Canopus

Per a la ciutat d'Egipte i el personatge mitològic grec, vegeu «Canobus».
Infotaula objecte astronòmicCanopus
Tipusestel i font propera a infrarrojos Modifica el valor a Wikidata
Tipus espectral (estel)A9II[1] Modifica el valor a Wikidata
Constel·lacióQuilla i Nau Argo Modifica el valor a Wikidata
ÈpocaJ2000.0 Modifica el valor a Wikidata
Característiques físiques i astromètriques
Distància de la Terra310 a. ll. Modifica el valor a Wikidata
Magnitud absoluta−5,71 Modifica el valor a Wikidata
Magnitud aparent (V)−0,74 (banda V)[2] Modifica el valor a Wikidata
Temperatura efectiva7.557 K[3] Modifica el valor a Wikidata
Paral·laxi10,55 mas[4] Modifica el valor a Wikidata
Moviment propi (declinació)23,24 mas/a [4] Modifica el valor a Wikidata
Moviment propi (ascensió recta)19,93 mas/a [4] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat de rotació estel·lar9 km/s[5] Modifica el valor a Wikidata
Velocitat radial20,3 km/s[6] Modifica el valor a Wikidata
Gravetat superficial equatorial32 cm/s²[7] Modifica el valor a Wikidata
Ascensió recta (α)6h 23m 57.1099s[4] Modifica el valor a Wikidata
Declinació (δ)-53° 18' 15.619''[4] Modifica el valor a Wikidata
Metal·licitat−0,06[8] Modifica el valor a Wikidata
Lluminositat13.300 lluminositats solars Modifica el valor a Wikidata
Catàlegs astronòmics
HR 2326 (Catàleg d'Estrelles Brillants)
SAO 234480 (Catàleg SAO)
IRAS 06228-5240 (IRAS)
2MASS J06235709-5241441 (2MASS)
HD 45348 (Henry Draper Catalogue)
HIP 30438 (Catàleg Hipparcos)
α Car (nomenclatura de Bayer)
1ES 0622-52.6 (Einstein Slew survey, Version No. 1)
1RXS J062357.2-524139 (1RXS)
2EUVE J0624-52.6 (The second Extreme Ultraviolet Explorer source catalog)
CEL 1228 (Celescope Catalogue of Ultraviolet Magnitudes)
CPC 19 2125 (Cape Photographic Catalogue)
EUVE J0624-52.6 (The first Extreme Ultraviolet Explorer source catalog)
FK5 245 (FK5)
GC 8302 (Catàleg General de Boss)
GCRV 4091 (General Catalogue of Stellar Radial Velocities)
HIC 30438 (Hipparcos Input Catalogue)
JP11 1384 (JP11)
N30 1391 (Catalog of 5,268 Standard Stars Based on the Normal System N30)
PLX 1497 (Catàleg General de Paral·laxis Estel·lars Trigonomètriques)
PLX 1497.00 (Catàleg General de Paral·laxis Estel·lars Trigonomètriques)
PPM 335149 (Catàleg d'estrelles PPM)
ROT 1039 (Catàleg de velocitats rotacionals dels estels)
SRS 30245 (Southern Reference Star Catalog)
TD1 7115 (Catàleg de Fluxes Estel·lars Ultraviolats TD1)
TYC 8534-2277-1 (Catàleg Tycho)
UBV 6431 (UBV)
uvby98 100045348 (Catàleg fotoelètric fotomètric uvbyβ)
EXSS 0622.7-5240 (A Survey of the Einstein IPC Database for Extended X-Ray Sources)
WEB 6060 (Vitesses radiales. Catalogue WEB: Wilson Evans Batten. Radial velocities: The Wilson-Evans-Batten catalogue)
TIC 255559489 (TESS Input Catalog)
UBV M 12094 (UBV) Modifica el valor a Wikidata

Canopus (Alfa de la Quilla / α Carinae) és l'estel més brillant de la constel·lació de la Quilla (Carina), a l'hemisferi sud. És una supergegant blanc-groguenca a 309 anys llum del Sol, i es tracta del segon estel més brillant del cel nocturn, amb una magnitud aparent de −0,74. Està situat a una declinació de −52° 42′ (2000) i una ascensió recta de 06h 24m, és visible des de la costa africana del Mar Mediterrani.

