Charles Hermite

Charles Hermite

Biografia
Naixement	24 desembre 1822 Dieuze (França)
Mort	14 gener 1901 (78 anys) París (França)
Sepultura	Cementiri de Montparnasse 48° 50′ 17″ N, 2° 19′ 37″ E / 48.83806°N,2.32694°E / 48.83806; 2.32694
192è President Acadèmia Francesa de les Ciències
1r gener 1890 – 31 desembre 1890 ← Alfred Des Cloizeaux – Pierre Étienne Simon Duchartre →
Dades personals
Formació	École Polytechnique
Es coneix per	Teorema de Hermite-Lindemann Matriu hermítica Polinomis d'Hermite Operador hermític Nombre e
Activitat
Camp de treball	Àlgebra, teoria de nombres, matemàtiques, anàlisi matemàtica, forma quadràtica, polinomis ortogonals i funció el·líptica
Ocupació	Matemàtiques
Organització	École Polytechnique Universitat de París
Membre de	Reial Societat d'Edimburg (1884–) Acadèmia de les Ciències de Torí (1877–) Royal Society (1873–) Acadèmia Francesa de les Ciències (1856–) Acadèmia Prussiana de les Ciències Acadèmia de Ciències de Rússia Acadèmia Nacional de les Ciències dels XL Societat Filomàtica de París Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg Accademia Nazionale dei Lincei Reial Acadèmia d'Arts i Ciències dels Països Baixos Reial Acadèmia Sueca de Ciències Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Lliga de la Pàtria Francesa Acadèmia de Ciències d'Hongria Acadèmia d'Estanislau
Alumnes	Jules Tannery i Mijalko Ciric ^(en)
Influències	Eugène Charles Catalan Augustin Louis Cauchy
Obra
Obres destacables teoria de nombres
Estudiant doctoral	Henri Poincaré Thomas Joannes Stieltjes Jules Tannery Marie Humbert Mihailo Petrovic Henri Padé
Família
Cònjuge	Louise Bertrand (germana de Joseph Bertrand)
Parents	Marcel Alexandre Bertrand, nebot
Premis
(27 novembre 1873)  Membre estranger de la Royal Society  Orde del Mèrit de les Arts i les Ciències  Gran Oficial de la Legió d'Honor

Charles Hermite (Dieuze, Lorena, 24 de desembre de 1822 — París, 14 de gener de 1901),^[1] va ser un matemàtic francès.

Va ser professor a l'Escola Politècnica de París i membre de l'Acadèmia de les Ciències Francesa. Va fer treballs especialment sobre funcions el·líptiques i teoria de nombres.^[2]

Va ser el primer a demostrar que e és un nombre transcendent. Va ser professor, entre d'altres d'Henri Poincaré.

Biografia

Hermite va néixer a Dieuze, Moselle, el 24 de desembre de 1822,^[3] amb una deformitat al peu dret que li perjudicaria la marxa al llarg de la seva vida. Va ser el sisè dels set fills de Ferdinand Hermite i la seva dona, Madeleine de soltera Lallemand. Ferdinand va treballar en el negoci de cortines de la família de Madeleine alhora que va fer una carrera com a artista. El negoci de cortines es va traslladar a Nancy el 1828, i la família també.

Charles Hermite cap al 1887

Hermite va obtenir els seus estudis secundaris al Collège de Nancy i després, a París, al Collège Henri IV i al Lycée Louis-le-Grand.^[3] Va llegir alguns dels escrits de Joseph-Louis Lagrange sobre la solució d'equacions numèriques i les publicacions de Carl Friedrich Gauss sobre la teoria dels nombres.

Hermite volia cursar els seus estudis superiors a l'École Polytechnique, una acadèmia militar coneguda per l'excel·lència en matemàtiques, ciència i enginyeria. Tutorat pel matemàtic Eugène Charles Catalan, Hermite va dedicar un any a preparar-se per a l’examen d'accés notòriament difícil. L'any 1842 va ser admès a l'escola.^[3] No obstant això, després d'un any l'escola no va permetre que Hermite continués els seus estudis allà a causa del seu peu deformat. Va lluitar per recuperar el seu ingrés a l'escola, però l'administració va imposar condicions estrictes. Hermite no va acceptar això i va deixar l'École Polytechnique sense graduar-se.^[4]

El 1842, Nouvelles Annales de Mathématiques va publicar la primera contribució original d'Hermite a les matemàtiques, una simple prova de la proposició de Niels Abel sobre la impossibilitat d'una solució algebraica a les equacions de cinquè grau.^[3]

Una correspondència amb Carl Jacobi, iniciada l'any 1843 i continuada l'any següent, va donar lloc a la inserció, en l'edició completa de les obres de Jacobi, de dos articles d'Hermite, un sobre l'extensió a les funcions abelianes d'un dels teoremes d'Abel sobre funcions el·líptiques, i l'altre sobre la transformació de funcions el·líptiques.^[3]

Després de passar cinc anys treballant en privat per obtenir el seu títol, en què es va fer amic dels eminents matemàtics Joseph Bertrand, Carl Gustav Jacobi i Joseph Liouville, va presentar i aprovar els exàmens per al batxillerat, que li van concedir el 1847. Es va casar amb la germana de Joseph Bertrand, Louise Bertrand, el 1848.

