En els seus edificis es fa patent el gust per les plantes centrals, en què fa gala del seu domini en la combinació de marbres embotits i guixeries, que entapissen els murs i descomponen la llum natural, generant ambients il·lusoris i vibrants. El seu suport predilecte és la columna salomònica, encara que també va emprar alternativament la columna coríntia i, caminant en el temps, l'estípit. Com a arquitecte de retaules, es caracteritza per un particular ús del full d'acant, carnós i molt arrissat, i del llenguatge de plaques retallades superposades que, reprenent la cultura arquitectònica d'Alonso Cano, dona origen a l'anomenat "barroc prismàtic" que caracteritzar l'arquitectura del segle xviii d'Andalusia central i oriental.
AA.VV. <<Arquitectura barroca de los siglos XVII y XVIII, arquitectura de los Borbones y neoclásica>>. En: Historia de la Arquitectura Española. Barcelona: Planeta, 1986.
GALLEGO Y BURÍN, Antonio. El Barroco granadino. Granada: Comares, 1956.
RAYA RAYA, María de los Ángeles. «Francisco Hurtado Izquierdo y su proyección en el arte andaluz del siglo XVIII». En: Congreso Internacional Andalucía Barroca. I. Arte, Arquitectura y Urbanismo. Actas. Sevilla: Junta de Andalucía, 2009, pp. 191-208.
TAYLOR, René. «Francisco Hurtado and his school». Art Bulletin, XXXII (1950), pp. 25-61; «La Sacristía de la Cartuja de Granada y sus autores». Archivo Español de Arte, 138 (1962), pp. 135-172; «Los púlpitos de la Catedral de Granada». Boletín de Bellas Artes, 6 (1978), pp. 179-195.
TOVAR MARTÍN, Virginia. El Siglo XVIII español. Madrid: Historia 16, 1989.