Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. |
Guerra Hispano-estatunidenca | |||
---|---|---|---|
Pintura estatunidenca que mostra el USS Olympia dirigint l'atac a l'esquadra espanyola en la batalla de Cavite | |||
Tipus | batalla | ||
Data | 1 de maig de 1898 | ||
Coordenades | 14° 29′ N, 120° 56′ E / 14.49°N,120.93°E | ||
Lloc | badia de Manila | ||
Estat | Filipines | ||
Campanya | Guerra Hispano-Estatunidenca | ||
Bàndols | |||
| |||
Comandants | |||
| |||
Forces | |||
| |||
Baixes | |||
|
La batalla de Cavite va ser un combat entre forces navals nord-americanes i espanyoles ocorregut l'1 de maig de 1898 a la badia de Manila en el context de la Guerra hispano-estatunidenca.
Deu dies després de l'explosió del cuirassat USS Maine (15 de febrer de 1898), el comodor Dewey, al capdavant de l'Esquadró Asiàtic en Yokohama, va rebre l'ordre de dirigir-se a Hong Kong i allí preparar-se per atacar Filipines en cas d'esclatar la guerra amb Espanya. Va deixar a Shanghái l'envellit vaixell de fusta Monocacy i es va dirigir tot seguit cap a Hong Kong, on va reunir els seus vaixells, 4 creuers protegits, Olympia, Raleigh, Boston i Concord i el canoner Petrer.
Una vegada arribat allí —2 de març—, va instruir les seues tripulacions, sortint de la badia de Hong Kong a fer pràctiques de tir cada pocs dies. Al mes d'abril, va adquirir dos mercants, el Nanshan i el Safir, amb carbó i altres pertrets, i va incorporar l'embarcació d'avís MacCulloch, armada amb canons lleugers i pertanyent al Departament del Tresor. A més, va reparar, va pintar i va posar a punt tots els seus vaixells a les drassanes de Hong Kong.
El 22 d'abril hi arribà un reforç substancial amb recanvi de municions per a la resta de l'esquadra, el creuer protegit Baltimore. El mateix dia rebia el telegrama ordenant que estigués llest per salpar immediatament, ja que la guerra era imminent.
L'endemà va esclatar la guerra, tenint 48 hores de termini per a abandonar Hong Kong segons les lleis de neutralitat britànica. L'esquadra de Dewey va sortir de Hong Kong el 25 d'abril i es va dirigir cap a la veïna badia de Mirs, on va completar el seu allistament durant uns altres dos dies, rebent notícies del Consolat nord-americà sobre els preparatius espanyols fins que, el 27 d'abril, va salpar cap a les Filipines.
Les forces navals de l'Apostadero es reduïen a dos creuers de més de tres mil tones, el Reina Cristina i el Castella -aquest últim, amb casc de fusta- i 5 creuers de mil tones. No obstant això, dos dels últims, el creuer Velasco i l'Ulloa tenien les seues màquines inutilitzables. A més hi havien tres canoners de 500 t amb algunes peces de calibre mitjà, dels quals un estava inútil i un altre patrullant pel sud de les Filipines. A banda, hi havien alguns transports de guerra, canoners i llanxes guardacostes, tots armats amb canons lleugers, no aptes per al combat.
A causa d'això, el contraalmirall Patricio Montojo y Pasarón va demanar vaixells, canons de costa i mines a Madrid, que finalment va decidir enviar mines, massa tard per a ser utilitzades en el combat.
L'Exèrcit disposava d'algunes peces d'artilleria: 4 obusos de 240 mm i 6 canons de 150 mm, que malgrat estar desfasats podien causar algun dany a l'esquadra de Dewey, a més de canons i obusos d'avantcàrrega, d'escàs poder militar. Al seu torn, l'Armada disposava d'una desena de canons de retrocàrrega, procedent de vaixells inútils o donats de baixa a les Filipines, de 160 a 120 mm, que també podrien causar danys, a més de canons d'avantcàrrega. També disposava de 14 mines de funcionament elèctric.
Mentre el Capità General de les Filipines, Fernando Primo de Rivera y Sobremonte, era partidari de defensar Manila costés el que costés, el contraalmirall Montojo considerava que la ciutat podia patir nombroses pèrdues materials i humanes exposant-se a un bombardeig, i preferia batre's a Subic, badia d'excel·lents condicions de defensa. Ordenà que s'instal·lessin a Subic totes les mines i 4 dels 6 canons de 150 mm de l'Exèrcit. Les altres dues s'instal·larien al costat de l'Arsenal de Cavite. La resta de l'artilleria la va repartir entre Manila (4 obusos de 240 mm i una trentena de peces d'avantcàrrega) i les illes de Corregidor, Frare i Cavall, en l'entrada de la badia de Manila (els canons de l'Armada). A Manila es van fabricar, artesanalment i improvisada, més de vint mines addicionals que es van situar enfront de la ciutat i al costat de Cavite. Montojo va decidir no fer per la seua banda pràctiques de tir a causa de la seua escassetat de municions. El 12 d'abril el General Basilio Augustín y Dávila (sense experiència en l'arxipèlag), substituïa com a Capità General de les Filipines a Primo de Rivera.
