El feminisme filosòfic naix al s. XVII amb les innovacions conceptuals i terminològiques de la filosofia barroca. S'interroga sobre la peculiar situació de les dones, no sols dins del conjunt social, sinó i sobretot en com han estat pensades i com es conceptualitza el seu sexe. És un corrent important de la modernitat que utilitza els mètodes contemporanis del pensament filosòfic per elaborar explicacions causals i funcionals de la subordinació femenina. Són molts els temes i causes vinculades amb el pensament feminista: se n'investiguen les religioses, socials, polítiques, psicològiques, culturals, etològiques, biològiques, etc. Cal distingir entre feminisme filosòfic i altres dos discursos: la filosofia canònica i les seues apreciacions sobre el sexe femení i la filosofia, de qualsevol mena, realitzada per dones.
Es pot argumentar que la història del pensament filosòfic realitzat per dones o que es referisca a les dones en general comença en l'antiguitat clàssica. Així ho fa M. E. Waithe en A History of Women Philosophers.[1] En la història de la filosofia s'ha suposat que el pensament de les filòsofes ha estat obliterat per la sistemàtica discriminació cap a les dones en el món del pensament. Ja en el període barroc i molt més en la Il·lustració, es fan visibles el discurs feminista i les noves autores. Aquesta línia de pensament ha vincular els conceptes de dona i filosofia des d'un nou punt de vista. Així ho fan les obres precursores de filòsofes i filòsofs com Marie de Gournay, Poullain de la Barre, Émilie du Châtelet, Olympe de Gouges, Nicolas de Condorcet i sobretot Mary Wollstonecraft.[2]
Durant la Segona onada del feminisme, el sufragisme, la quantitat i qualitat del pensament feminista es consolida. Les referències principals en són Flora Tristán, J. S. Mill, H. Taylor, Emilia Pardo Bazán, Elizabeth Cady Stanton, Lucretia Mott i Clara Zetkin, Aquest feminisme es produeix també en el món musulmà amb autores com la iraniana Táhirih, Huda Shaarawi, etc.
En el feminisme contemporani, de finals dels s. XX i XXI, vinculat a l'emancipació de les dones en els àmbits educatiu i laboral, es produeix una explosió de publicacions. Les inicia El segon sexe (1949) de la francesa Simone de Beauvoir.
El feminisme filosòfic ha reexaminat críticament el que els pensadors canònics des d'Aristòtil a Hegel o Nietzsche teoritzaren sobre les dones, comprovant la desafortunada la persistència dels prejudicis misògins en el pensament filosòfic, no sols en la cultura popular sinó també en el pensament canònic i en la ciència.[3]
La revisió dels clàssics ha anat dotant els estudis feministes d'una armadura conceptual pròpia (per exemple a l'epistemologia feminista, sobre el concepte de femení com a construcció i també sobre els problemes que les dones han d'enfrontar en la vida diària.