Amb una brillantor 20.000 vegades superior a la del Sol, és l'estrella més lluent en un radi d'uns 700 anys llum al voltant nostre. La dificultat de mesurar la distància on hi ha Canopus prové de la seva naturalesa poc usual. Canopus és un estel de tipus espectral F0 IA, un tipus de supergegants poc abundants i dels quals no se sap gaire cosa; poden ser estels que s'estan convertint en gegants vermells o bé que ja han passat per aquesta etapa. Això fa difícil determinar-ne la magnitud absoluta i, per tant, la distància. La determinació de la paral·laxi, gràcies a les observacions del satèl·lit Hipparcos), ha permès de calcular la distància sense necessitat de saber-ne la magnitud absoluta, que, en canvi, ara es pot obtenir coneixent-ne l'aparent.

Nomenclatura

[modifica]

El nom Canopus és una llatinització del nom grec antic Κάνωβος/Kanôbos, registrat a l'Almagest de Claudi Ptolemeu (c.150 dC). Eratòstenes feia servir la mateixa grafia.[9] Hiparc el va escriure com a Κάνωπος. John Flamsteed va escriure com a Canobus,[10] igual que Edmond Halley en el seu Catalogus Stellarum Australium de 1679.[11] El nom té dues possibles derivacions, ambdues enumerades al seminal de Richard Hinckley Allen Star Names: Their Lore and Meaning:[12]

  • Nau Argo va ser el vaixell utilitzat per Jàson i els argonautes en la llegenda de la guerra de Troia. L'estrella més brillant de la constel·lació va rebre el nom del pilot d'un vaixell d'una altra llegenda grega: Canobus, pilot del vaixell de Menelau en la seva recerca per recuperar Helena de Troia després de ser presa per Paris.
  • Un antic port egipci en ruïnes anomenat Canopus es troba prop de la desembocadura del Nil, lloc de la batalla del Nil. S'especula que el seu nom deriva del copte Kahi Nub («Terra daurada»), que fa referència a com Canopus hauria aparegut prop de l'horitzó a l'antic Egipte, envermellit per l'extinció atmosfèrica d'aquesta posició.[13]

El 2016, la Unió Astronòmica Internacional va organitzar un grup de treball sobre noms d'estrelles (WGSN) per catalogar i estandarditzar els noms propis de les estrelles.[14] El primer butlletí del WGSN de juliol de 2016 incloïa una taula dels dos primers lots de noms aprovats pel WGSN, que incloïa Canopus per a aquesta estrella.[15] Canopus ara s'inclou en el Catàleg de noms d'estrelles de la IAU.[16]

Canopus marcava tradicionalment el timó del vaixell Nau Argo.[17] El cartògraf celeste alemany Johann Bayer li va donar, com l'estrella més brillant de la constel·lació, la designació d'α Argus (llatinitzat a Alfa Argus) el 1603. El 1763, l'astrònom francès Nicolas Louis de Lacaille va dividir la gran constel·lació en tres més petites i, per tant, Canopus es va convertir en α Carinae (llatinitzat a Alfa Carinae).[18] Apareix al catàleg Bright Star com a HR 2326, al catàleg Henry Draper com a HD 45348 i al catàleg Hipparcos com a HIP 30438. Flamsteed no va numerar aquesta estrella del sud, però Benjamin Apthorp Gould li va donar el número 7 (7 G. Carinae) a la seva Uranometria Argentina.[19]