El 1848, Hermite va tornar a l'École Polytechnique com a repetidor i examinateur d'admission. El juliol de 1848, va ser elegit membre de l’Acadèmia Francesa de les Ciències. El 1856 va contreure la verola. A través de la influència d’Augustin-Louis Cauchy i d'una monja que el va alletar, va reprendre la pràctica de la seva fe catòlica.^[3] De 1862 a 1873 va ser professor a l’École Normale Supérieure. El 1869, va succeir a Jean-Marie Duhamel com a professor de matemàtiques, tant a l'École Polytechnique, on va romandre fins al 1876, com a la Universitat de París, on va romandre fins a la seva mort. En el seu 70è aniversari, va ser ascendit a gran oficial de la Legió d'Honor francesa.^[3]

Hermite va morir a París el 14 de gener de 1901,^[3] als 78 anys.

Contribució a les matemàtiques

Hermite, un mestre inspirador, es va esforçar per cultivar l'admiració per la bellesa senzilla i desanimar les minuciositats rigoroses. La seva correspondència amb Thomas Stieltjes testimonia la gran ajuda que va donar a aquells que van començar la vida científica. Els seus cursos de conferències publicats han exercit una gran influència. Les seves importants contribucions originals a la matemàtica pura, publicades a les principals revistes matemàtiques del món, tractaven principalment de les funcions abelianes i el·líptiques i de la teoria dels nombres.

El 1858, Hermite va demostrar que les equacions de cinquè grau es podien resoldre mitjançant funcions el·líptiques. El 1873, va demostrar que e, la base del sistema natural de logaritmes, és transcendental. Tècniques similars a les utilitzades en la prova d'Hermite de la transcendència van ser utilitzades per Ferdinand von Lindemann el 1882 per demostrar que π és transcendental.^[3]

«	Mentre parla, M. Bertrand està sempre en moviment; ara sembla en combat amb algun enemic exterior, ara dibuixa amb un gest de la mà les figures que estudia. És clar que veu i té ganes de pintar, per això crida el gest en la seva ajuda. Amb M. Hermite, és tot el contrari, els seus ulls semblen defugir el contacte amb el món; no és fora, és dins ell busca la visió de la veritat.	»
— Henri Poincaré, INTUITION and LOGIC in Mathematics

Llegat

A més de les propietats matemàtiques anomenades en el seu honor, el cràter Hermite prop del pol nord de la Lluna rep el nom d'Hermite.

Publicacions

• "Sur quelques applications des fonctions elliptiques", Paris, 1855; Page images de Cornell.
• "Cours d'Analyse de l'École Polytechnique. Première Partie", Paris: Gauthier–Villars, 1873.
• "Cours professé à la Faculté des Sciences", editat per Andoyer, 4a ed., Paris, 1891; Page images de Cornell.
• "Correspondance", editat per Baillaud and Bourget, Paris, 1905, 2 vols.; PDF copy de UMDL.
• "Œuvres de Charles Hermite", editat per Picard for the Academy of Sciences, 4 vols., Paris: Gauthier–Villars, 1905,^[5] 1908,^[6] 1912^[7] and 1917; PDF copy de UMDL.
• "Œuvres de Charles Hermite", de Cambridge University Press, 2009; ISBN 978-1-108-00328-5.

Vegeu també

• Polinomis d'Hermite
• Teorema de Hermite-Lindemann

Referències

1. Asimov, Isaac. «Hermite, Charles». A: Enciclopedia biográfica de ciencia y tecnología : la vida y la obra de 1197 grandes científicos desde la antigüedad hasta nuestros dias (en castellà). Nueva edición revisada. Madrid: Ediciones de la Revista de Occidente, 1973, p. 200. ISBN 8429270043. 
2. «Charles Hermite». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
3. Linehan, 1910.
4. «Charles Hermite - Biography» (en anglès). Arxivat de l'original el 2024-10-07. [Consulta: 30 novembre 2024].
5. Pierpont, James «Review: Oeuvres de Charles Hermite, publiées sous les auspices del'Académie des Sciences par EMILE PICARD. Vol. I». Bull. Amer. Math. Soc., 13, 4, 1907, pàg. 182–190. Arxivat de l'original el 2021-01-23 [Consulta: 7 desembre 2015].
6. Pierpont, James «Review: Oeuvres de Charles Hermite. Vol II». Bull. Amer. Math. Soc., 16, 7, 1910, pàg. 370–377. Arxivat de l'original el 2021-01-23 [Consulta: 7 desembre 2015].
7. Pierpont, James «Review: Oeuvres de Charles Hermite. Vol III». Bull. Amer. Math. Soc., 19, 2, 1912, pàg. 83–84. Arxivat de l'original el 2021-01-23 [Consulta: 7 desembre 2015].

