Un automòbil conceptual (“concept car” en anglès) és un model d'automòbil fabricat en poques unitats (sovint es tracta d'un prototipus únic), destinat a mostrar públicament possibles variants tecnològiques o de disseny.
Hom accepta que el dissenyador Harley Earl, de General Motors, fou l'inventor d'aquesta mena de models. I que fou un actiu propagador d'aquesta idea en els shows itinerants Motorama dels anys 50 del segle passat.
La comparació d'una munió d'automòbils conceptuals demostra que n'hi ha de molts tipus diferents. Des dels models viables (aptes per a la circulació, amb motor i seguint la normativa legal) fins a presentacions futuristes no viables, a vegades sense motor o sense adaptar-se a cap norma. Entre els primers hi ha casos de models fabricats en sèrie molt semblants al prototipus conceptual.
Prototipus de recerca i desenvolupament contra prototipus conceptuals[modifica]
Els prototipus d'automòbils poden classificar-se en dues categories principals:
els prototipus secrets de recerca i desenvolupament; que cal mantenir secrets tant com convingui[1][2][3][4][5][6]
els prototipus d'exhibició, que interessa que siguin ensenyats, observats i publicitats
Amb independència dels objectius inicials dels seus dissenyadors i fabricants, hi ha alguns prototips d'automòbil que, per les seves característiques originals, exòtiques o extremades poden considerar-se conceptuals sense que ho siguin de debò. Seran anomenats pseudo conceptuals en aquest article.
Hi ha algunes menes d'automòbils prototipus que tenen categoria pròpia:
Hot rods
Automòbils preparats o personalitzats (carrosseria, mecànica, accessoris)
Automòbils particulars de sèrie amb acabats especials
Depenent de l'ús específic en cada cas, qualsevol vehicle pertanyent a alguna de les categories anteriors pot considerar-se conceptual o pseudo conceptual.
En l'època clàssica de l'automòbil, abans del disseny per ordinador (CAD), era freqüent l'ús de maquetes (de guix, fusta, argila o materials similars) en les etapes intermèdies des del dibuix manual o lineal i la fabricació de prototipus de metall. Alguns dels models d'automòbils conceptuals no eren més que maquetes totals o parcials, a escala natural o reduïda. En certs casos, les maquetes esmentades foren exposades en públic (abans d'altres presentacions o no).[7][8][9][10]
Amb les possibilitats informàtiques actuals cada cop és més habitual la presentació d'automòbils conceptuals mitjançant representacions virtuals. En models 3D mòbils o pel·lícules animades.
Aston Martin DB5. Dos exemplars foren fabricats per a la pel·lícula Goldfinger. Un amb accessoris (placa blindada, matrícules giratòries…) i l'altre sense.
El Phantom Corsair fou construït com un sedan de dues portes per a sis passatgers. Una carrosseria futurista es va muntar sobre un xassís Cord 810.[11] Aquest automòbil fou el resultat de la col·laboració entre el jove Rust Heinz (hereu dels magnats de la indústria alimentaria Heinz) i la firma dels carrossers Bohman & Schawartz. La mecànica escollida fou la del Cord 810 amb un motor Lycoming V8 i tracció davantera.[12]
L'habitacle era molt luxós segons disseny imitant l'art deco
Les portes no tenien manetes i s'obrien elèctricament. Entre altres instruments hi havia un altímetre i un compàs magnètic. Un conjunt de pilots òptics indicaven si les portes no estaven ben tancades o si el receptor de radio estava engegat.[13]
Les intencions de fabricació quedaren sense efecte per la mort del promotor Rust Heinz en accident de cotxe.
La denominació Y-Job volia indicar una passa més en el camí del disseny. Els models experimentals es designaven amb la lletra X. La lletra següent, la Y, volia representar un progrés en el sistema de projectar un automòbil.
La carrosseria d'acer es va muntar sobre el xassís del Buick Century de 1938, amb una batalla de 126 polzades.
El motor era una versió millorada del Buick Dynaflash de 8 cilindres en línia.
