Daidala

Una daidala arcaica de ceràmica que representa Atena Glaukopis (Atena cara de mussol), emprada com a mascota dels Jocs Olímpics d'Estiu de 2004 (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes)

Una daidala és un tipus d'escultura atribuïda a Dèdal, l'artista grec llegendari connectat amb l'edat de bronze de Creta i amb el període inicial de l'escultura arcaica de l'edat del bronze de Grècia. Les llegendes sobre Dèdal el reconeixen com a home i com a encarnació mítica, que inventà l'agalmata, estàtues de déus que podien obrir els ulls i tenien extremitats mòbils,^[1] una manifestació convincent del misteri de la divinitat. Aquestes estàtues eren tan realistes que Plató va assenyalar la seva sorprenent i desconcertant mobilitat,^[2] aconseguida amb tècniques clarament idèntiques a les de les daidales.

El geògraf i escriptor Pausànias creia que aquestes imatges de fusta conegudes com a "daidala" existien ja abans de l'època de Dèdal.^[3] Alberto Pérez-Gómez fou qui suggerí la connexió, com un joc de paraules, entre el nom Dèdal i la paraula grega «Δαίδαλα», que significa 'fer' o 'fabricar'.^[4]

Aquestes escultures revelen influències orientals, conegudes com a període orientalitzant de l'art grec. L'orientalització es fa especialment evident al cap, vist frontalment; sembla un cap oriental, amb el cabell com una perruca, però més angular, amb la cara de forma triangular, ulls grans i un nas prominent. El cos femení és geomètricament pla, amb una cintura alta i un vestit amorf.

Referències

1. Donohue, Alice A. Xoana and the origins of Greek sculpture. Scholars Press, 1988, p. 182. 
2. Luisa Biondetti, Dizionario di mitologia classica, Milano, Badini & Castoldi, 1997. ISBN 88-8089-300-9. p. 178
3. Pausanias. The Description of Greece, Volume 3. Londres: R. Faulder, 1794, p. 6. 
4. Smith, Albert C. The Monster and Daedalus. Ryerson University, p. 2 [Consulta: 1r juny 2018].  Arxivat 2014-05-17 a Wayback Machine.

Bibliografia addicional

• Morris, Sarah P. Princeton. Daidalos and the Origins of Greek Art, 1992.