Diegesi[1] és una paraula que deriva del vocable grec διήγησις (de διηγεῖσθαι, "narrar"). És un estil narratiu de ficció en què, d'acord amb Gerald Prince a A Dictionary of Narratology, :
D'aquesta manera el narrador explica la història. El narrador presenta a l'audiència o a lectors implicats les accions i presumptes pensaments (fins i tot -encara que no necessàriament- també les seves il·lusions i somnis personals.
Els seus 3 eixos són: espai, temps i personatges.
En els temps de Plató i Aristòtil el concepte de diegesi es va oposar a mimesi, per la diferència entre mostrar les accions dels personatges, i explicar el que fan i suposadament pensen i senten els personatges involucrats per un tercer narrador. Sòcrates utilitzava la diegesi per narrar les seves aventures a menors d'edat.
Genèricament, en la narració de ficció i de no ficció, és el que es compta de la narració pel narrador, que pot adquirir les formes de narrador invisible' fins a narrador omniscient. Li concerneix també allò que s'inclou i supera la línia argumental principal com un relat dins de la narració o la descripció d'algun esdeveniment o actor referit per algun dels personatges.
El so en pel·lícules s'anomena diegètic si el que sona és part de la narració. D'aquesta manera, si un dels personatges està tocant algun instrument musical, o reprodueix un disc compacte, el so resultant és diegètic. L'oposat, si sona música de fons que no és escoltada pels personatges de la pel·lícula, es denomina no-diegètica o més exactament extradiegètica.
En el cinema es pot parlar tant d'efectes, música i diàleg diegètics com extradiegètics. Correspon al que s'ha assenyalat més amunt.
La música composta per a sonar durant una pel·lícula (generalment anomenat banda sonora) és "no-diegètica".