Un altre nom trobat ocasionalment és Soheil, o el femení Soheila; del turc Süheyl, o el femení Süheyla, del nom àrab de diverses estrelles brillants, سهيل suhayl,[12] Canopus era conegut com a Suhel /ˈsuːhɛl/ a l'època medieval.[20] Les grafies alternatives inclouen Suhail, Souhail, Suhilon, Suheyl, Sohayl, Suhayil, Shoel, Sohil, Soheil, Sahil, Suhayeel, Sohayil, Sihel i Sihil. Un nom alternatiu era Wazn «pes» o Haḍar «terra», possiblement relacionat amb la seva posició baixa prop de l'horitzó.[12] D'aquí ve el seu nom a les taules alfonsines, Suhel ponderosus, una llatinització d'Al Suhayl al Wazn. El seu nom grec va reviure durant el Renaixement.[20]

Distància

[modifica]

Abans del llançament del telescopi satèl·lit Hipparcos, les estimacions de distància de Canopus variaven àmpliament, des de 96 anys llum fins a 1.200 anys llum. La distància més propera es va derivar de mesures de paral·laxi d'uns 33 mil·lisegons d'arc.[21] La distància més gran deriva de l'assumpció d'una magnitud absoluta molt brillant per a Canopus.[22]

Hipparcos va situar Canopus a 310 anys llum (95 parsecs) del Sistema Solar; això es basa en la seva mesura de paral·laxi de 2007 de 10,43±0,53 mil·lisegons d'arc.[23] Amb 95 parsecs, l'extinció interestel·lar de Canopus és baixa amb 0,26 magnituds.[24] És massa brillant per ser inclosa en les sessions d'observació normals del satèl·lit Gaia i no hi ha cap paral·laxi de Gaia publicat per a això.[25]

Actualment, l'estrella s'allunya més del Sol amb una velocitat radial de 20 km/s. Fa uns 3,1 milions d'anys va fer l'aproximació més propera al Sol a una distància d'uns 172 anys llum (53 pc). Canopus està orbitant la Via Làctia amb una velocitat heliocèntrica de 24,5 km/s i una excentricitat baixa de 0,065.[26]

Característiques físiques

[modifica]
Canopus és l'estrella més brillant de la constel·lació de Carina

Les línies d'absorció de l'espectre de Canopus es desplacen lleugerament amb un període de 6,9 d. Això es va detectar per primera vegada el 1906 i les variacions Doppler es van interpretar com un moviment orbital.[27] Fins i tot es va calcular una òrbita, però no existeix aquest acompanyant i els petits canvis de velocitat radial es deuen als moviments de l'atmosfera de l'estrella. Les velocitats radials màximes observades són només de 0,7 a 1,6 km/s. Canopus també té un camp magnètic que varia amb el mateix període, detectat per l'efecte Zeeman a les seves línies espectrals.[28] Canopus és brillant a les longituds d'ona de microones, és una de les poques estrelles de classe F que es poden detectar per ràdio.[29] El període de rotació de l'estrella no es coneix amb precisió, però pot ser de més de tres-cents dies.[30] La velocitat de rotació projectada s'ha mesurat a 9 km/s.[31]

Una primera mesura interferomètrica del seu diàmetre angular l'any 1968 va donar un valor d'enfosquiment vers el limbe de 6,86 mil·lisegons d'arc, proper al valor acceptat modern.[32] S'ha utilitzat interferometria de base molt llarga per calcular el diàmetre angular de Canopus a 6,9 mil·lisegons d'arc. Combinat amb la distància calculada a partir de la seva paral·laxi d'Hipparcos, això li dona un radi de 71 vegades el del Sol.[33] Si estigués al centre del Sistema Solar, s'estendria fins al 90% dins l'òrbita de Mercuri.[34] El radi i la temperatura en relació amb el Sol significa que és 10.700 vegades més lluminós que el Sol, i la seva posició al diagrama H-R en relació amb les pistes evolutives teòriques significa que és 8,0 ± 0,3 vegades més massiu que el Sol.[33] Les mesures de la seva forma troben una desviació d'1,1° de la simetria esfèrica.[35]

