No s'ha de confondre amb desertificació. |
La desertització és el procés natural de formació de deserts; no s'ha de confondre amb desertificació, que és el procés de formació de deserts induït per l'ésser humà. La desertització és, doncs, el procés evolutiu natural d'una regió cap a unes condicions morfològiques, climàtiques i mediambientals que es coneixen amb el nom de desert per la seva aridesa.
Els factors que causen la desertització són diversos; factors astronòmics (com els del cicle de Milankovic), geomorfològics (orogènia, distribució de les masses continentals) i dinàmics (relacionats amb l'activitat geològica i biològica de la Terra). La desertització és un fenomen que es produeix sense la intervenció humana, a diferència de la desertificació.[1]
Un dels exemples relativament més recents de desertització és el desert de la Sàhara; fa uns milers d'anys era una sabana amb la seva variada flora i on hi vivien grans animals com hipopòtams, elefants, etc. En les pintures rupestres de Tassili n'Ajjer, es veuen aquests animals i els seus caçadors. L'aridificació natural del seu clima va transformar la zona en el desert extrem actual.
Es tracta d'un procés de degradació ecològica en el qual el sòl fèrtil i productiu perd totalment o parcial el potencial de producció. Això s'esdevé com a resultat de la destrucció de la seva vegetació, de l'erosió del sòl i la manca o escassetat d'aigua; freqüentment, l'ésser humà afavoreix i incrementa aquest procés com a conseqüència d'activitats com el cultiu no sostenible i el pasturatge excessiu i/o la desforestació i, així, passa a considerar-se un procés de desertificació afegit a la desertització natural.[1] Segons dades del Programa de les Nacions Unides per al medi ambient (PNUMA), el 35% de la superfície dels continents pot considerar-se com a zones desèrtiques.[2]