Alcide De Gasperi (Pieve Tesino, 3 d'abril de 1881 - Borgo Valsugana, 19 d'agost de 1954) fou un polític italià, que ocupà la Presidència interina de la República i el càrrec de primer ministre d'Itàlia en huit governs de coalició diferents, entre el 1945 i el 1953.[1] És considerant un dels «pares d'Europa» de forma conjunta amb Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet. Fundador del partit de la Democràcia Cristiana, fou un catòlic devot: ha estat proclamat servent de Déu per l'Església catòlica i té el procés de beatificació en curs.[2]
Va néixer el 3 d'abril de 1881 a la ciutat de Pieve Tesino, població situada aleshores a l'Imperi Austrohongarès però que avui en dia forma part de la província de Trento. S'inicià en la vida política de la seva regió i en la d'Àustria durant els seus anys universitaris, que passà a Viena, on estudià filosofia i literatura per esdevenir posteriorment periodista.[3][4]
Va morir el 19 d'agost de 1954 a la ciutat de Borgo Valsugana (Trento).[5]
Començà la seva carrera política com a diputat en el parlament austríac l'any 1911 en representació de la petita comunitat italiana en el si d'un gran imperi multinacional. Aquesta experiència li aportà una visió més global de la vida política, enriquint-lo amb una cultura més àmplia i més diversa, que li va servir per a fonamentar el seu ideal europeista.[4]
En esclatar la Primera Guerra Mundial fou nomenat responsable del Comitè dels Refugiats. En el desenvolupament del seu càrrec ajudà a milers d'exiliats de Trento, detinguts pel govern austríac per raons militars, a emigrar cap a l'interior del país. Després de l'annexió de Trento a Itàlia, al final de la guerra, participà, al costat del sacerdot Luigi Sturzo, Alberto Marvelli i diversos laics i polítics, en la creació del Partit Popular Italià (PPI),[6] i que posteriorment fou anomenat Democràcia Cristiana. L'any 1921 fou elegit diputat per Trento, i presidí el grup parlamentari del PPI al Parlament. Fins a l'arribada de Benito Mussolini al poder l'any 1922, ocupà un paper important en la vida política italiana.
En la seva qualitat d'opositor és acusat d'activitats antifeixistes, per la qual cosa és detingut i condemnat a quatre anys de presó.[6] A pesar del seu alliberament, queda sota vigilància fins a la caiguda de Mussolini, ocupant un lloc d'auxiliar a la Biblioteca del Vaticà.[7]
Al final de la Segona Guerra Mundial De Gasperi es convertí en líder incontestable de la Democràcia Cristiana. Entre 1945 i 1953 dirigí vuit governs successius com a primer ministre, compaginant aquest càrrec amb el de Ministre d'Afers exteriors. L'any 1946 quan Itàlia esdevé una república també és nomenat president interí del país, càrrec que manté durant divuit dies fins que és nomenat Enrico De Nicola.[8]
Durant l'exercici del seu càrrec aconsegueix l'adhesió d'Itàlia a l'OTAN i la integració en la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA), i dona suport activament al projecte de la fallida Comunitat Europea de Defensa (CED).[6]
Juntament amb Robert Schuman i Konrad Adenauer realitza grans esforços en les primeres etapes de la construcció d'Europa. Entre èxits i fracassos, neix entre ells una unió, una solidaritat i una estima profundes. Alcide De Gasperi consagrarà els últims anys de la seva carrera a l'edificació de la construcció europea.[9][10] Dimitit pel seu propi partit l'any 1953, poc abans de la seva mort, es converteix en el primer president de l'Assemblea parlamentària de la CECA. L'any 1952 havia estat guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà, en reconeixement dels seus esforços en la unitat d'Europa.[11]
« | Constituir aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, i insuflar a la unitat europea l'esperit heroic de la llibertat i del sacrifici que han estat sempre el de la decisió en els grans moments de la història. | » |
Poc després de la seva mort començaren les tasques del procés de beatificació, promogudes per l'arxidiòcesi de Trento. La fase diocesana s'inicià el 1993 i fou proclamat servent de Déu.[2]