| |||
Detalls de la cursa | |||
Cursa | 2. Giro d'Itàlia | ||
Etapes | 10 | ||
Dates | 18 de maig – 5 de juny de 1910 | ||
Distància | 2.987,4 km | ||
Països | Itàlia França | ||
Sortida | Milà | ||
Arribada | Milà | ||
Inscrits | 101 | ||
Finalitzen | 20 | ||
Velocitat mitjana | 26,113 km/h | ||
Palmarès | |||
Vencedor | Carlo Galetti (Atala-Continental) | ||
Segon | Eberardo Pavesi | ||
Tercer | Luigi Ganna (Atala-Continental) | ||
Equip | Atala-Continental | ||
◀1909 | 1911▶ | ||
Documentació |
El Giro d'Itàlia de 1910 va ser la segona edició del Giro d'Itàlia, una cursa ciclista organitzada i patrocinada pel diari La Gazzetta dello Sport. La cursa començà el 18 de maig amb una etapa entre Milà i Udine de 388 quilòmetres, i finalitzà el 5 de juny de 1910, novament a Milà després d'haver recorregut 2.987,4 quilòmetres distribuïts en 10 etapes. La cursa va ser guanyada per l'italià Carlo Galetti de l'equip Atala-Continental, el qual fou seguit per Eberardo Pavesi i Luigi Ganna, segon i tercer respectivament.[1]
Eberardo Pavesi fou el primer ciclista a liderar la cura després de guanyar l'etapa inicial amb final a Udine. Després de la segona etapa Carlo Galetti agafà el liderat de la cursa i ja no l'abandonà fins al final, a Milà. A banda de la victòria final Galetti també guanyà dues etapes. L'equip Atala-Continental guanyà la classificació per equips.[2]
Es va fer un canvi important en el càlcul de la classificació general abans del començament de la segona edició del Giro d'Itàlia.[2] En la primera edició s'atorgava un punt a cada ciclista segons la posició que ocupava en cada etapa,[3] però els organitzadors van decidir canviar-ho en la segona edició i atorgar als ciclistes classificats més enllà de la posició 51 de cada etapa 51 punts, mentre pels 50 primers se seguia aplicant la mateixa distribució de punts, un per posició.[2][4]
Els organitzadors van decidir augmentar la durada de la cursa després de l'èxit de la primera edició.[2][5] Així, es passà de vuit a deu etapes,[2][5] i el quilometratge final va arribar fins a quasi 3.000 quilòmetres,[5] quasi 500 més que en la primera edició.[2]
Un total de 101 ciclistes van iniciar la segona edició del Giro d'Itàlia dels 118 que s'havien inscrit per prendre-hi part.[5] D'aquests 101 ciclistes que van prendre la sortida el 18 de maig sols vint d'ells van arribar a Milà el 5 de juny.[2] Als ciclistes se'ls permetia córrer de manera independent o formant part d'un equip.[2] Sis foren els equips que van prendre part en la cursa: Atala-Continental, Atena-Dunlop, Bianchi-Dunlop, Legnano-Dunlop, Otav-Pirelli i Stucchi-Pirelli.[2]
Entre els participants destaca el vencedor de la primera edició del Giro, Luigi Ganna,[2] però també famosos ciclistes italians del moment, com Carlo Galetti, Ezio Corlaita, Giovanni Rossignoli i Eberardo Pavesi.[2] El dues vegades vencedor del Tour de França Lucien Petit-Breton va disputar el Giro per segon any consecutiu, acompanyat pel seu compatriota Jean-Baptiste Dortignacq, el qual havia destacat al Tour amb set victòries d'etapa.[2] El Giro també va comptar amb els primers ciclistes alemanys, cap dels quals finalitzà la cursa.[2]
La segona edició del Giro d'Itàlia va començar amb una llarga etapa entre Milà i Udine que va ser molt disputada i en què cinc ciclistes es van disputar la victòria en la línia d'arribada.[5] Ernesto Azzini va ser el més ràpid a l'esprint.[5] La segona etapa va viure la primera victòria d'un ciclista no italià en la història del Giro, guanyada pel francès Jean-Baptiste Dortignacq.[5][6][7] Dortignacq va aconseguir desempallegar-se del seu company d'escapada Carlo Galetti, aconseguint la victòria en solitari a Bolonya, mentre sis ciclistes el seguiren de prop.[2][5] La segona posició de Galetti en l'etapa li va permetre aconseguir el liderat de la cursa.[5] L'èxit francès va enfurismar als aficionats italians, que van reaccionar atacant els ciclistes estrangers a Bolonya. Com a resultat els ciclistes italians van decidir unir-se contra els francesos.[2] La tercera etapa va veure els tres millors ciclistes italians, Luigi Ganna, Carlo Galetti i Eberardo Pavesi, atacant des de bon començament de l'etapa.[2][6] Els tres van rodar conjuntament fins a Teramo,[6][8] on Galetti fou el més ràpid, Ganna segon i Pavesi tercer.[8]
