Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Substància química | tipus d'entitat química |
---|---|
Nom curt | DCM |
Massa molecular | 83,953 Da |
Trobat en el tàxon | |
Rol | carcinogen ocupacional i cancerigen |
Estructura química | |
Fórmula química | CH₂Cl₂ |
SMILES canònic | |
Identificador InChI | Model 3D |
Propietat | |
Densitat | 1,33 g/cm³ (a 20 °C) |
Solubilitat | 2 g/100 g (aigua, 20 °C) |
Moment dipolar elèctric | 1,6 D |
Punt de fusió | −95 °C −95 °C −95,14 °C |
Punt d'ebullició | 40 °C (a 760 Torr) 40 °C (a 101,325 kPa) |
Moment dipolar elèctric | 1,6 D |
Pressió de vapor | 350 mmHg (a 20 °C) |
Perill | |
Límit inferior d'explosivitat | 13 vol% |
Límit superior d'explosivitat | 23 vol% |
Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps | 85,75 mg/m³ (8 h, Estats Units d'Amèrica) |
Límit d'exposició a curt termini | 433,75 mg/m³ (Estats Units d'Amèrica) |
Límit d'exposició sostre | 0 mg/m³ (cap valor) |
IDLH | 7.981 mg/m³ |
Potencial d'escalfament global | 11 |
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response () | |
Altres | |
líquid inflamable |
El diclorometà (DCM)—o clorur de metilè—és un compost orgànic amb la fórmula CH2Cl2. És un líquid incolor volàtil amb una aroma moderadament suau i que és molt usat com solvent. Encara que no és miscible amb aigua ho és amb molts solvents orgànics.[1]
El DCM es va preparar primer pel químic Henri Victor Regnault (1810–1878), qui el va aïllar d'una mescla de clorometà i de clor que havia estat exposat a la llum solar.
El DCM es produeix per reacció ja sigui amb el clorur de metil o el metà amb gas clor a 400–500 °C.
El producte d'aquests processos és una mescla de clorur de metil, diclorometà, cloroform, i tetraclorur de carboni. Aquests compostos se separen per destil·lació.
El DCM és útil en molts processos químics. Pels problemes en la salut s'han cercat alternatives per aquestes aplicacions.[1]
S'ha fet servir en pintures i com desgreixant. També en la descafeïnació del cafè i del te i per preparar extractes de saboritzants.[2] Altres usos són per extreure la calor de petites diferències de temperatures, utilitzat per exemple en joguines com l'ocell que beu. També en certs plàstics.