Aquest article tracta sobre les plantes comunament anomenades "geranis". Vegeu-ne altres significats a «Geranium». |
Pelargonium | |
---|---|
Dades | |
Font de | oli de gerani |
Planta | |
Tipus de fruit | càpsula |
Taxonomia | |
Superregne | Eukaryota |
Regne | Plantae |
Ordre | Geraniales |
Família | Geraniaceae |
Gènere | Pelargonium Aiton, 1789 |
Nomenclatura | |
Sinònims | |
Exautor | L'Hér. |
Els geranis (Pelargonium) són un gènere de plantes amb flor de la família Geraniaceae. N'hi ha espècies silvestres i de jardineria. Linnè en un principi va incloure totes les espècies dins el gènere Geranium, però Charles L'Héritier el 1789 el va separar en dos gèneres Pelargonium i Geranium. Per això popularment es conserva la paraula gerani per a les plantes de jardí encara que des de fa més de dos-cents anys estan classificats dins Pelargonium. El gènere Pelargonium és originari del sud de l'Àfrica i inclou unes 200 espècies de plantes herbàcies i arbusts que són plantes perennes i suculentes.
El Pelargonium sidoides[1] és una planta de la família dels geranis, els quals des de fa segles venia emprant-se a la medicina tradicional. Va ser al segle xviii quan Charles-Louis L'Heritier de Brutelle el va mentar per primer cop a la seva obra Geranologia.[2]
Al 1920, l'ex-missioner Dr. Adrien Sechehaye es va curar de tuberculosis amb un tractament a base d'aquesta planta, el que el va portar a comercialitzar-lo al tornar a Anglaterra sota el nom de «Steven's Consumption Cure».[3][4][5]
La primera espècie de Pelargonium utilitzada com a gerani de jardí va ser Pelargonium triste, originària de Sud-àfrica que va ser portada al jardí botànic de Leiden abans de 1600. El 1631, el jardiner anglès John Tradescant va agafar llavors de Rene Morin a París i va introduir la planta al seu país.
El geranis en jardineria s'agrupen en quatre tipus, hi ha espècies i els seus híbrids:
Els geranis necessiten molta llum i només en climes molt calorosos poden estar a mitja ombra, no suporten les glaçades, també es poden tenir com planta d'interior en un lloc lluminós. Es reprodueixen per esqueix d'uns 10 cm i la millor època per fer-ho és la tardor, però es pot fer tot l'any. S'esporguen amb la finalitat d'augmentar la proporció de fulles i flors respecte a les tiges, si l'esporga es fa forta a la fi de l'hivern i principi de primavera es vigoritza la planta. Si no s'adoba i la terra del substrat està esgotant-se la planta no tindrà vigor i les fulles quedaran esgrogueïdes. Necessita poca aigua i sobretot un bon drenatge per evitar que es podreixin les arrels.