La quarta etapa, amb quatre ascensions en el seu llarg trajecte a través dels Apenins,[2] va ser extremadament dura i va suposar la retirada d'un gran nombre de ciclistes, entre ells Lucien Petit-Breton, tercer classificat en la general.[8] El ritme del gran grup fou molt lent i els ciclistes arribaren dues hores més tard del previst a Nàpols.[8] Pierino Albini va vèncer el francès Maurice Brocco per 36 segons en la victòria d'etapa.[2][8] Abans de començar la cinquena etapa el francès Jean-Baptiste Dortignacq es va veure obligat a retirar-se de la cursa afectat per una malaltia.[2][8] La policia investigà aquesta retirada sospitant de possible joc brut, però els seus resultats són controvertits.[2] Per culpa de les carreteres intransitables l'inici de la cinquena etapa va ser traslladat de Nàpols a Càpua, passant l'etapa de 224,1 a 192,3 quilòmetres.[8] Eberardo Pavesi va guanyar aquesta etapa, després de liderar-la la major part d'ella.[8]
El gran grup es va mantenir intacte durant la primera meitat de la sisena etapa,[9] moment en què Luigi Ganna i Carlo Galetti van atacar, per arribar destacats a Roma, on Ganna va ser el més ràpid.[9] Un grup de sis ciclistes lidera bona part de la setena etapa, abans que Galetti i Ganna s'escapessin novament.[9] Ambdós van fer plegats el recorregut fins a Gènova, on una gran multitud d'espectadors els esperava.[9] Ganna va guanyar la seva segona etapa consecutiva, mentre Galetti ampliava el seu avantatge sobre la resta de rivals.[9] La vuitena etapa, amb la dura ascensió al Giovi,[2][9] va tenir un final molt disputat, amb Galetti, Ganna i Eberardo Pavesi finalitzant amb el mateix temps i Galetti com a vencedor.[9]
Eberardo Pavesi va dominar la novena etapa, en la qual destacaven les ascensions als colls de Nava, Tenda i San Bartolomeo.[2][9] Pavesi va guanyar l'etapa amb gairebé sis minuts sobre el segon classificat, Luigi Ganna.[9] La desena i última etapa es va veure entelada per la pluja.[1] Carlo Galetti, líder de la cursa, va xocar contra un carro de fenc durant la primera part d'etapa, patint algunes ferides,[6] que no li impediren tornar a pujar a la bicicleta i acabar l'etapa en el cinquè lloc.[1][2] Malgrat la pluja que queia a Milà, foren molts els espectadors que no van voler perdre's l'arribada dels ciclistes.[1] Luigi Ganna va ser el primer a travessar la línia d'arribada a Milà, guanyant d'aquesta manera la seva tercera etapa en aquesta edició.[1][2] Carlo Galetti va guanyar el Giro d'Itàlia amb divuit punts sobre Pavesi.[1] L'equip de Galetti, l'Atala-Continental, va guanyar la classificació per equips.[2]
Vint ciclistes finalitzaren les deu etapes. A aquests ciclistes, els punts rebuts en cada etapa segons la posició obtinguda, se sumen per formar la classificació general, sent el vencedor el ciclista que acumulà menys punts.
Classificació General | |||
---|---|---|---|
Pos. | Ciclista | Equip | Punts |
1 | Carlo Galetti (ITA) | Atala-Continental | 28 punts 114h 24' 00" |
2 | Eberardo Pavesi (ITA) | Atala-Continental | 46 punts |
3 | Luigi Ganna (ITA) | Atala-Continental | 51 punts |
4 | Ezio Corlaita (ITA) | — | 71 punts |
5 | Emilio Chironi (ITA) | Otav-Pirelli | 77 punts |
6 | Battista Danesi (ITA) | Atala-Continental | 87 punts |
7 | Clemente Canepari (ITA) | Otav-Pirelli | 102 punts |
8 | Giovanni Marchese (ITA) | Otav-Pirelli | 114 punts |
9 | Ildebrando Gamberini (ITA) | — | 120 punts |
10 | Giuseppe Galbai (ITA) | — | 132 punts |
Bibliografia