Forma part d'una sèrie sobre: |
Crisi financera global del 2007-2012 |
---|
Empreses rescatades |
Empreses en bancarrota
|
Conceptes relacionats |
Els crèdits subprime (coneguts com a B-paper, near-prime, non-prime, second chance lending) són aquells préstecs que tenen un tipus d'interès bancari major que el tipus d'interès preferencial. Aquests poden fer-se sobre hipoteca, préstecs automotors i targetes de crèdit.
El terme "subprime" en el sistema hipotecari dels Estats Units d'Amèrica fa referència als préstecs que no compleixen amb les directives de Fannie Mae o Freddie Mac, si bé sovint aquest terme és associat als préstecs atorgats a prestataris amb un historial creditor que no es coneix i que pot ser que el seu rating sigui bo o no.
Crèdits subprime també fan referència als préstecs bancaris que no han pogut ser venuts al mercat primari, incloent els atorgats per certs tipus d'inversions immobiliàries i certs tipus de treballadors per compte propi.
La seva evolució ha crescut amb la demanda del mercat per obtenir finançament, juntament amb la relaxació de les lleis de la usura i a una manca de disposició per part dels legisladors dels EUA per reconèixer els riscs inherents als consumidors.
D'acord amb el Departament de Tresoreria dels EUA (US Department of Trasury) del 2001, es tracta de subjectes que normalment tenen historials creditors fluixos que inclouen algun impagament, i possiblement més problemes com préstecs impagats (charge-offs), judicis i bancarrotes. Ells també poden mostrar una reduïda capacitat de capitalització, tal com s'estableix en les puntuacions creditícies (credit scores), els diners que destina per pagar deutes (deb-to-income ratios) o altres criteris.
En general, les hipoteques subprime es defineixen com aquelles que tenen una puntuacions creditícies inferiors a 620 (el rang va de 300 a 850).
A principis del segle XXI van proliferar aquest tipus de préstecs; de l'any 2004 al 2006 prop del 21% d'hipoteques constituïdes en aquests anys eren d'aquest tipus, amb un valor de 600 bilions de dòlars dels EUA l'any 2006.
Aquestes hipoteques tenien les següents característiques:
Aquestes últimes van créixer molt des dels anys 90; les més comunes tenien el "2-28 loan", que oferien un interès inicial baix que roman fix durant 2 anys abans que el préstec passi a ser d'interès variable pel temps total de la vida del préstec, en aquest cas, 28 anys. El nou interès és fixat per un marge sobre un índex, per exemple: 5% sobre el líbor de 12 mesos. Variacions del "2-28" inclouen el "3-27" i el "5-25".
Als anys 90 les empreses de targetes de crèdit dels Estats Units d'Amèrica van començar a oferir targetes de crèdit d'aquestes característiques a subjectes amb puntuació creditícia baixa en un moment en què les lleis de la usura van ser suavitzades. Aquestes començaven amb límits crediticis baixos i freqüentment tenien taxes d'interès tan altes com del 30% o més. El 2002, un alentiment de l'economia dels EUA va provocar una baixada dels interessos (o desaparició de l'empresa).
Per l'any 2007, van tornar a créixer el mercat de targetes subprime i la competència va fer el mercat més competitiu, provocant que les empreses oferissin targetes amb condicions més atractives; les taxes d'interessos comencen del 9,9% però en alguns casos encara estan a xifres de fins a un 24%.
Són arriscats pels prestadors i prestataris degut a la combinació d'altes taxes d'interès, historials creditors pobres (historials poc precisos) i situacions financeres potencialment adverses. Un préstec d'aquestes característiques sol oferir-se a un interès més alt que els préstecs A-Paper degut a l'apreciació del seu major perill.
A causa de la crisi hipotecària, la seva controvèrsia ha anat en augment, ja que en aquesta crisi de préstecs i crèdits subprime s'ha donat un contagi que ha donat lloc a una restricció de la disponibilitat de crèdit en els mercats mundials financers. Milions de prestataris han inflat pagaments i retallat part del pressupost familiar; molts s'han vist obligats a la morositat o a un expedient de bancarrota; de retruc, molts corredors o prestadors d'aquests crèdits han hagut de tancar, d'altres han de fer front a l'expedient de bancarrota i d'altres han estat absorbits o comprats per altres entitats.
A més, són molt controvertits. Els seus opositors presumeixen que els prestadors subprime es dediquen a pràctiques depredadores, com elegir deliberadament als prestataris que no poden entendre què firmen, o d'atorgar els préstecs a persones que mai podran complir amb els termes dels préstecs; molts d'ells inclouen honoraris de tramitació molt alts, termes i condicions ocultes i, sovint, condueixen a la impossibilitat de reintegrar-los, la confiscació de la garantia i l'execució hipotecària. El Wall Street Journal va reportar que per l'any 2006 un 61% dels prestadors que van rebre préstecs subprime posseïen puntuacions de crèdit prou altes per ser qualificades com a préstecs de prima convencional.[1]
Hi ha hagut acusacions de discriminació hipotecària per motius racials. És en aquest punt en què els defensors dels subprime afirmen que s'estén el crèdit a persones que d'altra manera no haurien tingut accés als mercats de crèdit.