Canopus és una font de raigs X, que probablement són produïts per la seva corona, escalfada magnèticament a molts milions de Kelvin. És probable que la temperatura hagi estat estimulada per una rotació ràpida combinada amb una forta convecció que es filtra a través de les capes exteriors de l'estrella.[36] L'emissió de raigs X sub-coronal suau és molt més feble que l'emissió coronal de raigs X dur. El mateix comportament s'ha mesurat en altres supergegants de classe F com α Persei i ara es creu que és una propietat normal d'aquestes estrelles.[31]

Evolució

[modifica]

L'espectre de Canopus indica que ha esgotat el seu nucli d'hidrogen i ha evolucionat lluny de la seqüència principal, on va passar uns 30 milions d'anys de la seva existència com a estrella blau-blanca d'unes 10 masses solars.[37] La posició de Canopus al diagrama H–R indica que actualment es troba en la fase de combustió del nucli-heli.[33] És una estrella de massa intermèdia que ha abandonat la branca de les gegants vermelles abans que el seu nucli es degenerés i ara es troba en un bucle blau.[38] Els models d'evolució estel·lar en la fase del bucle blau mostren que la longitud del bucle blau es veu fortament afectada pels efectes de rotació i barreja dins de l'estrella. És difícil determinar si una estrella està evolucionant en l'actualitat cap a una temperatura més calenta o tornant a temperatures més fresques, ja que les pistes evolutives d'estrelles amb diferents masses se superposen durant els bucles blaus.[39]

Canopus es troba al costat càlid de la banda d'inestabilitat i no pulsa com les variables cefeides d'una lluminositat similar. Tanmateix, la seva atmosfera sembla ser inestable, mostrant forts signes de convecció.[39]

