El connectivisme és una teoria de l'aprenentatge per a l'era digital que ha estat desenvolupada per George Siemens i Sthepen Downes basada en l'anàlisi de les limitacions del conductisme, el cognitivisme i el constructivisme, per a explicar l'efecte que les TIC tenen sobre els modes de vida, comunicació i aprenentatge.[1]
El connectivisme és la integració dels principis explorats per les teories del caos, xarxes neuronals, complexitat i acte-organització. L'aprenentatge és un procés que ocorre dins d'una àmplia gamma d'ambients que no estan necessàriament sota el control de l'individu. És per açò que el coneixement (entès com a coneixement aplicable) pot residir fora de l'ésser humà, per exemple dins d'una organització o una base de dades, i s'enfoca en la connexió especialitzada en conjunts d'informació que permet augmentar cada vegada més l'estat actual de coneixement.[2]
Aquesta teoria és conduïda per l'enteniment que les decisions estan basades en la transformació accelerada dels basaments. Contínuament s'adquireixen noves dades és adquirida deixant obsoleta l'anterior. L'habilitat per a destriar entre les informació que és important i la qual és trivial és vital, així com la capacitat per a reconèixer quan aquesta nova informació altera les decisions preses sobre la base d'informació passada.
El punt d'inici del connectivisme és l'individu.[3] El coneixement personal es fa d'una xarxa, que alimenta de informació a organitzacions i institucions, que al seu torn retroalimenten informació en la mateixa xarxa, que finalment acaba proveint nou aprenentatge a l'individu. Aquest cicle de desenvolupament del coneixement permet als aprenents mantenir-se actualitzats en el camp en el qual han format connexions.
Guarda certa similitud amb la Teoria d'Aprenentatge Social de Bandura, que proposa que les persones aprenen a través del contacte. El lema "una teoria de l'aprenentatge per a l'era digital", que apareix en els documents de Siemens[4] indica l'èmfasi que dona a l'efecte de la tecnologia a la vida de la gent, com es comuniquen i com aprenen.
Resumint al connectivista d'ensenyament i l'aprenentatge, Downes diu: "Ensenyar és modelar i demostrar, aprendre és practicar i reflexionar."[5]
El 2008, Siemens i Downes fan un curs en línia anomenat "Connectivisme i Coneixement Connectiu".[6] Va cobrir el connectivisme com a contingut en intentar posar en pràctica algunes de les seves idees. El curs era gratuït per tothom que hi volia participar, i més de 2.000 persones a tot el món s'hi van inscriure. La frase " Massive Open Online Course" (MOOC) descriu el model.[7]
Aquests tal com els descriu George Siemens[8] (2004) són:
- L'aprenentatge i el coneixement depenen de la diversitat d'opinions.
- L'aprenenentatge és un procés de connectar nodes o fonts d'informació especialitzats.
- L'aprenentatge pot estar en dispositius no humans.
- La capacitat de saber més és més crítica que allò que se sap en un moment donat.
- L'alimentació i el manteniment de les connexions és necessàri per a facilitar l'aprenentatge continu.
- L'habilitat de veure connexions entre àrees, idees i conceptes és una habilitat clau.
- L'actualització (coneixement precís i actual) és la intenció de totes les activitats connectivistes de l'aprenentatge.
- La presa de decisions és, en si mateixa, un procés d'aprenentatge. L'acte d'escollir què aprendre i el significat de la informació que es rep, és vist a través d'una realitat canviant. Una decisió correcta avui, pot estar equivocada demà degut a alteracions a l'entorn.
Un aspecte de connectivisme és la seva metàfora central d'una xarxa amb nodes i connexions.[9] En aquesta metàfora, un node és qualsevol cosa que pot ser connectat a un altre node, com una organització com la informació, dades, sentiments i imatges. Connectivisme veu l'aprenentatge com el procés de crear connexions i l'elaboració d'una xarxa. No totes les connexions són d'igual força.