Bischofita | |
---|---|
Bischofita de la regió d'Antofagasta, Xile | |
Fórmula química | MgCl₂·6H₂O |
Epònim | Gustav Bischof |
Localitat tipus | Leopoldshall, Stassfurt, Saxònia-Anhalt, Alemanya |
Classificació | |
Categoria | halurs |
Nickel-Strunz 10a ed. | 3.BB.15 |
Nickel-Strunz 9a ed. | 3.BB.15 |
Nickel-Strunz 8a ed. | III/A.09 |
Dana | 9.2.9.1 |
Heys | 8.4.3 |
Propietats | |
Sistema cristal·lí | monoclínic |
Estructura cristal·lina | a = 9,8607Å; b = 7,1071Å; c = 6,0737Å; β = 93,758° |
Grup puntual | 2/m - prismàtica |
Color | incolor a blanc |
Macles | pot maclar-se polisintèticament sota pressió |
Fractura | irregular, desigual, concoidal |
Duresa (Mohs) | 1 a 2 |
Lluïssor | vítria, mat |
Color de la ratlla | blanc |
Diafanitat | transparent, translúcida |
Densitat | 1,591 a 1,604 g/cm³ (mesurada); 1,5895 g/cm³ (calculada) |
Propietats òptiques | biaxial (+) |
Índex de refracció | nα = 1,495 nβ = 1,507 nγ = 1,528 |
Birefringència | δ = 0,033 |
Angle 2V | mesurat: 79°, calculat: 76° |
Dispersió òptica | r > v, feble |
Impureses comunes | Ca, S |
Més informació | |
Estatus IMA | mineral heretat (G) |
Any d'aprovació | 1877 |
Símbol | Bsf |
Referències | [1] |
La bischofita és un mineral de la classe dels halurs. Rep el seu nom del geòleg alemany Karl Gustav Bischof (1792-1870), professor de química a la Universitat de Bonn.
La bischofita és un halur de fórmula química MgCl₂·6H₂O. Cristal·litza en el sistema monoclínic. Els cristalls són curts i prismàtics al llarg de [001]; comunament foliada, granular cristal·lina i/o fibrosa.[2] La seva duresa a l'escala de Mohs es troba entre 1 i 2, sent un mineral molt tou. La brombischofita és una varietat artificial que conté brom en substitució del clor.[3]
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la bischofita pertany a «03.BB - Halurs simples, amb H₂O, amb proporció M:X = 1:2» juntament amb els següents minerals: eriocalcita, rokühnita, niquelbischofita, sinjarita, antarcticita i taquihidrita.
És un constituent relativament rar dels dipòsits salins, sent un mineral d'origen secundari en part. Es forma per l'alteració de la carnal·lita sota l'efecte de l'aigua. Va ser descoberta el 1877 a Leopoldshall, Stassfurt (Saxònia-Anhalt, Alemanya). Sol trobar-se associada a altres minerals com: kieserita, halita i carnallita.