British Sounds
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Jean-Luc Godard Jean-Henri Roger |
| Guió | Jean-Luc Godard, Jean-Henri Roger |
| Productora | Kestrel Productions, London Weekend Television (LWT) |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França |
| Estrena | 1969 |
| Durada | 52 min |
| Color | en color  |
| Descripció | |
| Gènere | Documental |
       
| |
British Sounds és una pel·lícula documental de 1969 creada pel Grup Dziga Vertov (Jean-Luc Godard i Jean-Pierre Gorin) en col·laboració amb Jean-Henri Roger, per la South London Weekend Television. La cadena britànica es va negar, però, a emetre el documental i només en va difondre uns pocs fragments.
Argument
[modifica]Es tracta d'un documental polític marxista sobre la condició de la classe obrera anglesa a finals dels anys seixanta. El documental, així com llargs travellings dels treballadors a la cadena de muntatge en una fàbrica de cotxes, i una fotografia de la vagina d'una nena, també porta a grups d'estudiants universitaris que protestaven canviant la lletra d'algunes cançons dels Beatles,[1] una reunió de sindicalistes trotskistes, les imatges de la Guerra del Vietnam, etc., en el més pur estil de l'època Godard "militant".
Grup Dziga Vertov
[modifica]El Grup Dziga Vertov va sorgir de la trobada entre Jean-Luc Godard, cineasta que qüestiona el seu paper i té previst passar a l'acció política, i Jean-Pierre Gorin, activista polític, interessat en el llenguatge del cinema.[2]British Sounds ve a representar "una de les primeres temptatives" del col·lectiu per crear una obra que compleixi amb dos requisits: ser "una expressió de la militància" i al mateix temps actuar sobre el pla lingüístic i metalingüístic. D'una banda, en absència de tema i de personatges, el paper de l'autor es dissol en la disciplina totalitzant de l'economia política,[3] a "cridar a la batalla".[2] D'altra banda, això passa amb un procedir dialèctic, que contínuament posa en lluita "una imatge contra una altra imatge, un so contra un altre so".
Referències
[modifica]- ↑ Específicament aquestes cançons: Hello Goodbye, Revolution 1 i Honey Pie
- ↑ 2,0 2,1 Alberto Farassino, "Jean-Luc Godard," Il Castoro Cinema, Milà, 2007
- ↑ Franco Marineo, "Godard in Italy"
