El diagnòstic infermer o diagnòstic d'infermeria és un judici clínic de les respostes humanes de l'individu, família o comunitat, que requereixen cures de salut en la prevenció de la malaltia, el manteniment i millora de la salut, o la fi de la vida. El seu objectiu és identificar l'estat de salut d'un pacient o client, i els problemes relatius a la cura de la seva salut.[1]
Segons Marjory Gordon (1990), un diagnòstic d'infermeria és un «problema de salut real o potencial que els infermers, en virtut de la seva formació i experiència, tenen capacitat i dret legal de tractar». Els diagnòstics d'infermeria són, per tant, problemes que poden prevenir-se, resoldre's o reduir-se, mitjançant activitats independents d'infermeria.[2]
La definició proposada per l'associació AENTDE (maig de 2001) és la següent: «Judici clínic, sobre la resposta d'una persona, família o comunitat a etapes de la vida/problemes de salut reals o potencials que l'infermer identifica, valida i tracta de forma independent».
El diagnòstic infermer constitueix la segona etapa del procés d'infermeria, en la qual s'analitzen les dades recollides del pacient o client amb la finalitat d'identificar els problemes que constituiran la base del pla de cures.
Es basa en una concepció integral de l'individu i contempla l'aspecte biopsicosocial, que influeix en l'aparició de la malaltia.
Els estàndards que determinen si un problema constitueix un diagnòstic d'Infermeria són:
La creació d'un diagnòstic d'infermeria passa per una sèrie d'etapes:
Marjory Gordon va establir el format P.E.S., acrònim on les sigles corresponen a:
Exemples:
El diagnòstic s'identifica clarament amb la formulació d'hipòtesis que precisen ser contrastades en una etapa posterior.
Els tipus de diagnòstics que existeixen, segons l'eix 7, «Estat de Diagnòstic», que està publicat a Nanda Internacional 2009-2011, són els següents:
Reals: Descriuen les respostes humanes als estats de salut que existeixen en un individu. Tots els diagnòstics es consideren reals si no s'especifica una altra cosa. Un exemple de diagnòstic real és «nàusees». Aquests diagnòstics inclouen les següents categories diagnòstiques:
Promoció de la salut: Comportament motivat pel desig de l'individu d'augmentar i actualitzar el potencial humà en matèria de salut. Un exemple seria «disposició per millorar l'esperança». Totes les etiquetes d'aquests diagnòstics comencen en «disposició per millorar». Aquests diagnòstics inclouen les següents categories diagnòstiques:
De risc: són els diagnòstics que descriuen la vulnerabilitat o possibilitat d'un individu per desenvolupar un problema de salut. Descriuen les respostes humanes a aquests problemes o estats de salut que poden desenvolupar-se. Aquests diagnòstics inclouen les següents categories diagnòstiques:
De salut: Qualitat o estat d'estar sa. Un diagnòstic de salut ens descriuria les respostes humanes a nivells de benestar de la persona, família o bé de la comunitat que estan en disposició de millorar. Totes les etiquetes d'aquests diagnòstics comencen en «disposició per millorar». Un exemple seria «disposició per millorar l'afrontament familiar». Inclouen les següents categories diagnòstiques:
A la NANDA 2012-2014 desapareixen els anomenats diagnòstics de salut.
En l'àmbit de la infermeria familiar i comunitària, un diagnòstic situacional de salut consisteix en la caracterització mitjançant l'observació de l'objecte d'estudi de la realitat comunitària.
És la conclusió de la identificació i anàlisi de la realitat de salut d'una comunitat en un espai i temps determinats tenint en compte diferents factors a través dels seus indicadors demogràfics i epidemiològics. Comporta un conjunt d'activitats que permeten la identificació de necessitats i/o problemes de salut d'una comunitat o població específica que estan basats en les necessitats d'informació dels diferents nivells del sistema sanitari.
Es fa per donar una solució o una alternativa front a un problema i/o necessitat. Hem de diferenciar el que s'entén per concepte de problema i de necessitat a la planificació de salut.
Objectiu general:
Objectius específics:
Es distingeixen tres fases a seguir de forma sistematitzada, sistèmica i ordenada.
Té a veure amb els factors socials i la posterior priorització de cadascun d'ells.
1) Quins problemes existeixen, per què? Llista de problemes i les seves explicacions possibles.
2) Quins factors socials estan involucrats en els problemes identificats? Llista d'individus o organització així com de les activitats vinculades als problemes.
