El dret comunitari europeu és un conjunt organitzat i estructurat de normes jurídiques que regeixen la Unió Europea. El dret comunitari no es pot identificar amb el dret internacional públic ni amb el dret intern dels estats membres de la Unió, ja que posseeix autonomia pròpia amb un tret essencial, la seva supremacia sobre els drets dels estats membres.[1]
La característica principal del dret europeu és la supremacia d'aquest enfront dels drets nacionals o interns dels estats membres. A la pràctica, això representa que en el cas que hi hagi una contradicció entre tots dos, preval el dret europeu enfront del nacional.[1]
S'entén per dret originari aquell que es recull en els tractats constitutius de les Comunitats Europees i tal com han estat modificats amb posterioritat.[2] Les disposicions dels mateixos constitueixen la màxima expressió en la jerarquia de l'ordenament jurídic comunitari, i prevalen sense excepció enfront d'altres fonts del dret comunitari com davant de qualsevol acte unilateral o convencional dels estats membres. Entre les fonts de dret originari, destaquen:
És la segona gran font del dret comunitari, creat per les institucions comunitàries[2] que en principi no afecten sobre els ordenaments jurídics nacionals, ja que el conjunt normatiu i jurídic de la Unió obeeix al principi segons el qual una normativa comuna, quan aquesta és necessària, obliga als estats membres a reemplaçar les seves normatives nacionals. En els casos que manca aquesta necessitat, cal tenir present els ordenaments jurídics dels estats membres.
Per aplicar el dret comunitari dels tractats, els òrgans disposen de diversos instruments, que tenen efectes diferents i també denominacions diferents:
De fonts complementàries n'hi ha de dos tipus, els tractats internacionals d'Unió i les decisions i els acords dels representants de govern reunits al Consell Europeu.
La jurisprudència comunitària és formada per la doctrina o criteri establert i reiterat pel Tribunal de justícia de les Comunitats Europees en les seves sentències. Aquestes, tot i no tenir un rang oficial de font del dret comunitari, té un paper transcendental, ja que a més de servir per interpretar i completar l'ordenament jurídic comunitari, permet gràcies a la fixació d'uns criteris interpretatius la seva aplicació a tot l'àmbit comunitari.
Són les normes que reflecteixen les concepcions essencials del dret. En el cas del dret comunitari, provenen essencialment del dret internacional públic.
Consisteix en la reiteració constant d'una determinada pràctica i la convicció que aquesta pràctica és obligatòria.
El dret que s'aplica en falta de qualsevol de les altres fonts, en aquest cas el configurarien el dret internacional públic i el dret nacional dels estats membres.