Per a altres significats, vegeu «Elke Erb». |
Vicia ervilia | |
---|---|
Estat de conservació | |
Risc mínim | |
UICN | 180099 |
Taxonomia | |
Superregne | Eukaryota |
Regne | Plantae |
Ordre | Fabales |
Família | Fabaceae |
Tribu | Fabeae |
Gènere | Vicia |
Espècie | Vicia ervilia (L.) Willd. |
Nomenclatura | |
Basiònim | Ervum ervilia |
L'erb (Vicia ervilia)[1] és una espècie de planta amb flors del gènere Vicia dins la família de les fabàcies (Fabaceae).[2]
Addicionalment pot rebre els noms de veça petita i xítxeros. També s'han recollit les variants lingüístiques edro, er, erp, ervelles, evo, hedro, herb, herp, iero i yero.[1]
És un dels conreus que ja es feien des dels primers temps del neolític a la Conca del Mediterrani.[3] Té un bon contingut nutritiu per als animals remugants i és un conreu fàcil de cultivar i de recollir a més de poder créixer en sòls prims i alcalins, resisteix molt la secada. Els erbs és un conreu actualment molt minoritari als Països Catalans, on tanmateix es troba silvestre.[4] El seu rendiment mitjà en gra és del voltant dels 2000 kg per hectàrea.
És una planta anual, ramificada i glabrescent que fa de 20 a 40 cm d'alt. Herba erecta, fulles sense circell o amb circell simple poc desenvolupat, fulles compostes que tenen de 4 a 20 parells de folíols oblongo-linears mucronats, de 5-15 x 1-4 mm; 1-4 flors blanquinoses amb estries violàcies de 6 a 12 mm, floreix d'abril a juny. Els llegums fan de 15-30 x 5-6 mm amb de 2 a 4 granes. Als Països Catalans es troba des del nivell del mar a 1.200 m d'altitud.
Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753, amb el nom de Ervum ervilia, al segon volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[5][6] Més tard, l'any 1802, el botànic alemany Carl Ludwig Willdenow (1765-1812) li va donar el nom actual en reubicar el tàxon al gènere Vicia, aquest canvi fou publicat a la segona part del tercer volum de l'obra Species Plantarum. Editio Quarta,[7][8] la quarta versió de l'obra homònima publicada per Linné.
Els següents noms científics són sinònims de Vicia ervilia:[2]
Les seves llavors semblen les de les llentilles vermelles. En cas de consum humà se n'ha de treure l'amargor a base de bullir-les diverses vegades i llençar-ne l'aigua.[9] Segons Zohary i Hopf, només es consumeixen aquestes llavors per part dels humans en temps de fam o en les classes socials més pobres;[10] tanmateix, Plini el Vell va escriure, a la seva Història Natural, que l'erb (ervum) tenia el mateix valor medicinal que la veça (vicia), i que l'Emperador August havia recuperat la salut a base d'una dieta d'erbs.
En estat silvestre els erbs inclouen la zona d'Anatòlia i el nord d'Iraq, amb una extensió a les muntanyes de l'Anti-Líban de Síria i el Líban. Restes d'una domesticació primerenca es troben en diversos jaciments arqueològics de Turquia que amb radiocarboni estan datats del VII i VI mil·lennis aC.[10]