Alfons d'Aragó i Roig d'Ivorra (Cervera, 1470 - Lécera, 1520) va ser un noble i religiós català, fill natural de Ferran el Catòlic. Va fer principalment carrera eclesiàstica, sense arribar a exercir mai realment, ocupant entre d'altres els càrrecs d'arquebisbe de Saragossa (1478-1520), arquebisbe de València (1512-1520), abat de Sant Cugat del Vallès (1508-1519), de Sant Joan de les Abadesses (1510-1518) i Santa Maria de Ripoll (1515-1519), però també polític d'important influència com el de lloctinent de Catalunya (1514-1520) i lloctinent del Regne d'Aragó (1485-1511 i 1516-1520), així com regent de la Corona d'Aragó (1516-1518).
Nascut el 1470, probablement a Cervera.[1] Va ser fill natural del rei Ferran el Catòlic i de la seva amant Aldonça Roig d'Ivorra, noble membre de les cases dels senyors de Portell i de Les Fenolleres a Cervera.[2]
Amb set anys va ser nomenat arquebisbe de Saragossa,[3] succeint el seu oncle Joan d'Aragó,[1] per pressions del seu avi Joan II d'Aragó.[4] Inicialment va prendre possessió el 14 d'abril de 1476, però el papa Sixt VI no va voler confirmar l'elecció a causa de la seva edat i va nomenar al cardenal valencià Ausiàs Despuig. Després de diverses diligències, finalment el cardenal va renunciar i el papa va confirmar l'elecció d'Alfons com a arquebisbe, càrrec del qual va prendre possessió el 27 de maig de 1479.[5]
El 7 de novembre de 1501 va ser ordenat sacerdot i l'endemà consagrat pel bisbe de Calahorra, Juan de Ortega. Fou educat per a la carrera eclesiàstica, si bé l'enfocament va ser més polític que religiós. Hom afirma que va ser un prelat cortesà, allunyat de les seves funcions diocesanes, i mantingut amb les rendes de Montearagón i Sant Victorià, atorgades pel seu pare.[4] Assolí moltes altres prebendes, entre les quals l'arquebisbat de Monreale, a Sicília, que va deixar pel de València, que va ocupar el 23 de gener de 1512,[1] un territori que no va arribar a visitar mai i que va governar a través del bisbe auxiliar, Lluís Guillem.[3]
Al llarg de la seva vida també va ocupar diversos càrrecs de caràcter polític. Va ser diputat de la Diputació General d'Aragó, i exercí com a virrei d'Aragó en diverses ocasions, així com de lloctinent general de la Corona d'Aragó (1514-1516). El 1495 va introduir el sistema d'insaculació en la designació de diputats i altres oficis del regne d'Aragó.[1] Com a membre del braç eclesiàstica, va assistir a les Corts de 1510, 1512, 1515 i 1519.[2]
A la mort de Ferran el Catòlic, el 1516, va ser designat regent de la Corona d'Aragó i ocupà el càrrec fins al 1518, amb l'arribada del rei Carles I, net de l'anterior monarca.[2] Va ser una de les personalitats de més relleu a l'arribada de Carles, atès que va presidir les corts de 1518, on el rei va ser reconegut com a tal, però va topar amb els nobles flamencs que acompanyaven el jove monarca, perquè creia en l'autosuficiència dels regnes per a governar-se. Malgrat que va tractar de viatjar a Tordesillas per parlar amb la reina Joana, els consellers del rei li ho van impedir.[4]
Va ser humanista i protector d'humanistes. Va tenir relació amb notables personalitats de l'època com Lucio Marineo Sículo o Antonio Geraldini, a més d'aplegar al seu voltant un cercle format per humanistes com Gaspar Barrachina, que va ser el seu secretari, Alfonso Segura o el poeta Juan Sobrarias. També va tenir relació amb el cercle lul·lià de París i sobretot amb Jacques Lefèvre d'Étaples.[1]
Va morir en el camí de Barcelona a Saragossa el 23 de febrer de 1520. Fou enterrat a la catedral de Saragossa.[4]
Va mantenir una relació amb Anna de Gurrea (1470 - 1527), senyora d'Argavieso, amb qui va tenir set fills:[2]