Pot ser que Canopus no és prou massiu perquè la seva cadena de fusió arribi al ferro i desencadenar un col·lapse del nucli i una supernova posterior, en canvi, esdevenint una nana blanca d'oxigen de neó.[34]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Richard O. Gray «The early F-type stars: refined classification, confrontation with Stroemgren photometry, and the effects of rotation». The Astrophysical Journal Supplement Series, 2-1989, pàg. 301–321. DOI: 10.1086/191315.
  2. ↑ Afirmat a: Catalogue of Stellar Photometry in Johnson's 11-color system. Indicat a la font segons: SIMBAD. Llengua del terme, de l'obra o del nom: anglès. Data de publicació: 2002.
  3. ↑ «High-precision effective temperatures of 161 FGK supergiants from line-depth ratios» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 2007, pàg. 617–624. DOI: 10.1111/J.1365-2966.2007.11804.X.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Floor van Leeuwen «Validation of the new Hipparcos reduction» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 2, 2007, pàg. 653–664. DOI: 10.1051/0004-6361:20078357.
  5. ↑ «Rotational velocities of A-type stars in the northern hemisphere. II. Measurement of v sin i» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 3, 10-2002, pàg. 897-911. DOI: 10.1051/0004-6361:20020943.
  6. ↑ «Pulkovo Compilation of Radial Velocities for 35 495 Hipparcos stars in a common system» (en anglès). Astronomy Letters, 11, 11-2006, pàg. 759–771. DOI: 10.1134/S1063773706110065.
  7. ↑ David L. Lambert «Carbon, nitrogen and oxygen in intermediate-mass supergiants: is oxygen underabundant ?» (en anglès). Letters of the Astrophysical Journal, 1985, pàg. 782–802. DOI: 10.1086/163660.
  8. ↑ Monique Spite «Chemical evolution of the Magellanic Clouds. VI. Chemical composition of nine F supergiants from different regions of the Large Magellanic Cloud» (en anglès). Astronomy and Astrophysics, 1995, pàg. 347–359.
  9. ↑ Ridpath, Ian. «Carina» (en anglès). Star Tales.
  10. ↑ Flamsteed, John. «Hemisphaerium Australe» (en anglès). Atlas Coelestis, 1729. Arxivat de l'original el 20/03/2023.
  11. ↑ Halley, Edmond. «Catalogus stellarum australium», 1679.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Allen, Richard Hinckley. Star names : their lore and meaning. Dover ed. Nova York: Dover Publications, 1963. ISBN 0-486-21079-0. 
  13. ↑ Lynn, W. T. «The brightest fixed star and its name» (en anglès). The Observatory, 28, 7-1905, pàg. 289-290. Bibcode: 1905Obs....28..289L.
  14. ↑ «IAU Working Group on Star Names (WGSN)». International Astronomical Union. [Consulta: 22 maig 2016].
  15. ↑ «Bulletin of the IAU Working Group on Star Names, No. 1». International Astronomical Union. [Consulta: 6 setembre 2020].
  16. ↑ «IAU Catalog of Star Names». International Astronomical Union. [Consulta: 6 setembre 2020].
  17. ↑ Knobel, E. B. «On Frederick de Houtman's Catalogue of Southern Stars, and the Origin of the Southern Constellations» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 77, 5, 09-03-1917, pàg. 414–432. DOI: 10.1093/mnras/77.5.414. ISSN: 0035-8711.
  18. ↑ Glass, I. S.. Nicolas-Louis De La Caille, astronomer and geodesist. Oxford: Oxford University Press, 2013. ISBN 978-0-19-164959-2. 
  19. ↑ Benjamin Apthorp, Gould «Uranometria Argentina: Brightness and position of every fixed star, down to the seventh magnitude, within one hundred degrees of the South Pole; with atlas». Resultados del Observatorio Nacional Argentino, 1878, pàg. 387. Bibcode: 1879RNAO....1....1G.
  20. ↑ 20,0 20,1 Kunitzsch, Paul. A dictionary of modern star names : a short guide to 254 star names and their derivations. Cambridge, Mass.: Sky Pub. Corp, 2006. ISBN 1-931559-44-9. 
  21. ↑ van de Kamp, Peter «Note on the Parallax of Canopus». Popular Astronomy, 51, 1943, pàg. 172. Bibcode: 1943PA.....51..172V.
  22. ↑ Zyl, J. E.. Unveiling the Universe : an Introduction to Astronomy. Londres: Springer London, 1996. ISBN 978-1-4471-1037-8. 
