Amaterasu

Infotaula personatgeAmaterasu
天照大御神 i 天照大神 Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Tipusamatsukami (en) Tradueix
deïtat solar
ésser humà possiblement fictici
imperial ancestral kami (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraKojiki i Nihon Shoki Modifica el valor a Wikidata
Mitologiaxintoisme Modifica el valor a Wikidata
Dades
Sobrenom大日孁貴神 Modifica el valor a Wikidata
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómonarca Modifica el valor a Wikidata
ResidènciaTakamagahara Modifica el valor a Wikidata
Naixementprovíncia de Hyūga Modifica el valor a Wikidata, valor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Família
MareIzanami Modifica el valor a Wikidata
PareIzanagi Modifica el valor a Wikidata
FillsOshihomimi, Amenohohi, Amatsuhikone, Ikutsuhikone, Kumanokusubi, Takiribime, Tagitsuhime i Ichikishimahime Modifica el valor a Wikidata
GermansTsukiyomi, Hiruko, Susanowo i Kagu-tsuchi Modifica el valor a Wikidata
Altres
Part deChijin Godai (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
DominiSol Modifica el valor a Wikidata
CàrrecChiten no kimi (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

Amaterasu (kanji: 天照,[1] katakana: アマテラス) o Amateratsu és la dea del Sol en el xintoisme i la mítica avantpassada de la família reial del Japó[2] i fundadora de l'Imperi nipó.[3] El seu nom complet és Amaterasu Ō-Mikami (天照大神[3]) i significa 'deessa gloriosa que brilla en el cel'.[4] En la religió del xintoisme és representada com a l'epítom de la perfecció i és exemple de les qualitats d'intel·ligència, bellesa, fertilitat i puresa.[5]

Ameratsu, juntament amb Tsuki-yomi (déu de la Lluna) i Susano (déu de les tempestes), els principals déus del panteó xintoista, n'és la principal.[6] Nasqué del riu on Izanagi es rentà la brutícia de la seva incursió a l'infern japonès, per tal de cercar la seva esposa Izanami morta, la qual no va poder rescatar.[7] Al santuari del Tse, és on se li ret veneració de manera especial.[6]

Protagonitza el cicle mític Takama no Hara o «Planúria de la Part Alta»,[1] on s'enfada amb el seu germà Susano perquè havia deixat de ser benigne i perquè volia tornar amb sa mare a l'inframon.[8] S'oculta dins una cova, i queda el món sumit en l'obscuritat. Aconsegueixen que isca amb l'estratagema de fer una festa fora de la cova divertint-se alhora que deixen un espill i una joia penjats d'una branca d'un arbre.[1]

Segons el mite, envià el seu fill Ninigi a governar el Japó com a reacció al caos.[6]

Actualment, Amaterasu, suprema divinitat solar del xintoisme japonès, és la dea protectora de la nació japonesa; contrasta amb l'aclaparadora majoria de les religions politeistes del món en les quals la divinitat solar era un home.[1]

La mitologia al voltant d'aquesta deessa, segons la historiadora Mallary A. Silva-Grondin, creà un Japó matriarcal on el clan dels Yamato va aparèixer i es dictava un comportament de respecte cap a les dones fins al segle vi.[5] Va néixer de l'ull esquerre del seu pare.

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Seco Serra, Irene. «Diosas, geishas, emperatrices. Los modelos femeninos tradicionales y las mujeres japonesas contemporáneas». A: Tradición y modernindad: patrimonio en femenino. Madrid: Govern d'Espanya. Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, 2014, p. 65. 
  2. Rodríguez Santidrián, 1994.
  3. 3,0 3,1 «Amaterasu o Mikami». A: La Enciclopedia: a aouita. Madrid: Salvat, 2003, p. 532. ISBN 84-345-7465-9. 
  4. Rodríguez Santidrián, 1994, p. 31.
  5. 5,0 5,1 Silva-Grondin, Mallary A. «Women in Ancient Japan: From Matriarchal Antiquity to Acquiescent Confinement». Inquiries Journal, 2, 9, 2010.
  6. 6,0 6,1 6,2 Rodríguez Santidrián, 1994, p. 32.
  7. Beaumont i Baussier, 2000, p. 94.
  8. Gómez Pinos, Héctor «Reseña crítica. Antiguos mitos japoneses». Observatorio de la Economía y la Sociedad del Japón, 4, 13, 2012, pàg. 3-4.

Bibliografia

[modifica]
  • Rodríguez Santidrián, Pedro. «Amaterasu-Omikami». A: Diccionario de las religiones. Madrid: Alianza, 1994, p. 31-32. ISBN 84-7838-400-6. 
  • Beaumont, Émilie; Baussier, Sylvie. Mitologías. Girona: Panini, 2000. ISBN 978-2-215-06533-3.