Alfredo Castro

Plantilla:Infotaula personaAlfredo Castro

(2019) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Alfredo Arturo Castro Gómez Modifica el valor a Wikidata
19 desembre 1955 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Providencia (Xile) Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaSantiago de Xile Modifica el valor a Wikidata
ReligióAteisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióLondon Academy of Music and Dramatic Art - interpretació (–1983)
Universitat de Xile - interpretació (1974–1977)
Saint Gabriel's School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballProducció cinematogràfica i guionatge cinematogràfic Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactor, director de teatre, guionista, director de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat1977 Modifica el valor a Wikidata -
PartitRevolució Democràtica (2016–2020) Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ProfessorsPedro Mortheiru (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeTaira Court (1997–2008) Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0998846 Allocine: 222366 Allmovie: p530127 TMDB.org: 225011
Facebook: 275054835865856 Modifica el valor a Wikidata

Alfredo Arturo Castro Gómez (Santiago, 19 de desembre de 1955) és un actor i director de teatre xilè. És un dels artistes més prestigiosos per la crítica del seu país, reconegut pel seu alt nivell de rigorositat en encarnar múltiples personalitats en la transfiguració dels seus papers.[1][2] Pertany al selecte grup d'actors considerats «camaleons artístics» de la indústria xilena, entre ells Claudia Di Girolamo i José Soza.

Va començar la seva carrera en el Teatre Universitat de Xile i al Teatro Itinerante abans d'actuar en rols en televisió com a De cara al mañana i La Represa creixen a principis dels anys 1980. Va fer el seu debut fílmic en el drama Fuga en 2006[3] i, va rebre elogis de la crítica per la seva actuació a Tony Manero, en 2008. Va obtenir reconeixement pels seus treballs posteriors en papers com a Post mortem (2010) i No (2012), així com en papers principalsa Desde allá (2015) i El Club (2016), abans d'aconseguir el reconeixement mundial al Festival de Cinema de Venècia en 2019.[4]

Primers anys

[modifica]
Alfredo Castro rep el Premi Fènix 2015 al millor actor per El club, lliurat per Gael García Bernal. Mèxic, 25 de novembre de 2015.

Va créixer en una família de cinc germans; la seva mare va morir de càncer quan ell tenia 10 anys.[5] Va estudiar en els col·legis Saint Gabriel, Kent School i Liceu 11 de Las Condes, a Santiago.

Acabada la secundària, va ingressar en el Departament de Teatre de la Facultat d'Arts de la Universitat de Xile, on el 1977 es va llicenciar en actuació.[6] Aquest mateix any va rebre el Premi APES de la Associació de Periodistes d'Espectacles. Aquest mateix any va debutar en Equus, amb bona crítica per part de la premsa especialitzada.[2] La seva actuació va produir un cert renou llavors, ja que va aparèixer nu en aquesta obra del britànic Peter Shaffer.[7]

Carrera professional

[modifica]

Entre 1978 i 1981 va treballar en la companyia Teatro Itinerante, de la que en va ser un dels seus fundadors. El 1982 participa en la producció per Televisión Nacional de Chile De cara al mañana. Viatja a Londres el 1983, becat pel British Council per perfeccionar-se en The London Academy of Music and Dramatic Arts.

El 1989 va rebre una beca del Govern de França per perfeccionar-se en la direcció de teatre en París, Estrasburg i Lió. Va tornar el mateix any i va fundar la companyia de teatre La Memoria. En 2013 va anunciar el tancament, per falta de fons,[8] d'aquest teatre que funcionava en Bellavista 503.[9] Abans havia notificat que havia d'acabar també amb el seu centre de recerca que donava seminaris de dramatúrgia, direcció, actuació i escriptura.

Va treballar com a docent i subdirector de l'Acadèmia de Teatre de Fernando González.

