Blanquiella

Infotaula d'ésser viuBlanquiella
Centaurea solstitialis Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegnePlantae
OrdreAsterales
FamíliaAsteraceae
TribuCynareae
GènereCentaurea
EspècieCentaurea solstitialis Modifica el valor a Wikidata
L.

La blanquiella, floravia o narriola (Centaurea solstitialis)[1] és una espècie de planta amb flors del gènere centàurea (Centaurea) dins la família de les família de les asteràcies (Asteraceae). És una planta nativa d'Europa, Àsia central i occidental i el nord d'Àfrica.[2] S'ha estès a altres llocs, especialment als Estats Units on va arribar a través de les llavors d'alfals contaminat i on es considera una planta invasora nociva.[3]

Addicionalment pot rebre els noms de card estrellat, centàurea, centàurea solsticial, narrioles i oriola. També s'han recollit les variants lingüístiques arniola, auraiola, auraioles, auriola, centaura, centaura solsticial, marriola, raniola, renicuoles, renigrola, reniquiola, reoles i riola.[1]

Descripció

[modifica]
Planta de la Serra de Castelltallat, s'observen els capítols punxents grocs i els secs i les característiques tiges alades

L'epítet llatí solstitialis es refereix al fet que pertany al solstici d'estiu, és a dir que floreix des de l'estiu (de juliol a novembre)

Centaurea solstitialis és una herbàcia anual de 20 a 100 cm d'alt que durant els seus primers estadis vegetatius forma una roseta no espinosa. Quan s'acosta l'estiu produeix tiges floríferes amb nombrosos capítols espinosos que contenen de 10 a 50 flors grogues que produeixen els aquenis. És una planta espinosa vulnerant d'aspecte amenaçant però que també conté substàncies d'ús medicinal.[4]

Ecologia

[modifica]

Centaurea solstitialis és una planta ruderal que habita llocs pertorbats com les vores dels camins o els conreus.

Als Països Catalans, on viu des del nivell del mar als 1200 m, manca a les Illes Balears.[5]

Control químic

[modifica]

Es fan servir els herbicides que controlen l'auxina. Alternativament el glifosat. També es fa servir la crema controlada.[6]

Control biològic

[modifica]
Centaurea solstitialis

Aquesta espècie, pel seu gran sistema radicular i l'elevat nombre de llavors en el banc de llavors del sòl, de vegades resulta resistent a la sega i la crema controlada i ha estat l'objectiu de l'estudi de sistemes de control biològic a través d'insectes fitòfags.[7][8] i de fongs com Puccinia jaceae var. solstitialis[9] o Synchytrium solstitiale [10]

Espècies similars

[modifica]

Espècies similars a Centaurea solstitialis són obriülls (Centaurea calcitrapa), Centaurea sulphurea, oriola (Centaurea melitensis) i bracera (Centaurea aspera).[11]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Centaurea solstitialis». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 15 desembre 2024].
  2. ↑ «Centaurea solstitialis L.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 15 desembre 2024].
  3. ↑ DiTomaso, J. «Element Stewarship Asbtract for Centaurea solstitialis». The Nature Conservancy, 2001. Arxivat de l'original el 2007-02-21. [Consulta: 1r juny 2007].
  4. ↑ science direct
  5. ↑ Bolòs i Vigo flora dels Països Catalans
  6. ↑ «UC IPM Online». Ipm.ucdavis.edu, 20-05-2005. [Consulta: 28 abril 2012].
  7. ↑ «Biology and Biological Control of Yellow Starthistle» (PDF). [Consulta: 28 abril 2012].
  8. ↑ Pitcairn, M. J., B.Villegas, D. M. Woods, R. Yacoub, and D. B. Joley. 2008. Evaluating implementation success for seven seed head insects on Centaurea solstitialis in California, USA, pp. 610-616. In M. H. Julien, R. Sforza, M. C. Bon, H. C. Evans, P. E. Hatcher, H. L. Hinz, and B. G. Rector (editors), Proceedings of the XII International Symposium on Biological Control of Weeds. La Grande Motte, Montpellier, France (in press).
  9. ↑ Fungus Unleashed To Combat Yellow Star-thistle from the U.S. Department of Agriculture website
  10. ↑ Voigt K., A.V. Marano, & F.H. Gleason. 2013. Ecological & Economical Importance of Parasitic Zoosporic True Fungi. in: The Mycota: A Comprehensive Treatise on Fungi as Experimental Systems for Basic & Applied Research Vol. 11 Agricultural Applications. 2nd edition Eds: K. Esser & F. Kempken. Springer: New York pg.243-270.
  11. ↑ Rose, Francis. The Wild Flower Key. Frederick Warne & Co, 1981, p. 386–387. ISBN 0-7232-2419-6. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blanquiella