Bibliografia

• Archibald, Thomas. «Charles Hermite and German Mathematics in France». A: Karen Hunger Parshall, Adrian Clifford Rice (eds.). Mathematics Unbound: The Evolution of an International Mathematical Research Community (en (anglès)). American Mathematical Society, 2002, p. 122-137. ISBN 0-8218-2124-5. 
• Goldstein, Catherine «Charles Hermite's stroll through the Galois Fields» (en (anglès)). Revue d'histoire des mathématiques, Vol. 17, Num. 2, 2011, pàg. 263-270. ISSN: 1262-022X.

• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Charles Hermite» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
• Griffiths, Phillip; Joseph Harris. Wiley-Interscience. Principles of Algebraic Geometry, 1994. ISBN 0-471-05059-8. 
• Kobayashi, Shoshichi; Katsumi Nomizu. Wiley Interscience. Foundations of Differential Geometry, Vol. 2, 1996. ISBN 0-471-15732-5. 
• Kodaira, Kunihiko. Springer. Complex Manifolds and Deformation of Complex Structures, 1986. ISBN 3-540-22614-1. 
• «Finite geometries». Berlin, New York: Springer-Verlag, 1968.
• Budinich, P. and Trautman, A. The Spinorial Chessboard. Springer-Verlag, 1988. ISBN 0-387-19078-3. (antilinear maps are discussed in section 3.3).
• Horn, Roger A.; Johnson, Charles R. Cambridge University Press. Matrix Analysis, second edition, 2013. ISBN 9780521839402. 
• Apostol, Tom M. Springer. Introduction to analytic number theory, 1976. ISBN 978-0-387-90163-3 [Consulta: 28 febrer 2016]. 
• Apostol, Tom M. «An Introduction to the Theory of Numbers». American Mathematical Society, n.d. [Consulta: 28 febrer 2016].
• Becker, Oskar «Die Lehre von Geraden und Ungeraden im neunten Buch der euklidischen Elemente» (en alemany). Quellen und Studien zur Geschichte der Mathematik, Astronomie und Physik, 3, 1936, pàg. 533–53.
• Boyer, Carl Benjamin; Merzbach, Uta C. Wiley. A History of Mathematics, 1991. ISBN 978-0-471-54397-8.  1968 edition at archive.org
• Clark, Walter Eugene (trans.). University of Chicago Press. The Āryabhaṭīya of Āryabhaṭa: An ancient Indian work on Mathematics and Astronomy, 1930 [Consulta: 28 febrer 2016]. 
• Colebrooke, Henry Thomas. J. Murray. Algebra, with Arithmetic and Mensuration, from the Sanscrit of Brahmegupta and Bháscara., 1817 [Consulta: 28 febrer 2016]. 
• Davenport, Harold; Montgomery, Hugh L. Springer. Multiplicative Number Theory. 74, 2000. ISBN 978-0-387-95097-6. 
• Edwards, Harold M. «Euler and Quadratic Reciprocity». Mathematics Magazine, 56, 11-1983, pàg. 285–91. DOI: 10.2307/2690368. JSTOR: 2690368.
• Edwards, Harold M. Springer Verlag. Fermat's Last Theorem: a Genetic Introduction to Algebraic Number Theory. 50, 2000. ISBN 978-0-387-95002-0. 
• Fermat, Pierre de. Joannis Pech. Varia Opera Mathematica (en fr, la), 1679 [Consulta: 28 febrer 2016]. 
• Friberg, Jöran «Methods and Traditions of Babylonian Mathematics: Plimpton 322, Pythagorean Triples and the Babylonian Triangle Parameter Equations». Historia Mathematica, 8, 8-1981, pàg. 277–318. DOI: 10.1016/0315-0860(81)90069-0.
• von Fritz, Kurt. Kluwer (Springer). Classics in the History of Greek Mathematics, 2004. ISBN 978-1-4020-0081-2. 
• Gauss, Carl Friedrich; Waterhouse, William C. (trans.). Springer. Disquisitiones Arithmeticae, 1966. ISBN 978-0-387-96254-2. 
• Goldfeld, Dorian M. «Elementary Proof of the Prime Number Theorem: a Historical Perspective», 2003. [Consulta: 28 febrer 2016].

Enllaços externs

• «Charles Hermite». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
• O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Charles Hermite» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland. (anglès)
• Freudenthal, Hans. «Hermite, Charles». Complete Dictionary of Scientific Biography, 2008. [Consulta: 22 febrer 2017].