Per al teatre de la Universitat Catòlica, va posar en escena les obres Theo y Vicente segados por el sol (adaptació de Nous, Theo et Vincent Van Gogh, de Jean Menaud; 1990) I El reI Lear, amb traducció de Nicanor Parra; i en el de la Xile, La catedral de la luz (1995), de Pablo Álvarez I Casa de luna (1997) de Juan Claudio Burgos Droguett, obra inspirada en la novel·La El lugar sin límites, de José Donoso.

Va ser president de l'Associació Gremial de Directors de Xile (1997-2000) i director artístic de la Mostra de Dramatúrgia organitzada per la Secretaria General de Govern (1999-2000). Durant aquesta mateixa temporada, va posar en escena Hechos consumados de Juan Radrigán i Patas de perro, basada en la novel·la homònima de Carlos Droguett.

Es va incorporar a Televisión Nacional de Chile el 1998, va col·laborar estretament amb el director Vicente Sabatini, amb diverses actuacions en la Època d'or de les teleseries, aconseguint gran popularitat amb els seus papers a La fiera, Romané, Pampa Ilusión, El circo de las Montini, Los Pincheira, entre altres.

El 2001 va dirigir Las sirvientas (també traduïda com Las criadas, de Jean Genet) i va protagonitzar Eva Perón, de Copi, obra que va marcar el seu retorn als escenaris com a actor.

En 2004 va dirigir a Claudia Di Girolamo en l'obra de teatre Psicosis 4:48, de Sarah Kane.[10] A l'any següent, per l'obra va obtenir un premi Altazor al millor director teatral i Di Girolamo va obtenir una nominació a la millor actriu de teatre.[11]

El 2006, Castro és nomenat per Chile elige com el tercer millor actor xilè de tots els temps.

En 2012 va decidir retirar-se de les telenovel·les amb les quals es va fer conegut popularment i a les quals va dedicar gran part de la seva vida, sent l'última La Doña.[12]

En 2014, Alfredo Castro va dirigir la famosa obra del dramaturg estatunidenc Tennessee Williams Un tranvia llamado Deseo, amb un elenc encapçalat per Amparo Noguera, Marcelo Alonso, Luis Gnecco i Paloma Moreno.[13]

En 2017 va rebre la Medalla d'Honor per la Cambra de Diputats de Xile.[14]

EEn 2019 Castro va rebre el Premi Starlight International Cinema Award del Festival Internacional de Cinema de Venècia per la seva trajectòria artística.

Al març de 2020 va ser triat com el millor actor de teatre de la dècada de 2010 per El Mercurio.[15]

Tècnica i anàlisi

[modifica]

És un dels intèrprets i directors de les arts escèniques xilenes més prestigiós per la crítica, reconegut pel seu alt nivell de rigorositat i complexitat en crear i encarnar múltiples personalitats als seus personatges, que van des del dialecte fins a la caracterització.

Sobre la seva faceta de director, Memòria Xilena diu que «es tendeix a descriure» el seu teatre «com una posada en escena carregada d'hermetisme i de metàfores, entenent posada en escena com l'articulació de diferents elements que participen en l'execució d'una obra teatral, com el text, la imatge, la gestualitat i l'estil de l'actuació. El mateix Castre és conscient que el seu teatre no és per a un públic massiu: “Jo sé que no faig teatre per la massa, perquè assisteixin dues mil persones, que no faig històries amb presentació, clímax, nus, desenllaç. Jo no sóc un director aristotèlic, això ho tinc claríssim des que vaig néixer”». Però «a finals de la dècada dels noranta, Castro va donar un gir a la seva manera d'encarar el teatre [...]; va començar a reconciliar-se amb un teatre de tint més realista [...]; abordant els temes que sempre el van preocupar, però sacsejant-se el registre en excés metafòric per centrar-se més en les interpretacions».[16]

