Dominis de terra ferma
Domini de teraferma (vec)  | |||
| |||
| Tipus | territori | ||
|---|---|---|---|
| Localització | |||
| Estat desaparegut | República de Venècia | ||
| Dades històriques | |||
| Creació | 1433 | ||
| Dissolució | 1797 | ||
Dominis de terra ferma (en venecià: domini de teraferma o stato da tera, literalment "dominis de terra ferma, o continentals" o "estat de terra [ferma]")[1] era el nom donat als territoris del rerepaís de la República de Venècia allèn la costa adriàtica, a la Itàlia nord-oriental. Era una de les tres subdivisions de les possessions de la República, essent les altres dues l'original Dogado ("Ducat") i l'Stato da Màr ("Estat del mar"), els territoris ultramarins.
Geografia
[modifica]En la seva extensió més gran, incloïen les atuals regions italianes de Vèneto, Friül-Venècia Júliauli occidental i central, i les parts orientals de Llombardia (és a dir, les actuals províncies de Bèrgam i de Brescia) fins al riu Adda, on vorejava el ducat imperial de Milà.
Al sud, la part baixa del riu Po (Polesine) constituïa la frontera amb els Estats Pontificis. La Terraferma comprenia les parts occidentals i centrals de la regió històrica del Friül, excepte la part més oriental que vorejava el riu Isonzo, que va ser retinguda pels comtes imperials de Gorízia. Al nord, els Alps Càrnics i els Julians marcaven la frontera amb els ducats de Carinthia i de Carniola, de l'Àustria Interior.
Història
[modifica]Venècia havia conquerit el territori continental del Mestre als governants de Verona, Della Scala, el 1337, i a continuació, el 1339, Treviso i Bassano del Grappa. El desenvolupament de la província de Terraferma va començar amb l'accessió de Dux Michele Steno el 1400, qui sistemàticament feia campanyes en el rerepaís venecià per tal d'assegurar un comerç segur i el sosteniment dels ciutadans de Venècia. Els seus successors Tommaso Mocenigo i Francesco Foscari van ampliar les possessions en detriment no només dels Della Scala, sinó també dels Carraresi de Pàdua (Francesco Novello da Carrara va ser executat el 1406) i els Visconti de Milà.
El 1420 Venècia va annexionar-se els territoris friulans del patriarcat imperial d'Aquileia des de la costa adriàtica fins a Pontebba, en els Alps Julians. L'emperador Segimon va haver de reconèixer l'adquisició el 1433; i quatre anys més tard cedia oficialment el territori a Venècia com un feu imperial. El 1523 l'emperador Carles V va finalment renunciar-ne tots els títols com a senyor feudal.
En la caiguda de la República i el Tractat de Campo Formio, els Domini van restar un temps curt sota poder francès fins que Napoleon els cedí a Àustria el 1797. El 1805 els antics Domini varen unir-se amb el Regne napoleònic d'Itàlia (1805–14) i el 1815, amb el que restava de Llombardia, formaren el Regne Llombardovènet sota el control de l'Imperi austríac.
Referències
[modifica]- ↑ Sobre la denominació en català: «He fet el viatge fins a Pàdua travessant les terres feracíssimes de la Llombardia i les que feien els dominis de "terra ferma" de la República veneciana». Cambó, Francesc. Meditacions : Dietari (1936 - 1946). 2. Barcelona: Ed. Alpha, 1982, pàg. 569 [Consulta: 25 gener 2018].[Enllaç no actiu]
Bibliografia
[modifica]- Berengo, Marino. Il governo veneziano a Ravenna (en italià) [Consulta: 23 gener 2018]. Arxivat 2009-12-11 a Wayback Machine.
- Da Mosto, Andrea. L'Archivio di Stato di Venezia (en italià). Roma: Biblioteca d'Arte editrice, 1937.
- Mutinelli, Fabio. Lessico Veneto. Venècia: tipografia Giambattista Andreola, 1852.