Dades | |
---|---|
Tipus | organització |
Història | |
Reemplaçat per | Comité Consultiu Internacional de Radiocomunicació |
CCIR és l'acrònim de Comité Consultiu Internacional de Radiocomunicació - The International Radio Consultative Committee (anglès)- Comité Consultatif International des Radiocommunications (francès), antic nom del comité de normalització de les radiocomunicacions a la UIT ara conegut com a UIT-R.
El Sector de Radiocomunicacions de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT-R), o Radiocommunication Sector of the International Telecommunication Union (ITU-R), és la part de l'organisme internacional UIT referent a les radiocomunicacions encarregat de:
Els primers estudis internacionals relacionats amb l'àrea de radiocomunicacions es van realitzar després de la primera Conferència Internacional de Radiotelegrafía[2] de Berlín (International Radiotelegraph Conference) de 1906, en què 29 estats marítims van signar la Convenció Internacional de Radiotelegrafia (International Radiotelegraph Convention). El 1927, durant la conferència de Washington,[3] es va crear la precursora de l'ITU-R, denominada com Comitè Consultiu Internacional de Radiocomunicacions (CCIR), o International Ràdio Consultative Committee (IRCC), amb l'objecte de servir com un comitè de normalització de les radiocomunicacions. Uns anys després, durant la Conferència Internacional de Ràdio [4] de 1947 celebrada a Atlantic city, es va crear la Junta Internacional de Registre de Freqüències, o International Frequency Registration Board (IFRB)), per tal de regular les freqüències de radiocomunicacions, que més endavant es fusionaria amb la CCIR per formar l'actual ITU-R, el 1992 durant la Conferència Extraordinària de Plenipotenciaris de Ginebra (Additional PlenipotenReftiary Corence).[5]
El Reglament de Radiocomunicacions és el text d'un tractat intergovernamental de la Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT), l'organisme que coordina i normalitza el funcionament de les xarxes i serveis de telecomunicacions. El primer Reglament de Radiocomunicacions es va concloure a Berlín l'any 1906 i se'l conèixer com el Reglament del Servei de Radiotelegrafia.
El Reglament de Radiocomunicacions, que cobreix tant temes jurídics com tècnics, serveix com un instrument supranacional per a la gestió internacional òptima de l'espectre radioelèctric i defineix els següents aspectes:
L'elaboració, revisió i aprovació del Reglament de Radiocomunicacions és responsabilitat de les Conferències Mundials de Radiocomunicacions (CMR)[7] de la UIT, les reunions de la qual se celebren normalment cada tres o quatre anys. Les conferències més recents han estat la de Ginebra al 1995 (CMR-95), la de Ginebra l'any 1997 (CMR-97), la d'Istanbul l'any 2000 (WRC-2000), i les de Ginebra els anys 2003 (CMR-03), 2007 (CMR-07) i 2012 (CMR-12).
L'edició més recentment publicada del Reglament de Radiocomunicacions, també coneguda com la "Edició de 2012", conté els textos complets dels reglaments adoptats i revisats per la CMR-12, que inclou tots els articles, annexos, resolucions i un subconjunt de les recomanacions emeses per la UIT-R, anteriorment coneguda com la CCIR. Aquestes recomanacions, tenen caràcter obligatori, com a conseqüència d'haver estat citades en el Reglament de Radiocomunicacions.