Biografia | |
---|---|
Naixement | 31 desembre 1755 Caserta (Itàlia) |
Mort | 20 abril 1817 (61 anys) San Lorenzo de El Escorial (Comunitat de Madrid) |
Sepultura | Panteó d'Infants |
Altres | |
Títol | Infant |
Família | Casa de Borbó a Espanya |
Cònjuge | Maria Amàlia de Borbó (1795–) |
Pares | Carles III d'Espanya i Maria Amàlia de Saxònia |
Germans | Maria Lluïsa de Borbó Maria Josepa Carmela de Borbó Felip Antoni de Borbó Carles IV d'Espanya Gabriel de Borbó Ferran I de les Dues Sicílies Francesc Xavier de Borbó |
Premis | |
Antoni Pasqual de Borbó (Caserta, 31 de desembre de 1755 - San Lorenzo de El Escorial, 20 d'abril de 1817) va ser príncep de Nàpols i de Sicília i, més tard, infant d'Espanya, com a fill de Carles VII de Nàpols i III d'Espanya. Al llarg de la seva vida va viure a la cort del seu pare i, després, a la del seu germà, Carles IV d'Espanya, i la del seu nebot, Ferran VII, a qui va donar especialment suport.
Va néixer al Palau Reial de Caserta el 31 de desembre de 1755,[1][2][3] com a príncep de Nàpols i de Sicília.[4] Fill de Carles VII de Nàpols i V de Sicília —el futur Carles III d'Espanya—i de Maria Amàlia de Saxònia. Germà menor de Carles IV d'Espanya i de Ferran IV de Nàpols.[1] Va esdevenir infant d'Espanya en pujar al tron el seu pare el 10 d'agost de 1759,[4] i se li va assignar una llista civil de 7.200 escuts.[3]
Juntament amb el seu germà Gabriel, va tenir com a preceptor a partir de 1765 al canonge de Toledo Francesc Pérez Bayer, qui afirma que no era gens aplicat i deixava de banda els estudis.[2] Amb tot, conreà aficions com la jardineria i l'agricultura, camp on va implantar millores com el regadiu en les terres de les seves comanadories,[3] la caça, treballar el torn, brodar, a més de les ciències, atès que va costejar un laboratori a palau, on es van fer molts experiments i es van donar conferències per part d'eminents farmacèutics, en presència de la família reial i importants persones de la societat madrilenya.[2]
Fou, així mateix, bibliòfil i fou amo d'una important biblioteca, on hi van haver llibres impresos del segle XVI. A la seva mort, va passar en part als seus nebots i al futur Ferran VII, mentre l'altra acabà dispersada i molts dels llibres amb el seu segell es poden trobar en biblioteques públiques i privades.[5]
Antoni Pasqual va romandre a la cort espanyola, i quan el 1788 el seu germà Carles IV va passar a ocupar el tron, poc a poc la relació amb la seva cunyada, la reina Maria Lluïsa de Borbó-Parma, cada vegada va anar empitjorant fins evolucionar a aversió. Vers 1800 era conegut que l'infant estava totalment enemistat amb la reina i que desaprovava l'ascens del favorit, Manuel Godoy.[3]
El 25 d'agost de 1795 es va casar al Palau Reial de la Granja de San Ildefonso amb la seva neboda, Maria Amàlia de Borbó, filla de Carles IV,[4] amb qui tenia una diferència de 24 anys.[2] El matrimoni va arribar a tenir un fill, nascut i mort el mateix dia, el 22 de juliol de 1798.[4] La infanta va morir a causa del part i Antoni Pasqual va quedar-ne vidu.[1][2]
Quan es va produir el motí d'Aranjuez el 1808, mitjançant el qual Ferran VII va intentar fer-se amb el tron, l'infant Antoni va ser el seu principal suport. A més, quan Napoleó pressionava per fer-se amb Espanya, va aconsellar els monarques no abandonar el país i va ser l'únic que va quedar-se a Madrid quan tota la família reial va anar a Baiona. Esdevingué president del Consell de Castella i de la Junta Suprema del regne.[3]
Ben aviat es va veure obligat a marxar a França, el 3 de maig de 1808.[3] Durant l'exili a França,[2] pel segon tractat de Baiona, Napoleó va garantir a l'infant i al seu nebot, Francesc de Paula, el tractament d'altesa reial amb els honors i prerrogatives de prínceps de sang imperial, assolint el mateix rang que els prínceps dignataris imperials de França.[4]
Confinat al castell de Valençay, l'infant va rebre una renda anula de 400.000 francs, i va dedicar-se a les seves aficions habituals. El 1814 torna a Espanya.[3] Va morir a San Lorenzo de El Escorial el 20 d'abril de 1817.[1]
Al llarg de la seva vida va rebre diverses condecoracions i va ostentar diversos càrrecs, com el de cavaller del Toisó d'Or, atorgada el 1767,[3] el de Gran Mestre de l'orde de Calatrava,[2] de la qual va rebre nombroses comanadories el 1771, després de la mort del seu germà Francesc Xavier.[3] També va rebre les grans creus de les ordes de Carles III, Isabel la Catòlica, Sant Jaume i Sant Gener,[6][7] i diverses comanadories de l'orde d'Alcántara.[3]