No s'ha de confondre amb empremta digital. |
L'empremta digital és una eina per tal de defensar els drets d'autor i combatre la pirateria.[1]
En els últims anys, l'aparició i desplegament de serveis relacionats amb l'ús de continguts multimèdia per part d'un nombre cada cop més elevat d'usuaris ha fet que s'adoptin noves estratègies per al transport i protecció de continguts, com podria ser l'empremta digital. La distribució de continguts a canvi d'una transacció econòmica implica moltes vegades que el contingut tingui copyright o drets d'autor i que aquests arxius s'hagin de protegir.
Actualment milions d'usuaris usen la xarxa per tal de compartir material audiovisual entre ells, una gran part a través d'Internet i sobretot a través de programes P2P, on aquest material pot contenir un copyright o drets d'autor que fan que aquest intercanvi pugui resultar il·legal.
D'aquesta manera sorgeixen dues possibilitats per tal d'impedir l'intercanvi il·legal:
Existeix la convicció a la comunitat científica que la protecció a priori, a la llarga, és vulnerable, ja que es pot donar amb l'algorisme de protecció i per tant anul·lar-lo. D'altra banda, el dret legal a fer una còpia de seguretat d'un contingut que s'ha adquirit segons la llei, el dret a instal·lar i d'utilitzar un programa en múltiples ordinadors, o de carregar música en reproductors digitals d'àudio per a gaudir del contingut d'una forma més ample o còmode fa que aquesta protecció generi certs debats legals sobre aquest tipus de proteccions.
D'aquesta manera, en els últims anys, s'ha començat a pensar en la protecció a posteriori com a eina per combatre la pirateria. Aquesta consisteix a inserir un conjunt de bits (marques d'aigua) en els continguts del producte de suport electrònic que es vol protegir sense que això influeixi en la qualitat del producte final. Si aquestes marques contenen informació del comprador, això ens permet identificar-lo i per tant detectar el possible responsable de la còpia il·legal. Quan ens trobem en aquest cas parlem d'empremta digital (fingerprinting).
L'empremta digital consisteix en la introducció de la identitat del comprador dins de la còpia adquirida. D'aquesta manera, en el cas de trobar una còpia il·legal a la xarxa, es pot saber quin comprador s'ha convertit en possible distribuïdor deshonest. Les tècniques emprades introdueixen una sèrie de bits imperceptibles sobre un producte de suport electrònic (CD-ROM, DVD…) sense introduir degradació, de manera que es puguin detectar les possibles còpies il·legals.
La condició del marcatge és que aquesta ha de ser imperceptible. Per exemple, posar una marca visible a un cantó de la imatge (en cas de vídeo o fotos) serveix de poc, ja que la seva eliminació es pot fer amb un simple retall. La marca ha de resistir a possibles transformacions del contingut (propietat de robustesa); en el cas de la imatge, la marca es deu poder extreure encara que aquesta sigui escalada o rotada. La seqüència de bits de la marca té una longitud limitada. La longitud depèn de la capacitat de l'objecte que es vol marcar i de l'algorisme utilitzat per la seva inserció. La capacitat es defineix com el nombre màxim de bits que es poden inserir de forma imperceptible. Per augmentar la robustesa es fa que la marca contingui una certa redundància perquè es puguin tolerar un cert nombre d'errors.
L'assignació de marques d'empremta digital té dos problemes, donats pel fet que cada còpia venuda porta una marca diferent. En primer lloc s'ha de tenir en compte que si el nombre de possibles compradors és elevat, l'algorisme utilitzat per marcar ha de tenir una capacitat elevada. L'altre problema són els atacs per confabulació; per exemple dos compradors deshonests podrien comparar [bit] a [bit] les marques del seu producte i generar una còpia amb una marca que no els identifiques. Per a evitar que aquests atacs no tinguin èxit, la marca és una paraula del codi resistent a confabulacions, com el proposat per Dan Boneh i J. Shaw.
Les possibilitats d'usar el mecanisme d'empremta digital es classifiquen en tres grups que han aparegut al llarg del temps: simètric, asimètric i anònim.