Biografia | |
---|---|
Naixement | 15 agost 1912 Nàpols (Regne d'Itàlia) |
Mort | 28 maig 1982 (69 anys) Nàpols (Itàlia) |
Formació | Universitat de París (1934–1935) Universitat de Nàpols Frederic II (1927–1931) |
Director de tesi | Mauro Picone |
Activitat | |
Lloc de treball | Nàpols Gènova Torí |
Ocupació | matemàtic, professor d'universitat |
Ocupador | Universitat de Nàpols Frederic II (1943–1982) Politècnic de Torí (1939–1943) Universitat de Gènova (1937–1939) Universitat de Roma La Sapienza (1935–1937) Istituto per le applicazioni del calcolo (1931–1934) |
Membre de | |
Obra | |
Obres destacables | |
Premis | |
Carlo Miranda (Nàpols, 15 d'agost de 1912 - Nàpols, 28 de maig de 1982) va ser un matemàtic italià.
Miranda va ser deixeble de Mauro Picone a la universitat de Nàpols en la qual es va graduar el 1931.[1] Va treballar al Istituto per le applicazioni del calcolo, que Picone havia fundat a Nàpols, i el va seguir a Roma quan es va traslladar de ciutat. El curs 1934-35 va obtenir una beca per a fer estudis de post grau a París. El 1937 va obtenir, per oposició, la càtedra d'anàlisi matemàtica de la universitat de Gènova de la qual va passar el 1939 al Politècnic de Torí.[2] A partir de 1943 va desenvolupar la seva carrera acadèmica a la universitat de Nàpols, on va fer tàndem amb Renato Caccioppoli fins a la mort d'aquest el 1959.[3] Va morir a Nàpols el 1982.
Miranda és recordat per haver demostrat el 1940 una proposició d'Henri Poincaré que avui porta el nom de teorema de Poincaré-Miranda.[4] Miranda va publicar una setantena d'articles científics sobre anàlisi matemàtica[5] esdevenint un autèntic expert en equacions diferencials el·líptiques.[6] També va publicar una desena de llibres i monografies,[7] entre els quals destaca el seu llibre Equazioni alle derivate parziali di tipo ellittico (1955), que va ser objecte de nombroses reedicions i traduccions.