La crueltat (de «cruel»)[1] es defineix com la resposta emocional d'indiferència o bé d'obtenció de plaer en el sofriment i dolor d'altres o l'acció que innecessàriament causa tal sofriment o dolor. És considerada com un signe de trastorn psicològic per l'American Psychiatric Association.[2][3]
La crueltat dels nens cap a altres persones és un signe clínic inclòs en la nosologia psiquiàtrica relacionat a trastorns antisocials i de conducta.[4] La propensió a la crueltat s'ha de diferenciar-se dels jocs sadomasoquistes lliurement consentits entre adults.
George Eliot afirmà que «la crueltat, com qualsevol altre vici, no requereix cap motiu fora de si mateixa, sinó que només requereix d'oportunitat».[5] Bertrand Russell va dir que «la inflicció de la crueltat amb una bona consciència és una delícia per als moralistes. És per això que van inventar l'infern».[5] Gilbert K. Chesterton va dir que «la crueltat és, potser, la pitjor classe de pecat. La crueltat intel·lectual és sens dubte la pitjor classe de crueltat».[5]
El terme crueltat s'utilitza sovint en llei i criminologia en relació amb el tractament d'animals, nens, cònjuges, i presoners.[6] Quan es discuteix la crueltat amb els animals, sovint es refereix al «patiment innecessari». En el dret penal es refereix a càstig, tortura, victimització, mesures draconianes i càstig cruel i inusual.[7][8] En casos de divorci moltes jurisdiccions permeten una causa de l'acció per tractament cruel i inhumà.[9]
En el dret, la crueltat és «la inflicció de dolor físic o mental, especialment quan es considera un factor determinant en la concessió d'un divorci».[10]