Biografia | |
---|---|
Naixement | 14 desembre 1944 (79 anys) París |
Activitat | |
Ocupació | director de cinema, musicòleg, periodista, guionista, escriptor |
Obra | |
Localització dels arxius | |
Premis | |
| |
François Porcile (nascut el 3 de març de 1944 a París) és un director de cinema, assagista, historiador del cinema i musicòleg francès.
Amant del cinema -Porcile va entrar a la professió en primer lloc a través del muntatge- François Porcile també es va sentir molt aviat atret per la música. Al llarg de la seva carrera com a cineasta i musicògraf, va declinar i va combinar les seves dues passions artístiques connectant-les íntimament. Com a director de cinema, François Porcile, va dirigir més de 150 pel·lícules, curtmetratges i llargmetratges, ficció i documentals, per a cinema i televisió[1] especialment per a Gaumont, l'INA, Arte, FR3 o TF1. La seva filmografia abasta molts temes, des de la història (Vents d'est, vents d'ouest; Mise à mort d'une république; Propaganda - L'image et son pouvoir), a les arts visuals (Élie Faure ou l'esprit des formes; André Derain thèmes et variations) incloses la fotografia (Le Paris de Robert Doisneau), cinema (Émile Cohl image par image), literatura (Itinéraire d'Alejo Carpentier) o diversos fets socials (Quinze jours en août, l'embellie; Femmes de la mine; Les veilleurs du Val).
Musicògraf especialitzat en música francesa i música al cinema, va ser assessor musical de quatre pel·lícules de François Truffaut, utilitzant partitures notablement inèdites del compositor Maurice Jaubert. A més, vinculant el cinema i la música, va fer diversos retrats de compositors com (Maurice Jaubert, Henri Dutilleux, Édith Canat de Chizy, Louis Durey, Betsy Jolas) i intèrprets (Frédéric Lodéon i Benoît Thivel). Per a FR3 o Arte va filmar una sèrie de concerts (Nocturne, 40 programes ideats per Dominique Jameux), dues òperes (L'Heure espagnole de Maurice Ravel i La clemenza di Tito de Christoph Willibald Gluck) així com un ballet de Josef Nadj (La Mort de l'empereur).
Com a musicògraf, va signar diverses obres importants sobre música, incloses dues sobre música francesa de 1871 a 1965, publicades per Fayard,[2] una monografia de Maurice Ohana (coescrita amb Édith Canat de Chizy), entrevistes amb el violinista Jean Leber i la compositora Édith Canat de Chizy, i un llibre (coescrit amb Bruno Giner) sobre les institucions i l'aposta musical a Espanya durant la Guerra Civil (1936–1939).
Algunes de les seves pel·lícules han estat guardonades (Festival de Colombo el 1974, Festival de Besançon el 1986) així com diverses de les seves musicografies, com ara el Prix Armand Tallier el 1972 per Maurice Jaubert, musicien populaire ou maudit el premi del Sindicat de la Crítica el 2001 i de l’Académie Charles Cros el 2002 per Les conflits de la musique française 1940-1965 i un altre premi de l'Académie Charles Cros per Maurice Ohana, coescrita amb Édith Canat de Chizy (2005).
François Porcile va ensenyar la història i l'estètica de la música de cinema a les Universitats París III i París VIII (1972–1984), així com a l'Idhec (1974-1979), La Fémis (1997-2002) i el Conservatori de Paris (2001-2006). Entre 1993 i 2006, va animar les sessions de La Musique plein les yeux al Forum des images així com la sèrie Le Compositeur face à l'écran al Musée de la musique (París). A petició del canal Arte, va completar la reconstrucció de partitures originals compostes per a pel·lícules mudes, incloses Die wunderbare Lüge der Nina Petrowna de Hanns Schwarz, Maldone de Jean Grémillon i Carmen de Jacques Feyder.
Pel·lícules de François Truffaut: