Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Woody Allen |
Protagonistes | |
Director artístic | Peter Eastman |
Producció | Robert Greenhut |
Guió | Woody Allen |
Fotografia | Carlo Di Palma |
Muntatge | Susan E. Morse |
Vestuari | Suzy Benzinger |
Productora | Magnolia Productions i Sweetland Film Corporation |
Distribuïdor | American Broadcasting Company i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units |
Estrena | 1994 |
Durada | 92 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Descripció | |
Basat en | Don't Drink the Water |
Gènere | comèdia |
Don't Drink the Water és un telefilm estatunidenc dirigit per Woody Allen el 1994.
1961 a Moscou, en plena Guerra freda. L'ambaixador dels Estats Units, Magee, es prepara per tornar a Washington. Confia al seu fill Alex la cura de dirigir l'ambaixada en la seva absència. Tan bon punt ha marxat, Walter Hollander, un turista americà, desembarca amb la seva dona Marion i la seva filla Susan: són perseguits per la policia soviètica per haver fotografiat indrets "sensibles" i demanen asil polític. Alex Magee es mostra incompetent i superat pels esdeveniments...
D'entrada, es tracta d'una obra teatral, la primera escrita per a Broadway (1966) per Woody Allen, amb Lou Jacobi (Walter), Kay Medford (Marion) i Anthony Roberts (Axel). El 1969, l'obra és objecte d'una primera adaptació al cinema, dirigida per Howard Morris, amb Jackie Gleason (Walter), Estelle Parsons (Marion) i Ted Bessell (Axel). Insatisfet, Woody Allen realitza ell mateix aquesta segona adaptació, per a la televisió.
Des del començament, és dona el to: irrompent a l'ambaixada, Walter Hollander declara «Som americans, miri la nostra roba!». S'encadenen llavors, sense temps morts, situacions delirants, la família Hollander ocupant els llocs amb aplom i sembrant el pànic a l'ambaixada. Aquest telefilm és evidentment un opus de Woody Allen en la seva millor vena còmica (disbarat, humor jueu novaiorquès...), com "L'última nit de Borís Gruixenko" (1975) o "Misteriós assassinat a Manhattan" (1993).