Friga

Infotaula personatgeFriga

Modifica el valor a Wikidata
Tipusdeïtat nòrdica Modifica el valor a Wikidata
Context
Mitologiamitologia nòrdica Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeOdin Modifica el valor a Wikidata
PareFjörgynn Modifica el valor a Wikidata
FillsBàlder Modifica el valor a Wikidata
Altres
Part demitologia nòrdica i Ásynjur Modifica el valor a Wikidata

En la mitologia escandinava, Friga[1] (en norrè, Frigg) és una deessa de l'amor i la fecunditat, sent la principal entre les deesses. És l'esposa d'Odin,[2] mare de Baldre i filla de Fiorgyn.[3] Coneixia el fat de tots els homes, encara que no el deia mai ni pot canviar-lo mai.[2] Habitava un estatge que es deia Fènsalir,[4] un terme que sobta, ja que significa “les sales del fangar”. Ella fou qui feu jurar a totes les coses de la creació que no farien mal en Baldre quan aquest va tenir un somni que presagiava la seva pròpia mort, i totes les coses l'hi juraren llevat del vesc. Loki, disfressat de vella, va aconseguir enganyar Friga perquè li revelés aquest secret i després usà el vesc per fer que el déu Hod, el déu cec, hi matés involuntàriament en Baldre.

Etimologia

[modifica]

El mot Friga procedeix del proto-germànic ˈfrɪɪ̯jō (gen.: *ˈfrɪɪ̯jōz). El mot està emparentat, etimològicament, amb el sànscrit Priyā ‘estimada’. En el si del germànic, el mot està emparentat amb l'antic verb germànic per a estimar: *ˈfrijōn. Del participi de present d'aquest verb en deriven mots com ara l'alemany Freund ‘amic’ i l'anglès friend ‘íd.’. El verb *ˈfrijōn, en emprar-se eufemísticament amb el significat de copular, va acabar adquirint aquest significat a la majoria de llengües germàniques -o significats igualment obscens, com el de l'alemany freien ‘anar de putes’; cf. també el substantiu alemany Freier ‘client de puta’-, raó per la qual totes les llengües germàniques l'acabaren substituint per nous termes. Malgrat el significat obscè que pugui tenir, el verb, tanmateix, continua essent un verb ben viu a moltes de llengües germàniques: cf. el neerlandès vrijen, baix-alemany mitjà vrîgen o vrîen, alemany freien, frisó occidental frije; suec fria (fria till en flicka ‘demanar una noia en matrimoni’). En anglès antic el tenim com a fréoġan o fríġan.

La deessa Friga, per tant, originàriament era una deessa de l'amor i, com a tal, no sorprèn que els pobles germànics triessin la seva predecessora germànica, ˈfrɪɪ̯jō, com a equivalent de la deessa llatina Venus a l'hora de donar nom al di-vendres, el dies Veneris o dia de Venus del romans: els mots alemany Frei-tag, neerlandès Vrij-dag, anglès Fri-day, suec Fre-dag, frisó occidental Free-d i baix-alemany mitjà vrîdach o vrîgedach signifiquen tots ells dia de ˈfrɪɪ̯jō.

Malgrat la semblança fonètica, el nom d'aquesta deessa no té res a veure amb el de la deessa Freyja, un antic substantiu que significava La Senyora.

Friga i Odin

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «Mitologia norrena i celta | enciclopedia.cat». [Consulta: 26 maig 2024]. «Tanmateix, val a dir que hi ha una gran diferència entre el dodecàteon grec i el dodecàteon norrè: el grec està compost tant per déus com per deesses, el norrè, en canvi, inclou exclusivament déus mascles per més que, nogensmenys, gaudeixin de la companyia d’un grup de vuit deesses formades, en paraules dels mateixos Skáldspakarmál d’S. Snorri, per Friga (Frigg), Freia (Freyja), Gèviuna (Gefjun), Íduna (I∂unn), Gàrdia (Ger∂r), Síguina (Sigyn), Ful·la (Fulla) i Nanna (Nanna), que queda lluny de les catorze deesses que el mateix autor esmenta a la seva Gylfaginning quan el protagonista, Guilvi, demana a Odin que li digui quines són les deesses i aquest li respon que són Friga (Frigg), Saga (Saga), Eira (Eir), Gèviuna (Gefjun), Ful·la (Fulla), Freia (Freyja), Sebna (Sjöfn), Lobna (Lofn), Vara (Vár), Vera (Vör), Sina (Syn), Clina (Hlín), Esnotra (Snotra) i Gna (Gná).»
  2. 2,0 2,1 Rodríguez Santidrián, Pedro. «Firgg». A: Diccionario de las Religiones. 1a ed. Madrid: Alianza; El Prado, 1994, p. 191. ISBN 84-7838-400-6. 
  3. Stúrluson, 1984, p. 40.
  4. Stúrluson, 1984, p. 62.

Bibliografia

[modifica]