  23. ↑ Leeuwen, F. van «Validation of the new Hipparcos reduction» (en anglès). Astronomy & Astrophysics, 474, 2, 01-11-2007, pàg. 653–664. DOI: 10.1051/0004-6361:20078357. ISSN: 0004-6361.
  24. ↑ Domiciano de Souza, A.; Zorec, J.; Millour, F.; Le Bouquin, J.-B.; Spang, A. «Refined fundamental parameters of Canopus from combined near-IR interferometry and spectral energy distribution». Astronomy & Astrophysics, 654, 10-2021, pàg. A19. DOI: 10.1051/0004-6361/202140478. ISSN: 0004-6361.
  25. ↑ Gaia Collaboration; Brown, A. G. A.; Vallenari, A.; Prusti, T.; de Bruijne, J. H. J. «Gaia Data Release 2: Summary of the contents and survey properties». Astronomy & Astrophysics, 616, 8-2018, pàg. A1. DOI: 10.1051/0004-6361/201833051. ISSN: 0004-6361.
  26. ↑ Anderson, E.; Francis, Ch. «XHIP: An extended hipparcos compilation» (en anglès). Astronomy Letters, 38, 5, 5-2012, pàg. 331–346. DOI: 10.1134/S1063773712050015. ISSN: 1063-7737.
  27. ↑ Curtis, H. D. «The orbits of the spectroscopic binaries alpha Carinae, kappa Velorum, and alpha Pavonis.» (en anglès). Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 19, 12-1907, pàg. 259. DOI: 10.1086/121781. ISSN: 0004-6280.
  28. ↑ Weiss, W. W. «The magnetic field of Canopus». Astronomy and Astrophysics, 160, 1986, pàg. 243-250. Bibcode: 1986A&A...160..243W.
  29. ↑ Güdel, Manuel «Stellar Radio Astronomy: Probing Stellar Atmospheres from Protostars to Giants» (en anglès). Annual Review of Astronomy and Astrophysics, 40, 1, 9-2002, pàg. 217–261. DOI: 10.1146/annurev.astro.40.060401.093806. ISSN: 0066-4146.
  30. ↑ Testa, Paola; Drake, Jeremy J.; Peres, Giovanni «The Density of Coronal Plasma in Active Stellar Coronae» (en anglès). The Astrophysical Journal, 617, 1, 10-12-2004, pàg. 508–530. DOI: 10.1086/422355. ISSN: 0004-637X.
  31. ↑ 31,0 31,1 Ayres, Thomas R. «Cracking the Conundrum of F-supergiant Coronae». The Astrophysical Journal, 854, 2, 15-02-2018, pàg. 95. DOI: 10.3847/1538-4357/aaa6d7. ISSN: 1538-4357.
  32. ↑ Brown, R. Hanbury «Measurement of Stellar Diameters» (en anglès). Annual Review of Astronomy and Astrophysics, 6, 1, 9-1968, pàg. 13–38. DOI: 10.1146/annurev.aa.06.090168.000305. ISSN: 0066-4146.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 Cruzalèbes, P.; Jorissen, A.; Rabbia, Y.; Sacuto, S.; Chiavassa, A. «Fundamental parameters of 16 late-type stars derived from their angular diameter measured with VLTI/AMBER★» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 434, 1, 01-09-2013, pàg. 437–450. DOI: 10.1093/mnras/stt1037. ISSN: 0035-8711.
  34. ↑ 34,0 34,1 Kaler, Jim. «Canopus». Stars. University of Illinois, 26-06-2009. [Consulta: 8 juliol 2012].
  35. ↑ Cruzalèbes, P.; Jorissen, A.; Chiavassa, A.; Paladini, C.; Rabbia, Y. «Departure from centrosymmetry of red giants and supergiants measured with VLTI/AMBER★» (en anglès). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, 446, 4, 01-02-2015, pàg. 3277–3284. DOI: 10.1093/mnras/stu2382. ISSN: 1365-2966.
  36. ↑ Ness, J.-U.; Güdel, M.; Schmitt, J. H. M. M.; Audard, M.; Telleschi, A. «On the sizes of stellar X-ray coronae». Astronomy & Astrophysics, 427, 2, 11-2004, pàg. 667–683. DOI: 10.1051/0004-6361:20040504. ISSN: 0004-6361.
  37. ↑ Peimbert, M.; Wallerstein, G.; Pilachowski, C. A. «An upper limit for the deuterium abundance in Canopus». Astronomy and Astrophysics, 104, 1981, pàg. 72-74.
  38. ↑ Domiciano de Souza, A.; Bendjoya, P.; Vakili, F.; Millour, F.; Petrov, R. G. «Diameter and photospheric structures of Canopus from AMBER/VLTI interferometry». Astronomy & Astrophysics, 489, 2, 10-2008, pàg. L5–L8. DOI: 10.1051/0004-6361:200810450. ISSN: 0004-6361.
  39. ↑ 39,0 39,1 Smiljanic, R.; Barbuy, B.; De Medeiros, J. R.; Maeder, A. «CNO in evolved intermediate mass stars». Astronomy & Astrophysics, 449, 2, 4-2006, pàg. 655–671. DOI: 10.1051/0004-6361:20054377. ISSN: 0004-6361.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Canopus