La caixa de canvis era del model Dynaflow.[14][15]
L'any 1940 la casa Aston Martin va construir un prototipus dissenyat per Claude Hill. Anava propulsat per un motor de 2 litres amb arbre de lleves lateral també projectat per Hill. Aquell model únic era designat per “The Atom”. Quan Sir Arthur va posar a la venda l'empresa el 1947, David Brown es va decidir a comprar-la després d'haver provat aquell prototip “The Atom”.[16]
Aston Martin Atom. 1938.
GM Futur Liner. 1939. Amb 4 rodes al davant i 4 al darrere.
El Futurliner fou un model de transport especialment creat per a desplaçar l'exposició ambulant de General Motors “Parade of Progress”. La primera aparició fou el 1941 i foren construïdes 12 unitats (1939-1940). El dissenyador fou Robert E. Bingman.
Cada vehicle era un camió mentre es desplaçava i pavelló d'exposició quan convenia. Transportant i mostrant diverses tecnologies avançades: motor de turbina, forn de micro-ones,...
La part mecànica era prou singular, amb dos eixos de 4 rodes cadascun. Una mena de camió amb 4 rodes dobles.[17][18]
Un altre projecte de Harley Earl, dissenyador en cap de GM, el LeSabre es considera un Buick. Digne successor del model Y-Job. El motor era un V8 amb bloc d'alumini dotat de compressor volumètric, que podia funcionar amb gasolina o metanol. La potència era transmesa mitjançant una caixa automàtica Dynaflow, de tres velocitats, muntada al darrere. Més tard fou substituïda per un model Hydramatic de 4 velocitats.
El sistema elèctric era de 12 V, no gens habitual en aquella època
Seients amb calefacció
Llums retràctils elèctricament
Capota motoritzada per un sistema electro-hidràulic
A la fi de l'any 1951 el cap de disseny de la General Motors, Harley Earl, va formar un equip per a dissenyar un automòbil esportiu de dos seients basat en els models europeus. Una unitat del Jaguar XK120 havia de servir de referència. La mecànica s'havia de projectar sobre una batalla de 102 polzades. La carrosseria havia de ser de fibra de vidre.
L'equip estava format per Carl Renner, Henry Lauve, Duane “Sparky” Bohnstedt i, pel que fa a l'estil, Bob McLean (enginyer i dissenyador industrial)-encarregat de la carrosseria- i Joe Schemansky, dedicat a definir l'interior de l'habitacle.[22][23]
El nom del projecte fou EX-122 (Experimental Project 122) o Project Opel. A la primavera de 1952 els plànols estaven acabats i es va construir un model de guix i la carrosseria de fibra de vidre. L'objectiu era presentar un automòbil conceptual al Motorama de Nova York el gener de 1953. La part mecànica estava formada per un motor 6L (model “Blue Flame” de Chevrolet) modificat amb tres carburadors (que proporcionava 150 CV) i una caixa automàtica Powerglide de, només, 2 velocitats.
Aquell model conceptual es va presentar amb el nom de Chevrolet Corvette. “Corvette” era el nom d'un tipus de vaixell de guerra tradicional, que en la Segona Guerra Mundial designava un barco molt ràpid, maniobrable i molt armat, destinat a la lluita antisubmarina i antiaèria.
La presentació fou un èxit considerable i va provocar la fabricació en sèrie immediata. El primer Chevrolet Corvette i diversos models posteriors tingueren el seu inici, i una vida comercial prou afortunada, en l'esmentat projecte.
Aquest és un exemple d'automòbil conceptual que va passar a la producció. A la Fira Mundial Expo 67 de Montreal, la casa Alfa Romeo va presentar dues unitats d'un model de GT amb carrosseria de Bertone sobre mecànica de sèrie. Aquells dos vehicles anaven pintats de blanc perla i oferien un disseny (obra de l'especialista Gandini) molt atractiu i innovador, sense caure en excentricitats poc comercials. L'èxit d'aquells dos models va permetre passar a la producció amb una mecànica expressament projectada.[29]
Les dues unitats d'exposició portaven un motor de 4 cilindres en línia, 1600 cc (de l'Alfa Romeo Giulia TI), sobre un xassís curt (de l'Alfa Romeo Giulia Sprint GT).
La producció va durar des de 1970 fins a 1977, amb un motor V8 de 2,6 litres i una caixa de 5 velocitats.
El preu de venda era molt car, comparat amb altres automòbils de gama alta. Se’n fabricaren unes 3.900 unitats