Alfredo Castro va declarar que: «El meravellós de la transfiguració d'un actor és perdre una sexualitat definida”. En l'espai de la creació, diu «a mi, com a director i actor, sempre m'ha interessat més el lloc femení o més ambigu de la sexualitat que una sexualitat acabada. Jo crec que per a l'art qualsevol encasellament que existeixi és un parany mortal. Llavors crec haver estat capaç d'haver estimat o haver-me vist representat en el cos de Claudia Di Girolamo, d'Amparo Noguera, o de Paulina Urrutia, sense necessàriament ser trans. Per estar a aquest costat jo amorosament puc comprendre i apreciar aquest lloc femení més profund».[17]

Vida personal

[modifica]

Es va separar en 2008 de l'actriu i dissenyadora teatral Taira Court, amb qui té una filla, Agatha.[5]

Filmografia

[modifica]

Cinema

[modifica]
Pel·lícules
Pel·lícula Any Personatge Director
La chica del crillón 1999 Gastón Alberto Daiber
Fuga 2006 Claudio Leal Pablo Larraín
Casa de remolienda 2007 Renato Joaquín Eyzaguirre
La buena vida 2008 Jorge Andrés Wood
Secretos 2008 Gurú Valeria Sarmiento
Tony Manero 2008 Raúl Peralta Pablo Larraín
Post Mortem 2010 Mario Cornejo Pablo Larraín
No 2012 Luis Guzmán Pablo Larraín
È stato il figlio 2012 Busu Daniele Cipri
Il mondo fino in fondo 2013 Lucho, el taxista Alessandro Lunardelli
Carne de perro 2013 Pastor Evangélico Fernando Guzzoni
Las niñas Quispe 2013 Fernando Sebastián Sepúlveda
Ventana 2014 . Rodrigo Susarte
Aurora 2014 Santiago Rodrigo Sepúlveda
Severina 2017 Otón Felipe Hirsch
Desde allá 2015 Armando Lorenzo Vigas
El Club 2015 Padre Vidal Pablo Larraín
Neruda 2016 Gabriel González Videla Pablo Larraín
La cordillera 2017 Desiderio García Santiago Mitre
Los perros 2017 Juan, l'excoronel Marcela Said
Museo 2018 Dr. Núñez Alonso Ruizpalacios
Rojo 2018 Detective Sinclair Benjamín Naishtat
Perro Bomba 2019 El Jefe Juan Cáceres
Medea 2019 Camioner Alejandro Moreno
El príncipe 2019 El Potro Sebastián Muñoz
Blanco en blanco 2019 Pedro Theo Court
Algunas bestias 2019 Antonio Jorge Riquelme
Tengo miedo torero 2020 La Loca del Frente Rodrigo Sepúlveda
Karnawal 2020 El Corto Juan Pablo Félix
Verlust 2020 Constantin Esmir Filho
Perfidious 2020 Paolo Illeane D Velasquez

Televisió

[modifica]

