Emmanuelle Laborit

Plantilla:Infotaula personaEmmanuelle Laborit
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 octubre 1971 Modifica el valor a Wikidata (53 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, escriptora, actriu de cinema, autobiògrafa Modifica el valor a Wikidata
Família
ParentsHenri Laborit, avi
Maria Laborit, tia Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0479608 Allocine: 18999 Allmovie: p215647 TMDB.org: 4532 Goodreads author: 381191 Modifica el valor a Wikidata

Emmanuelle Laborit (París, 18 d'octubre de 1971) és una actriu i escriptora francesa, sorda de naixement.[1][2][3]

Biografia

[modifica]

Neta del científic Henri Laborit (1914-1995) i neboda de Maria Laborit, sorda de naixement, es va convertir en una destacada actriu. Només va conèixer la llengua de signes amb 7 anys, i li ensenyá ràpidament a la seva germana, que així es va convertir en la seva confident. Abans d'aprendre la Llengua de Signes Francesa, només es comunicava amb la seva mare; tenien una comunicació "umbilical".[4]

Entre altres films, és coneguda per Les Enfants du silence (1993), Retour à la vie (1999), Jenseits der Stille (1996) i Stille Liebe (2001).[5][6]

Va guanyar el premi Molière de la revelació teatral, el 1993, pel seu paper a Les Enfants du silence, adaptat de la peça nord-americana amb el mateix nom, escrita per Mark Medoff: ella és la primera actriu sorda a rebre, a França, tal reconeixement. Es va fer també l'ambaixadora de la Llengua de Signes Francesa.[6] El seu llibre autobiogràfic El crit de la gavina, escrit el 1993, retrata els seus records de la infància, la seva difícil adolescència i l'inici de la seva edat adulta autònoma, així com el seu recorregut.[4]

És membre del comitè de patrocini de la Coalició Francesa per a la Dècada de la cultura, de la pau i de la no violència.[3]

Membre de Teatre Visual Internacional, Emmanuelle Laborit succeeix al seu director-fundador Alfredo Corrado, al cap de l'establiment, en 2003. Després de llargs anys d'inestabilitat, el centre va ser instal·lat, des de gener de 2007, a la Cité Chaptal, al novè districte de París. L'establiment obre les portes amb les representacions de «K.Lear» en el qual Emmanuelle Laborit encarna Cordelia.[1][7]

Va donar a la llum un nen, el 2007

Filmografia

[modifica]

Publicacions

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Kramer, Virginie «Emmanuelle Laborit». La République des Lettres. Arxivat de l'original el 7 d’agost 2016 [Consulta: 22 novembre 2019].
  2. ↑ Gicquel, Patrice. «Emmanuelle Laborit». A: Once upon a time... The french deaf: The men and women, the places and the events that made our history. BoD - Books on Demand, 2019, p. 119–120. ISBN 978-2-322-08296-4 [Consulta: 22 novembre 2019]. 
  3. ↑ 3,0 3,1 +, Marlène. Mes mains vous disent: Histoire et Culture Sourde. BoD - Books on Demand, 2016, p. 50. ISBN 978-2-322-07768-7 [Consulta: 22 novembre 2019]. 
  4. ↑ 4,0 4,1 Merchin, Aurore «Emmanuelle Laborit: «La surdité est encore considérée comme une maladie à soigner». Chaque mercredi, «M» rencontre une femme qui fait bouger les choses. Cette semaine, la comédienne Emmanuelle Laborit, sourde et militante de la langue des signes, qui remonte sur scène pour «chansigner» Nina Simone, Verdi, Peaches ou Bashung». Le Monde, 26-04-2017 [Consulta: 22 novembre 2019].
  5. ↑ Briet, Sylvie «Emmanuelle Laborit. La militante des signes». Liberation, 26-01-1995 [Consulta: 22 novembre 2019].
  6. ↑ 6,0 6,1 Querel, Catherine. Surdité et santé mentale - Communiquer au coeur du soin. Lavoisier, 2013, p. 48–50. ISBN 978-2-257-70539-6 [Consulta: 22 novembre 2019]. 
  7. ↑ Bodinat, Caroline de «Elle dépasse l'entendement». Liberation, 12-01-2007 [Consulta: 22 novembre 2019].
  8. ↑ Pato García, Jorge «Emmanuelle Laborit: El grito de la gaviota». El Imparcial, 01-03-2015 [Consulta: 23 febrer 2021].