Tipus | malaltia sistèmica, deficiència de proteòstasi, malaltia metabòlica adquirida i malaltia |
---|---|
Especialitat | endocrinologia, cardiologia i hematologia |
Clínica-tractament | |
Medicació acetilcisteïna, melfalan, pomalidomide (en) , lenalidomida, bortezomib, dexametasona, ixazomib (en) i talidomida | |
Classificació | |
CIM-11 | 5D00 |
CIM-10 | E85, E85.9, E85.8, E85.0, E85.2, E85.4, E85.1 i E85.3 |
CIM-9 | 277.3 i 277.30 |
Recursos externs | |
OMIM | 105210 |
DiseasesDB | 633 |
eMedicine | 335414 |
Patient UK | amyloidosis-pro |
MeSH | D000686 |
Orphanet | 69 |
UMLS CUI | C0002726 |
DOID | DOID:9120 |
En medicina, la amiloïdosi es refereix a una varietat de condicions en què les proteïnes amiloides estan anormalment dipositades en els òrgans i/o teixits.[1] Una proteïna es descriu com a amiloide si, a causa d'una alteració en la seva estructura secundària, pren una forma especial d'agregat insoluble semblant a la làmina beta plegada[2][3]
Hi ha diversos signes i símptomes inespecífics i vagues associats a l'amiloïdosi.[4] Aquests inclouen fatiga, edema perifèric, pèrdua de pes, sensació d'ofec, palpitacions i sensació de desmais quan s'està dempeus.[4] En l'amiloïdosi AL, els indicadors específics poden incloure l'engrandiment de la llengua i la púrpura periorbital.[4] En l'amiloïdosi ATTR de tipus salvatge, els símptomes no cardíacs inclouen: síndrome del túnel carpià bilateral, estenosi vertebral lumbar, ruptura del tendó del bíceps, neuropatia de fibres petites i disfunció autonòmica.[4]
Hi ha uns 36 tipus diferents d'amiloïdosi, cadascun a causa d'un mal plegament específic de les proteïnes amiloides.[5] Dins d'aquestes 36 proteïnes, 19 s'agrupen en formes localitzades, 14 s'agrupen com a formes sistèmiques i 3 proteïnes es poden identificar com a qualsevol.[5] Aquestes proteïnes poden arribar a ser irregulars per efectes genètics, així com per factors ambientals adquirits.[5] Els tipus més comuns d'amiloïdosi sistèmica són la de cadena lleugera (AL), la inflamatòria (AA), la relacionada amb la diàlisi (Aβ₂M), l'hereditària i la senil.[6]
Es pot sospitar del diagnòstic quan es troben les proteïnes a l'orina, hi ha un engrandiment d'òrgans o es troben problemes amb múltiples nervis perifèrics i no està clar el perquè.[6] El diagnòstic es confirma mitjançant biòpsia de teixit.[6] A causa de la presentació variable, un diagnòstic sovint pot tardar.[7]
El tractament està orientat a disminuir la quantitat de proteïna implicada.[6] Això de vegades es pot aconseguir determinant i tractant la causa subjacent.[6] L'amiloïdosi AL es produeix en uns 3-13 per milió de persones a l'any i l'amiloïdosi AA en aproximadament 2 per milió de persones per any.[6] L'edat habitual d'inici d'aquests dos tipus és de 55 a 60 anys.[6] Sense tractament, l'esperança de vida és d'entre sis mesos i quatre anys.[6] Al món desenvolupat, aproximadament 1 per 1.000 persones mor anualment per amiloïdosi sistèmica senil.[7] L'amiloïdosi s'ha descrit almenys des de 1639.[6]