Art corporal

Pintar-se el cos forma part integral d'algunes cultures.
Size doesn't have a right to be assigned in the markup, but..., d'Exey Panteleev

L'art corporal o treball corporal és l'art visual plàstic que utilitza el cos humà com a mitjà principal.[1] Es va desenvolupar des de finals de la dècada de 1960, en el context de l'art conceptual.[1] L'art corporal també s'utilitza per a investigacions del cos en una varietat de diferents mitjans, com ara pintura, càsting, fotografia, cinema i vídeo.[2] És un dels suports del happening, com una exploració de la fascinació que exerceix el cos humà en qui el contempla.[3][4] L'art corporal més extrem pot implicar la mutilació o empènyer el cos als seus límits físics, de fet, sota aquesta denominació s'agrupa un gran espectre de pràctiques, des de ritus sagnants a obres conceptuals asèptiques.[5][6]

L'art corporal s'ha ampliat a la cultura popular i ara cobreix un ampli espectre d'usos, com ara tatuatges, pírcings corporals, escarificacions i pintura corporal. El fotògraf Spencer Tunick és conegut per realitzar sessions de fotos que reuneixen un gran nombre de persones nues en llocs públics d'arreu del món.[7]

Context

[modifica]

L'art corporal sovint tracta temes de gènere i identitat personal i els temes comuns inclouen la relació entre el cos i la psique.[8]

El Grup d'Acció de Viena es va formar l'any 1965 per Hermann Nitsch, Otto Mühl, Günter Brus i Rudolf Schwarzkogler.[9] Van realitzar diverses accions d'art corporal. Als Estats Units Carolee Schneemann, Chris Burden i Vito Acconci van ser participants molt actius. Acconci va documentar una vegada, a través de fotografies i text, la seva rutina d'exercicis diaris de pujar i baixar d'una cadira en el major temps possible durant diversos mesos. Acconci també va interpretar Following Piece, en què va seguir novaiorquesos escollits aleatòriament.[10]

A França, l'art corporal va ser practicat per artistes com Michel Journiac, Orlan i Gina Pane, mentre que a Itàlia als anys 80, una de les artistes famoses del moviment va ser Ketty La Rocca.[11]

Marina Abramović va interpretar Rhythm 0 el 1974. A la peça, el públic va rebre instruccions per utilitzar al cos d'Abramović una sèrie de 72 instruments de dolor i plaer, inclosos ganivets, plomes i una pistola carregada. Els membres del públic la van tallar, li van clavar espines al ventre, li van aplicar pintallavis, es van treure la roba i li van posar una pistola carregada al cap. Els relats varien pel que fa a com va concloure l'actuació, alguns diuen que va acabar després que va sorgir una baralla entre el públic per la seva conducta, mentre que Abramović defensa que l'obra d'art simplement va acabar després de les sis hores previstes, moment en què es va posar dempeus i va caminar cap al públic, que va fugir.[12][13][14]

Entre els artistes les obres dels quals tenen relació amb l'art corporal hi ha Rebecca Horn, Youri Messen-Jaschin, Javier Pérez i Jana Sterbak.[15] L'art corporal també es pot expressar mitjançant l'escriptura en lloc de la pintura.

Art corporal extrem

[modifica]

Una de les obres de Marina Abramović consistia a ballar fins que caigués esgotada, mentre que una de les obres més conegudes de Dennis Oppenheim el va veure estirat a la llum del sol amb un llibre al pit, fins a cremar-se tota la pell menys la part exclosa pel llibre. Fins i tot pot consistir en l'ordenació i dissecció de cossos conservats d'una manera artística, com va ser per als cossos plastinats utilitzats a l'exposició itinerant Body Worlds.

La recerca científica en aquest àmbit, per exemple la de Stelarc, es pot considerar en aquesta línia artística.[16] Un cas especial de les estratègies d'art corporal és l'absència de cos. Alguns artistes que van representar l'"absència" del cos a través de les seves obres d'art van ser: Davor Džalto, Antony Gormley i Andy Warhol.

Usos pedagògics

[modifica]

L'art corporal, concretament la pintura al cos, és una habilitat recentment incorporada a la indústria mèdica que s'utilitza principalment per a l'escolarització. Tot i que el mètode principal per aprendre la fisiologia corporal és l'examen de cadàvers segons Gabrielle Flinn, alguns estudiants són reticents a fer servir aquesta pràctica.[17] Alguns centres estan considerant utilitzar la pintura corporal com una forma funcional, de baix cost i positiva d'aprendre sobre el funcionament intern de les estructures anatòmiques mitjançant la pintura. Això consistiria en estudiants de medicina pintant o treballant amb voluntaris disposats que han estat pintats per exposar diverses parts del cos com ara: pulmons, músculs de les mans, cames, etc. Les mans són les més escollides ja que el pacient no té per despullar-se, però, amb el consentiment del pacient voluntari, els estudiants de medicina podien pintar altres zones com l'esquena. Això permetria als estudiants de medicina no només aprendre més sobre l'anatomia d'una manera positiva, sinó que també tinguessin pràctiques de la vida real en les maneres de dormir i assegurar-se que els seus pacients estiguin còmodes i ben cuidats durant tot el procés.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Oxford Dictionary of Modern and Contemporary Art, Oxford University, p. 88
  2. ↑ Tate. «Body art – Art Term» (en anglès britànic). Tate. [Consulta: 11 agost 2021].
  3. ↑ «body art su Enciclopedia | Sapere.it» (en italià), 04-06-2020. [Consulta: 19 juliol 2023].
  4. ↑ «Il corpo come oggetto artistico:la Body art in "Universo del Corpo"» (en italià). [Consulta: 19 juliol 2023].
  5. ↑ Cumming, Robert. Arte (en castellà). Editorial Espasa, 2006. ISBN 8467020970. 
  6. ↑ Saumell, Mercè. El teatre contemporani. UOC, 2006. ISBN 8497884027. 
  7. ↑ Matilda Battersby «Spencer Tunick creates 'naked Dead Sea'». , 19-09-2011.
  8. ↑ Tate. «Body art – Art Term» (en anglès britànic). Tate. [Consulta: 11 agost 2021].
  9. ↑ «Viennese Actionism». Artsy. [Consulta: 11 agost 2021].
  10. ↑ «Following Piece, Vito Acconci (1969)». The Metropolitan Museum of Art. Arxivat de l'original el 2016-05-21. [Consulta: 11 agost 2021].
  11. ↑ Vergine, Lea. Dall'informale alla body art: dieci voci dell'arte contemporanea, 1960-1970. Cooperativa editoriale Studio forma, 1976. OCLC 988212126. [Pàgina?]
  12. ↑ Ward, Frazer. No innocent bystanders: performance art and audience. New Hampshire: Dartmouth College Press, 2012, p. 120–121. ISBN 9781611683349. 
  13. ↑ Graf, Stefanie. «Rhythm 0: A Scandalous Performance by Marina Abramović» (en anglès). TheCollector, 29-06-2022. [Consulta: 13 setembre 2024].
  14. ↑ «Rhythm 0» (en anglès americà). The Guggenheim Museums and Foundation. [Consulta: 11 agost 2021].
  15. ↑ Green, John. Looking for Alaska. New York: Dutton Children's, 2005, p. 67–69. ISBN 978-0-525-47506-4. 
  16. ↑ Dennis Publishing «Body Art». .
  17. ↑ Finn, Gabrielle M Advances in Medical Education and Practice, 9, 25-09-2018, pàg. 701–706. DOI: 10.2147/AMEP.S142212. PMC: 6165736. PMID: 30310345 [Consulta: free].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art corporal