En tenir notícia el 25 d'abril que l'esquadra de Dewey havia salpat de Hong Kong, Montojo va salpar amb la seua cap a Subic. Allí no s'havien completat les obres, per negligència o mala voluntat. A l'entrada de la badia es va avariar el creuer Castella, que hagué de ser remolcat. Per tot això, Montojo va decidir que presentaria batalla en Cavite, ja que ni ell mateix, ni tampoc el nou Capità General, volien veure Manila exposada a un bombardeig. Va fondejar al costat de l'Arsenal el 30 d'abril, quan Dewey ja havia arribat a les costes filipines.
Sota el comandament de Patricio Montojo y Pasarón. El seu vaixell almirall, el Reina Cristina.
Reunia en total 27 canons amb calibres compresos entre els 160 mm i els 120 mm.
Al comandament, el Comodoro George Dewey.
Reunia en total 10 canons de 203 mm, 23 de 152 mm i 20 de 127 mm, la meitat d'ells de tir ràpid.
L'esquadra de Dewey arribà la nit del 30 d'abril a Subic. En no trobar-hi Montojo, va entrar a la badia de Manila sense que els canons de l'entrada fessin amb prou feines un parell de trets contra ell, sense cap efecte, i va arribar davant la ciutat. En no veure-hi l'esquadra espanyola, es va dirigir cap a Cavite, on la trobà bastant agrupada el matí de l'1 de maig.
Els espanyols van obrir foc quan els nord-americans estaven encara a més de sis quilòmetres, massa lluny per a poder fer blanc amb els mitjans de l'època. Els nord-americans van esperar a trobar-se a uns 4 km per a respondre. Eren tres quarts de sis del matí.
L'esquadra americana va fer diverses passades en filera, disparant per una banda i per una altra, mentre els bucs espanyols, gairebé o del tot aturats, els responien. Els americans van disparar nou vegades més projectils que els vaixells espanyols, a causa dels seus canons de tir ràpid. Veient que no aconseguia res, Montojo es va llançar amb la seua nau insígnia Cristina i el vaixell En Joan d'Àustria armats de tubs llançatorpedos, per a intentar torpedejar el vaixell almirall de Dewey. Una pluja de projectils va detenir l'atac, avariant greument el creuer insígnia de Montojo, i forçant la retirada cap a la línia espanyola. Els americans van prosseguir amb el seu foc ja a uns 2 quilòmetres entre les dues esquadres.
A conseqüència d'això, els creuers espanyols majors, el Reina Cristina i el Castella resultaren incendiats. Havien patit danys considerables també l'Ulloa i el Marquès del Duero. Montojo va traslladar el seu vaixell insígnia a l'Illa de Cuba.
A les 7:35 hores, Dewey rebia una nota borrosa que semblava dir que només quedaven 15 projectils per canó de 127 mm en el seu vaixell almirall, l'Olympia, per la qual cosa va decidir retirar-se, sense deixar de disparar en el procés, amb tota l'esquadra a la badia de Pampanga, on li esperaven el McCulloch i els transports Nanshan i Safir.
Mentrestant, Montojo ordenà abandonar els incendiats Cristina i Castella. En el procés, va morir alcançat per un projectil enemic el comandant del Cristina, Luis Cadarso y Rei. Montojo va desembarcar a Cavite per guarir-se d'una contusió en la cama. Allí va ser felicitat pel comandant de l'Arsenal, Enrique Sostoa Ibáñez, per haver rebutjat l'atac nord-americà. Montojo li replicà que estava vençut i li encarregà, si Dewey hi tornava, afonar els bucs i desembarcar les tripulacions. Mentrestant ell mateix marxava a Manila.
Dewey va transbordar carbó i municions dels seus transports. Llavors es va comprovar que la nota anterior era un error, i que només s'havien disparat 15 projectils per canó de 127 mm. No obstant això, Dewey va decidir esperar a què es dispersés el fum del combat per veure com havia quedat l'esquadra espanyola. Els incendiats Cristina i Castella, abandonats els seus incendis, van esclatar. En sentir les explosions, Dewey hi va tornar, disparant sobre els bucs que estaven sent encallats, contra els inútils i sense tripulació Velasco i Lezo, esclatant aquest últim per la pólvora que tenia a bord, i també sobre l'Arsenal de Cavite.
Dels dos canons de 150 mm que defensaven l'Arsenal de Cavite, només un va poder fer foc durant el combat, però no va aconseguir fer cap blanc, per disparar com si l'enemic es trobara a vuit quilòmetres, molt per damunt de la seua distància real.
Els americans van preferir disparar molt a disparar bé, aconseguint un 1 % d'impactes que van impactar sobretot els dos bucs majors de Montojo. Els espanyols només van aconseguir impactar el "Baltimore", que va perdre dos canons per un únic i afortunat tret espanyol, i van causar un modest incendi en el Boston.
Els americans reconegueren 13 homes morts i 38 ferits. Els espanyols van perdre 60 homes en l'esquadra i 17 més en l'arsenal. Amb aquesta batalla, Dewey va aconseguir el domini de la badia de Manila i això va encoratjar els filipins a revoltar-se contra els espanyols. A Dewey l'ascendiren a Contraalmirall per aquesta victòria.
Per haver abandonat la seua esquadra abans d'haver finalitzat el combat, Montojo va ser encausat i expulsat de l'Armada, però fou readmés més tard en la reserva.
Dels bucs espanyols perduts en el combat, els americans van posar en servei (una vegada finalitzada la guerra) els Cuba, Luzon i Austria, que havien patit pocs danys durant el combat, i que van estar en servei a les Filipines durant algunes dècades.