Calembour

El calembour és un joc de paraules[1] basat en una distorsió lingüística, sobretot fonètica. Els recursos per a la creació de calembours són, principalment, l'homofonia, el doble sentit, la polisèmia i la paronomàsia.[2]

Hi ha un cert consens d'atribuir l'origen de l'artifici verbal a François Georges Maréschal, marqués de Bièvre (1747-1789).[3] No obstant això, no n'hi ha tant a l'hora de determinar l'etimologia del mot calembour. Una de les hipòtesis és que provingués d'un llibre d'un monjo de Calemberg, que contenia un recull de tals jocs de paraules.[4]

Exemples

[modifica]
  • «A casa d'en Pere Poc, com més són mengen més pocs.»

Es deien Poc de cognom, llavors, com més eren, més Pocs menjaven.

  • «És possible menjar un pa menjat avui i pastat demà?»

Demà és en realitat de mà, per tant, pastat amb la mà.

  • «Quan plou, què és el cacau?»

Cacau sovint es pronuncia igual que que cau; aleshores l'interrogat contesta que és l'aigua, però es respon: «el cacau sempre és cacau, tant quan plou com quan no plou.»[5]

  • «Quin és el lloc menys apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència? Doncs un carrer». «Quin és el Sant que ha de beure per força a galet? Doncs Sant Privat de Bas.» (Josep Carner)

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Calembour». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Serra, Màrius. Verbàlia 2.0. Empúries, 2010. ISBN 978-84-9787-676-6. 
  3. ↑ «François Georges Maréschal» (en francès). Larousse. [Consulta: 7 gener 2017].
  4. ↑ Arnault, Antoine-Vincent. «Jeux de mots, quolibets, calembours, coq-à-lâne». A: Œuvres. Tom 6. Bossange, p. 256. 
  5. ↑ Amades i Gelats, Joan. Jocs de paraules i jocs de memòria. ISBN 84-95559-75-7.