ibn Muhàmmad ibn Mahmud al-Maturidí as-Samarqandí al-Hanafí —en àrab أبو منصور محمد بن محمد بن محمود الماتریدي السمرقندي الحنفي, Abū Manṣūr Muḥammad b. Muḥammad b. Maḥmūd al-Māturīdī al-Samarqandī al-Ḥanafī— (853–944), més conegut simplement com a Abu-Mansur al-Maturidí o, pels musulmans sunnites i respectuosament, com Imam al-Maturidí, fou un jurista, teòleg i exegeta sunnita hanafita de Samarcanda que va esdevenir el codificador (i epònim) d'una de les principals escoles ortodoxes de teologia sunnita, l'escola maturidita,[1] que va esdevenir l'escola teològica predominant entre els musulmans sunnites de l'Àsia central[1] i, posteriorment, va ser escollida com l'escola preferent tant a l'Imperi Otomà com a l'Imperi Mogol.[1]
Va néixer a Maturid, prop de Samarcanda, actualment a l'Uzbekistan, i va rebre els títols de xaikh al-islam, ‘xeic de l'islam’ i imam al-huda, ‘imam de la bona guia’. Fou un dels dos imams sunnites més importants del seu temps, juntament amb al-Aixarí, en assumptes teològics.[2]
A diferència d'al-Aixarí, l'altre fundador d'una de les més importants escoles teològiques sunnites, l'aixarisme, al-Maturidí es va adscriure a la doctrina d'Abu-Hanifa tal com l'havien transmès i elaborat els teòlegs hanafites de Balkh i la Transoxiana.[1] Fou aquesta teologia la que al-Maturidí sistematitzà i emprà per refutar no només les opinions dels mutazilites, els karramites i altres grups heterodoxes musulamns, sinó també teologies no musulmanes com les del cristianisme calcedoni, el miafisisme, el maniqueisme, el marcionisme i el bardesanisme.[3]