Cianur

Infotaula de compost químicCianur
Substància químicaclasse estructural d'entitats químiques Modifica el valor a Wikidata
Diverses representacions de l'ió cianur

Un cianur és un compost químic que conté el grup ciano, -C≡N. El terme cianur es refereix sovint a sals de l'anió CN-, gran part de les quals són tòxiques.

Aparició

[modifica]

Els cianurs els produeixen certs bacteris, fongs, i algues i es troben en un gran nombre de plantes. Es troben cianurs, però en petites quantitats, en certes llavors i pinyols de fruits, per exemple, en les llavors de les pomes, mango, préssec, i ametlles amargants.[1] En les plantes, els cianurs normalment estan enllaçats amb molècules de sucres en la forma de glucòsids cianogènics i defensen la planta de les agressions dels herbívors. Les plantes tropicals que són font de la tapioca també contenen glucòsids cianogènics.[2][3]

El radical cianur, CN· s'ha identificat en l'espai interestel·lar.[4]

El cianur d'hidrogen es produeix per la combustió o piròlisi de certs materials sota condicions deficients en oxigen. Per exemple es pot detectar en el fum del tabac. Certs plàstics, especialment els derivats d'acrilonitril, alliberen cianur d'hidrogen quan s'escalfen o es cremen.[5]

Química de coordinació

[modifica]

L'anió cianur és un potent lligand per a molts metalls de transició.[6] L'alta afinitat dels metalls per aquest anió pot ser atribuït a la seva càrrega negativa, compacitat i capacitat de participar en enllaços n. Els complexos ben coneguts inclouen:

  • hexacianurs [M(CN)₆]3− (M = Ti, V, Cr, Mn, Fe, Co), amb forma d'octàedre;
  • els tetracianurs, [M(CN)₄]2− (M = Ni, Pd, Pt), de geometria planar quadrada;
  • els dicianurs [M(CN)₂]− (M = Cu, Ag, Au), de geometria linear.

El pigment de color blau fosc Blau de Prússia, usat per a fer blueprints, deriva dels complexos de cianur de ferro. El blau de Prússia pot produir cianur d'hidrogen si s'exposa a àcids forts.

Certs enzims, per exemple les hidrogenases, contenen un lligand cianur unit al ferro en els seus llocs actius. La biosíntesi del cianur en les [NiFe]-hidrogenases procedeix del fosfat de carbamoil el qual es converteix tiocianatde cisteïnail, el donador CN−.[7]

Toxicitat

[modifica]

L'ió cianur, potencialment letal, actua com a tòxic a través de la inhibició del complex citocrom c oxidasa i, per tant, bloquejant la cadena transportadora d'electrons, sistema central del procés de respiració cel·lular. Si bé la seva efectivitat a baixes concentracions és fulminant, l'individu mor sota dolorosos espasmes i convulsions que poden trigar des de deu segons a uns minuts. També és conegut per la seva denominació militar AN (per al cianur d'hidrogen, HCN) i CK (per al clorur de cianogen, NCCl).

Durant la Segona Guerra Mundial s'utilitzà un insecticida fet a base de cianur, el Zyklon B, per a matar éssers humans a les cambres de gas.

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cianur
  1. ↑ «ToxFAQs for Cyanide». Agency for Toxic Substances and Disease Registry, 01-07-2006. [Consulta: 28 juny 2008].
  2. ↑ Vetter, J. «Plant cyanogenic glycosides». Toxicon, 38, 1, 2000, pàg. 11–36. DOI: 10.1016/S0041-0101(99)00128-2. PMID: 10669009.
  3. ↑ Jones, D. A. «Why are so many food plants cyanogenic?». Phytochemistry, 47, 2, 1998, pàg. 155–162. DOI: 10.1016/S0031-9422(97)00425-1. PMID: 9431670.
  4. ↑ Pieniazek, Piotr A.; Bradforth, Stephen E.; Krylov, Anna I. «Spectroscopy of the Cyano Radical in an Aqueous Environment» (PDF). The journal of physical chemistry. A. Department of Chemistry, University of Southern California [[[Los Angeles]], Califòrnia 90089-0482], 110, 14, 07-12-2005, pàg. 4854–65. Arxivat de l'original el 2008-09-11. DOI: 10.1021/jp0545952. PMID: 16599455 [Consulta: 23 novembre 2011]. Arxivat 2008-09-11 a Wayback Machine.
  5. ↑ Anon. «Facts about cyanide:Where cyanide is found and how it is used». CDC Emergency preparedness and response. Centers for Disease Control and Prevention, 27-01-2004. Arxivat de l'original el 15 d'abril 2010. [Consulta: 13 abril 2010].
  6. ↑ Sharpe, A. G. The Chemistry of Cyano Complexes of the Transition Metals; Academic Press: London, 1976
  7. ↑ Reissmann, Stefanie; Elisabeth Hochleitner, Haofan Wang, Athanasios Paschos, Friedrich Lottspeich, Richard S. Glass and August Böck «Taming of a Poison: Biosynthesis of the NiFe-Hydrogenase Cyanide Ligands». Science, 299, 5609, 2003, pàg. 1067–1070. DOI: 10.1126/science.1080972. PMID: 12586941 [Consulta: 28 juny 2008].

Vegeu també

[modifica]