3) Què vol aconseguir l'infermer? Quan?
4) Què es farà? Com caldrà organitzar-se? Accions, quantitat, personal, temps, data.
5) Què es necessita i com es finançarà? Elements, quantitat, cost, qui ho aconsegueix.
6) Quins obstacles hi ha? Com vèncer aquests obstacles?
7) Com saber si s'avança? Resultats esperats. Reunions de control.
El present tema tracta d'explicar com realitzar el procés de diagnòstic de salut i una bona programació d'activitats per a la solució dels problemes detectats en una població.
S'ha de tenir en compte dos aspectes importants per realitzar un bon diagnòstic de salut: L'aspecte tècnic i l'aspecte estratègic; aquests dos aspectes permetran realitzar un esquema d'anàlisi dels problemes que puguin sorgir.
1) En l'aspecte estratègic, els propòsits són els que s'intentaran acomplir. Aquests són: La Legitimació: que significa que la població accepti les propostes que els infermers formulen per a la solució dels seus problemes. El canvi significa aconseguir canvis socials; modificar, que permetin que la societat segueixi organitzant-se i funcionant com a tal, i el creixement que s'entén com el creixement del producte; aconseguir una productivitat i aconseguir resultats òptims.
2) En l'aspecte tècnic, té altres categories anomenades nivells: nivell propi de la salut i les accions que es s'ofereixen per a l'atenció del mateix. Els primers són els que ens mostraran l'estat de salut de la població i, d'altra banda, la situació epidemiològica; i els segons s'assenten en els serveis que s'ofereixen i les institucions que ho basteixen.
El diagnòstic de salut es realitza en dos enfocaments: total i parcial. El primer significa que l'estudi es realitza sobre tota la població, i el segon es refereix que el diagnòstic només s'obté d'una part de la població que pot ser manipulat, però això té dos resultats: un contradictori i un necessari. Contradictori perquè en dur a terme un estudi sectorial es perd la informació precisa de l'afer social, és a dir no es considera com a dada vàlida. Necessari perquè les propostes han d'originar-se des del diagnòstic realitzat en tot el conjunt i després han de ser aplicades mitjançant les accions determinades de les institucions de salut que pertanyen a un sector parcialment. Conseqüentment no s'ha d'actuar en un sector separat de l'afer social perquè el que és parcial ha de ser observat dins del quadre de la integritat.
A partir dels propòsits i els nivells es definirantres tipus de diagnòstics que corresponen: Diagnòstic administratiu, estratègic i ideològic.
1) Diagnòstic administratiu. Aquest tipus de diagnòstic es refereix al propòsit de creixement i les activitats de servei que s'ofereixen a les institucions per poder resoldre els problemes de salut; l'enfocament és objectiu i funcional.
L'estat de salut d'una població des d'un punt de vista administratiu s'identificarà per subgrups, dividint a la població per edat, sexe i ubicació geogràfica; categoritzant per tipus de malalties. Per tal que les categories siguin eficaces es requereixen dues condicions. D'una banda, el sistema d'atenció ha de funcionar amb fluïdesa, sense demores i interrupcions i amb una bona organització. De l'altra, les malalties cròniques han de ser ateses per professionals capacitats. Generalment aquestes dues condicions es donen només en països desenvolupats.
Quant a la situació epidemiològica, es refereix a la causa de les malalties. Aquest terme pot tenir dos conceptes que la societat ha determinat al llarg de la història, és a dir, la causa pot conceptualitzar-se com a càstig diví o la introducció d'un germen a l'organisme. El diagnòstic administratiu de la situació epidemiològica utilitza certes condicions biològiques com les qualitats de les persones que les fan susceptibles per contreure alguna malaltia com l'estat d'immunitat o el contacte amb germens, i ecològic, és a dir, la relació de la persona amb el seu hàbitat.
La combinació biològic i ecològic donen origen al risc on un grup de persones d'una comunitat són més susceptibles de patir una malaltia. L'estudi de la situació epidemiològica pot ser considerat com un element important per dissenyar programes de salut, però de vegades no es compleix perquè als països subdesenvolupats les institucions encarregades de realitzar una anàlisi epidemiològica el que fan és comptabilitzar els recursos, controlar l'accés a les fonts d'aigua, etcètera, i no existeixen informes on s'indiqui la distribució de malalties i no organitzen sistemes de vigilància epidemiològica.
