L'art de la Xina va tenir els seus inicis en els orígens de la història xinesa, quan ja es van crear objectes en bronze, jade i os que van recollir l'esperit i efecte buscat en els rituals xamanistes.[1]
Aquestes formes en bronze i jade mostren per primera vegada un dels principis essencials de l'art xinès: la síntesi entre l'esperit creador artístic i la funció social i jeràrquica a la qual estaven destinades des de la seva concepció. El primer d'aquests es mostrava en l'exquisitat de les formes, en l'origen dels temes decoratius, que prenen com a paradigma les forces de la natura i la seva acció sobre l'esperit humà, i en el gran coneixement tècnic dels materials que ha caracteritzat totes les formes artístiques.
Com a complement, tant la diversificació de les formes com la iconografia amb què s'adornaven corresponien als principis de jerarquització social i ús ritual que va caracteritzar els inicis de la civilització xinesa amb la dinastia Shang i la dinastia Zhou. En aquesta última dinastia, sorgeixen les escoles de filosofia que, aprofundint sobre la relació de l'individu amb el seu entorn i la consideració social d'aquest, establiran els fonaments teòrics sobre els quals, segles més tard, es desenvoluparia la teoria xinesa de l'art.
Ens referim fonamentalment al daoisme i al confucianisme, sense per això afirmar que existeix una clara divisió entre el que alguns consideren art daoista com a manifestació disgregada d'un presumpte art confucià.