Telenovel·les

[modifica]
Títol Any Crèdits com
Paper (s) Tipus de rol Director
De cara al mañana 1982 Claudio Castañeda Co-protagonista Jorge Pedreros
La represa 1984 Samuel Betancourt Co-protagonista Ricardo Vicuña
Los títeres 1984 Julio Barros Óscar Rodríguez
Vivir así 1988 Tito Orsini Vicente Sabatini
¿Te conté? 1990 Frula Repartiment Óscar Rodríguez
Volver a empezar 1991 Pedro Pablo Oroz Antagonista Vicente Sabatini
El palo al gato 1992 Fernando Co-protagonista Óscar Rodríguez
Jaque mate 1993 Jonathan Astudillo Repartiment Vicente Sabatini
Champaña 1994 Renán Repartiment Cristián Mason
El amor está de moda 1995 León Soto Repartiment Ricardo Vicuña
Amor a domicilio 1995 Romeo Ulloa Repartiment Cristián Mason
Adrenalina 1996 Efraín Domínguez Repartiment Ricardo Vicuña
Eclipse de luna 1997 Jeremías Höltz Antagonista Cristián Mason
Iorana 1998 Luciano Cox Antagonista Vicente Sabatini
La Fiera 1999 Ernesto Lizana Repartiment Vicente Sabatini
Romané 2000 Lazlo California Repartiment Vicente Sabatini
Pampa Ilusión 2001 Eulogio Martínez Antagonista Vicente Sabatini
El circo de las Montini 2002 César Mondaca "Caluguita" Repartiment Vicente Sabatini
Puertas adentro 2003 Julio Albornoz Antagonista Vicente Sabatini
Los Pincheira 2004 Floridor Carmona Antagonista Vicente Sabatini
Versus 2005 Arístides Montenegro Co-protagonista Quena Rencoret
Floribella 2006 Franz / Wolfgang Víctor Huerta
Corazón de María 2007 Wladimir Tapia Repartiment Patricio González
Viuda alegre 2008 José Pablo Zulueta Co-protagonista Patricio González
Los exitosos Pells 2009 Guido Wadell Antagonista Germán Barriga
Manuel Rodríguez 2010 Casimiro Marcó del Pont Antagonista Vicente Sabatini
La Doña 2011 Pedro Lisperguer y Solorzano Co-protagonista Vicente Sabatini

Sèries i minisèries

[modifica]
Títol Any Crèditos com
Paper (s) Episodis Director
Corín Tellado 1989 Marcelo del Valle /Rolando Ríos 2 episodis Vicente Sabatini
Tuti Cuanti 1996 Policia 1 episodi Cristián Mason
Amor a domicilio, la comedia 1996 Romeo Ulloa 29 episodis Cristián Mason
Sucupira, la comedia 1998 Gaspar 1 episodi Vicente Sabatini
Tiempo final: en tiempo real 2005 Martín 1 episodi Matías Stagnaro
Justicia para todos 2005 Pablo Rencoret 1 episodi Ignacio Eyzaguirre
Prófugos 2011-2013 Freddy Ferragut 13 episodis Pablo Larraín
Ecos del desierto 2013 Coronel Arturo Rivera 4 episodis Andrés Wood
Bala loca 2016 Eugenio "Coco" Aldunate 10 episodis Gabriel Díaz
Narcos 2017 Abel Escobar 2 episodis José Padilha
Una historia necesaria 2017 Max Santelices Hernán Caffiero
Los días eran así 2017 Hernando García 8 episodis Carlos Araújo
Neruda, la serie 2017 President Gabriel González Videla 4 episodis Pablo Larraín
Martín, el hombre y la leyenda 2018 Lucio Hernández 4 episodis Juan Francisco Ossa
En terapia 2019 Dr. Gabriel Montes 45 episodis Rodrigo Sepúlveda
La Jauría 2020 Alejandro Petersen 8 episodis Lucía Puenzo

Premis

[modifica]
  • 1977: Revelació teatral de l'any per la seva interpretació del personatge Alan Strang en Equus, de Peter Shaffer
  • 1990: Millor actor de Televisió
  • 1992: Millor director de Teatre
  • 1996: Millor actor de Teatre
  • 1998: Millor actor principal de Televisió en Iorana de Vicente Sabatini
  • 1999: Millor director de Teatre per la posada en escena de Hechos consumados de Juan Radrigán
  • 1999: Millor actor per la seva participació de Quartetto de Heiner Müller
  • 1999: Millor actor de repartiment per la seva participació en La Fera de Vicente Sabatini
  • 2000: Millor director de Teatre per Hechos Consumats
  • 2002: Millor director de Teatre per Devastados de Sarah Kane

