Malaltia objecte | infecció per Escherichia coli, sinusitis, pneumònia bacteriana, infecció òssia, gonorrea, malaltia de Lyme, infecció urinària, faringitis, complicacions postoperatòries, impetigen, infecció bacteriana per gramnegatius, infecció per estafilococs, cel·lulitis i pneumònia |
---|---|
Dades clíniques | |
Grup farmacològic | cefalosporina i compost heterocíclic |
Codi ATC | S01AA27 i J01DC02 |
Dades químiques i físiques | |
Fórmula | C16H16N4O8S |
Massa molecular | 424,069 Da |
Identificadors | |
Número CAS | 55268-75-2 |
PubChem (SID) | 5479529 |
IUPHAR/BPS | 10900 |
DrugBank | DB01112 |
ChemSpider | 4586393 |
UNII | O1R9FJ93ED |
KEGG | C06894 i D00262 |
ChEBI | 3515 |
ChEMBL | CHEMBL1436 |
PDB ligand ID | KOV |
AEPQ | 100.054.127 |
La cefuroxima és un antibiòtic, de la família de les cefalosporines de segona generació,[1] que s'utilitza per tractar i prevenir una sèrie de infeccions bacterianes.[2] Aquestes inclouen pneumònia, meningitis, otitis mitjana, sèpsia, infecció del tracte urinari i malaltia de Lyme.[3] S'utilitza per via oral, per via venosa o muscular.[3] Està comercialitzat a Espanya com a EFG i Zinnat, entre altres.[4]
Els efectes secundaris habituals inclouen nàusees, diarrea, reaccions al·lèrgiques i dolor al lloc de la injecció.[3] Els efectes secundaris greus poden incloure infecció per Clostridium difficile, anafilaxi, i síndrome de Stevens-Johnson.[3] Es creu que l'ús en embaràs i lactància és segur.[5] És una cefalosporina, interferint en la capacitat dels bacteris per fer la seva paret cel·lular.[3]
La cefuroxima es va patentar el 1971 i es va aprovar per a ús mèdic el 1977.[6] Està a la Llista de medicaments essencials de l'Organització Mundial de la Salut.[7]