Un programa ve a ser una organització sistèmica d'activitats per oferir serveis de salut. Dins de cada programa s'estudien els recursos i la força de treball, es realitzen la descripció dels accessos i sortides dels productes d'una institució i l'avantatge de dur a terme un estudi des d'un programa és que s'aconsegueix aconseguir una uniformitat perquè existeix una coexistència entre els recursos i les metes traçades dins d'una mateixa institució.
2) Diagnòstic estratègic. Aquest tipus de diagnòstic correspon als interessos i conflictes que apareixen a cada població. Segons el que es presenta a cada societat, s'ha de formular propostes estratègiques. El propòsit del diagnòstic estratègic és el creixement de la productivitat gràcies al pensament estratègic amb la intenció de produir canvis, per tant, es necessita disposar de poder, és a dir, la força de les persones per canviar. De forma contrària, aquests canvis no podran romandre per molt temps perquè no hi ha una barrera que protegeixi els canvis.
En aquest tipus de diagnòstic l'estat de salut s'estudiarà a través de dos aspectes: Es realitzarà en població urbana, rural, periurbana i zones perifèriques i les diferències entre els grups que pot classificar-los, d'acord amb una situació epidemiològica, els grups protegits o els grups desprotegits.
En el nivell epidemiològic ha de proporcionar mesures per triar condicions que han d'utilitzar-se en l'estudi de l'estat de salut i explicar el perquè de les mateixes. D'altra banda el que tracta d'aconseguir el diagnòstic estratègic és poder canviar la manera com se suposa que és la causalitat de les malalties o com diu Kuhn, tenir un model o paradigma epidemiològic i comprendre el procés salut-malaltia.
El diagnòstic estratègic mostra models de l'atenció de salut a les persones: El primer model és que un professional de salut presti serveis contra el pagament de qui rep l'atenció, aquí la remuneració és directa. El segon model és prestar serveis a un subsector de la població que no està en condicions de pagar el servei que rep i la remuneració serà a través de l'estat. I un Tercer model modifica un sector i les inversions no provenen del govern ni de negocis privats, sinó de les necessitats de consumir de les agrupacions.
3) Diagnòstic ideològic. Aquest tipus de diagnòstic correspon al vincle entre les forces socials entorn a la salut i el propòsit del mateix és la legitimació. Aquest terme de legitimació és un procés mitjançant el qual s'aconsegueix que una decisió o proposta sigui acceptada com a legal i vàlida per a la societat. Una proposta serà legal sempre que aconsegueixi canviar comportaments en les forces socials i és vàlid quan aquestes forces socials deliberen pròsperament els nous comportaments. Però no sempre tindrà les dues característiques perquè es pot donar el cas en què la proposta es consideri com a positiva per la societat, però que no sigui legal. En aquest cas s'haurà de modificar.
El diagnòstic ideològic es diferencia de l'administratiu i estratègic perquè aquest tipus no es realitza tenint en compte nivells com l'estat de salut o la situació epidemiològica. Només considera la filosofia, és a dir, les pràctiques i els coneixements de les persones d'una societat. La tasca del diagnòstic ideològic és identificar els principals coneixements en el camp de la salut de la societat.
El diagnòstic de salut no és un fi en si mateix, sinó una etapa fonamental per a la posterior presa de decisions. Servirà per:
Part dels infermers recolzen l'ús d'una terminologia estandarditzada i confien que aquesta ajudarà a la Infermeria a ser més científica i basada en evidències. En canvi, altres infermers senten que «els diagnòstics d'infermeria són d'una mentalitat de torre d'ivori» i que «ni ajudaran a la planificació de la cura ni a diferenciar a la Infermeria de la Medicina».[3]
La principal organització per a la definició estandarditzada dels diagnòstics és la North American Nursing Diagnosi Association, també coneguda com a NANDA-Internacional. Altres associacions internacionals són AENTDE (espanyol), AFEDI (francès) i ACENDIO (Europa). En la pràctica clínica el professional d'infermeria es pot adonar que l'ús d'estàndards establerts són part essencial de la seva tasca. Com tota professió ha de tenir patrons establerts i guiar-se a partir d'aquests per poder així universalitzar els seus objectius, parlar un mateix llenguatge i buscar les mateixes metes, prioritzar activitats i unificar criteris de resposta. El Diagnòstic Infermer és un instrument que ofereix bases per facilitar la disciplina infermera, però tot i que el seu contingut encara no és tan ampli, té l'avantatge de rebre més aportacions als seus Diagnòstics sustentats científicament i, sobretot, proporciona al Professional l'oportunitat d'endinsar-se en el món de la recerca.