Barefoot in the Park | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Gene Saks |
Protagonistes | |
Producció | Hal B. Wallis |
Guió | Neil Simon |
Música | Neal Hefti |
Fotografia | Joseph La Shelle |
Muntatge | William A. Lyon |
Productora | Hal Wallis Productions |
Distribuïdor | Paramount Pictures |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units |
Estrena | 1967 |
Durada | 102 min. |
Idioma original | Anglès |
Versió en català | Sí |
Color | en color |
Descripció | |
Gènere | Comèdia romàntica |
Lloc de la narració | Nova York |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
Descalços pel parc (títol original en anglès Barefoot in the Park) és una pel·lícula estatunidenca de 1967 dirigida per Gene Saks, que parla dels primers dies de convivència i crisi d'una parella (Robert Redford i Jane Fonda) acabada de casar. El guió, de Neil Simon, està basat en la seva pròpia obra de teatre homònima. Està doblada al català.[1]
Com a actors secundaris, Mildred Natwick interpretava a la mare de la núvia i Charles Boyer interpretava el veí de la parella que canviava el curs de les seves vides sense adonar-se'n.
És una comèdia conservadora i avantguardista alhora pels comportaments que assigna a cadascun dels personatges femenins. De la jove esposa s'espera un comportament contingut i de mestressa de casa mentre planeja la transformació, en forma de desinhibició, de la mare vídua i aparentment conservadora.
El film està impregnat per la frescor dels seus dos joves protagonistes, Robert Redford i Jane Fonda, però també per la interpretació dels actors secundaris.
Dos joves acabats de casar, Corrie i Paul, estan bojament enamorats un de l'altre. Han oblidat del tot la resta del món. Després d'una lluna de mel de sis dies a l'Hotel Plaza, els nous esposos tenen problemes amb l'apartament, al Greenwich Village, un 6è pis sense ascensor, amb els quals no estan molt d'acord. Ella pensa massa a arreglar-se per estar bonica i agradar al seu marit, ell més en el seu negoci per guanyar diners i complaure la seva dona. Així comença una comèdia absurda.[2]
Dòcil i poc adaptativa adaptació cinematogràfica de l'obra de Simon; els diàlegs "guspirejants", rigorosament respectats pel director, són el millor de la pel·lícula.[3][4]