Premi de la Crítica

[modifica]
  • 2001: Pel seu paper en l'obra Eva Perón de l'argentí Copi
  • 2005: Millor director de teatre per l'obra Psicosi 4.48, de l'anglesa Sarah Kane, interpretada pel Teatre La Memòria[18]
  • 2007: Finalista en la categoria Direcció-Teatre amb Devastados, de Sarah Kane
  • 2009: Millor actor de cinema per la seva interpretació del personatge Raúl Peralta en la pel·lícula Tony Manero de Pablo Larraín[6]
  • 2019: Millor actor protagonista en cinema amb la pel·lícula Los perros

Festival Internacional de Torino

[modifica]
  • 2008: Millor actuació masculina amb la pel·lícula Tony Manero
  • 2008: Millor actuació masculina amb la pel·lícula Tony Manero
  • 2010: Millor actuació masculina amb la pel·lícula Post mortem
  • 2010: Millor actor amb la pel·lícula Post mortem
  • 2020: Premi Mezcal al millor actor amb la pel·lícula Tengo miedo torero
  • 2020: Premi Maguey amb la pel·lícula Tengo miedo torero
  • 2020: Millor actor iberoamericà de ficció amb la pel·lícula Karnawal
  • 2015: Millor interpretació masculina amb la pel·lícula El club
  • 2018: Millor interpretació masculina amb la pel·lícula Los perros

2017: Nominat en la categoria de Millor interpretació masculina amb la pel·lícula Desde allá 2016: Nominat en la categoria de Millor interpretació masculina amb la pel·lícula El Club

  • 2019: Starlight International Cinema Award per trajectòria artística en cinema
  • 2008: Millor actor de cinema amb la pel·lícula Tony Manero
  • 2015: Millor actor de cinema amb la pel·lícula Desde allá

Referències

[modifica]
  1. «Alfredo Castro y sus 5 personajes icónicos en TVN». Arxivat de l'original el 2020-02-05. [Consulta: 23 abril 2021].
  2. 2,0 2,1 Cronología de Alfredo Castro, portal Memoria Chilena s/f; acceso 01.01.2018
  3. Alfredo Castro se roba la película
  4. Alfredo Castro recibe premio en el Festival de Venecia y pide que se restituyan fondos para el cine chileno
  5. 5,0 5,1 [Enllaç no actiu], revista Cosas, agosto de 2008; acceso 02.06.2013
  6. 6,0 6,1 Castro en los Premios Altazor, s/f; acceso 01.06.2013
  7. Semblanza de Castro, portal Memoria Chilena s/f; acceso 02.06.2013
  8. Estefanía Etcheverría. Alfredo Castro anuncia que en dos meses más cerrará el Teatro La Memoria Arxivat 2016-03-05 a Wayback Machine., La Tercera, 01.06.2013; acceso el mismo día
  9. Página del Teatro La Memoria Arxivat 2016-08-05 a Wayback Machine., s/f; acceso 01.06.2013
  10. «Alfredo Castro dirigirá a Claudia Di Girolamo= 14 de desembre de 2002». Emol.
  11. «Premios - Alfredo Castro». Arxivat de l'original el 24 de setembre de 2019. [Consulta: 20 juny 2020]. Arxivat 2019-09-24 a Wayback Machine.
  12. Alfredo Castro arremete contra las teleseries: “Se pudre uno, es una podredumbre humana”, Bío-bío Chile, 03.09.2012; acceso 01.06.2013
  13. 24Horas.cl, 27.03.2014; acceso 23.10.2018
  14. «Festival de Cine de Viña del Mar comenzó con homenajes a Alfredo Castro e Inti Briones». Arxivat de l'original el 10 de setembre de 2017. [Consulta: 20 gener 2019].
  15. El mundo del teatro escoge lo mejor de la década de 2010
  16. Alfredo Castro, Memoria Chilena, s/f; acceso 02.06.2013
  17. «Alfredo Castro: “Lo maravilloso de la transfiguración de un actor es perder una sexualidad definida”». Arxivat de l'original el 2020-10-20. [Consulta: 23 abril 2021].
  18. Castro y Psicosis 4:48 en el portal de los premios Altazor

Enllaços externs

[modifica]