Un bucle (en anglès loop), en el món de la música, consisteix en un o diversos samples sincronitzats que ocupen generalment un o diversos compassos musicals exactes i es graven o reprodueixen enllaçats en seqüència, una vegada darrera l'altra donant la sensació de continuïtat.[1]
Els samples o bucles poden repetir-se utilitzant diversos mètodes com cintes de casset, efectes de retard (delay), giradiscs, samplers, o amb l'ajuda de programari específic per ordinadors.
«Els loops són seccions curtes de les pistes (normalment, entre un i quatre compassos de longitud), que es creen per a ser repetides. Un loop no és qualsevol sample, sinó.... que és una secció petita d'un so que es repeteix contínuament.»[2]
«Un loop és un petit treball que s'ha preparat especialment per a ser repetit quan l'arxiu d'àudio arriba al seu final.»[3]
Les repeticions s'utilitzen en la música de totes les cultures, però els primers músics a utilitzar els loops com a tècnica principal de desenvolupament van ser Pierre Henry, Edgard Varèse i Karlheinz Stockhausen. La música de Stockhausen estava influenciada pel grup The Beatles i els seus treballs es basaven en gravacions d'aquest grup encadenades i retocades. Els loops també van ser usats a mitjans dels anys 60 a la música psicodèlica. Temes com Tomorrow Never Knows el 1966 i l'avantguardista Revolution 9 el 1968 van ser els que, fonamentalment, van inaugurar aquesta nova tècnica en el panorama musical que va passar a denominar looping. Més endavant, inspirats per Terry Riley utilitzant enregistraments en una màquina que utilitzava dues cintes d'àudio Brian Eno i el guitarrista Robert Fripp van crear un senzill aparell per crear el seu àlbum No Pussyfooting i ho van denominar Frippertronics.
Una altra manera de crear música a través d'aquestes noves tècniques va ser l'ús de loops gravats per endavant, així van sorgir estils musicals com el hip-hop, trip hop, techno, drum and bass, al dub contemporani i fins i tot en bandes sonores de pel·lícules.