El galop de Gish (Gish gallop) és una estratègia retòrica utilitzada en els debats que se centra a aclaparar l'oponent amb el màxim d'arguments possibles, independentment de la qualitat, veracitat o força dels arguments. Es considera un tipus de fal·làcia o metafal·làcia.[1][2] El terme va ser encunyat per Eugenie Scott i va rebre el nom del creacionista Duane Gish, que va utilitzar la tècnica amb freqüència en els debats sobre l'evolució.[3][4]
Durant un galop de Gish, el debatent pronuncia una ràpida successió de fal·làcies, mitges veritats i tergiversacions en un curt espai de temps, cosa que fa impossible que l'oponent les refuti totes en el format d'un debat.[5][6]A la pràctica, es necessita molt més temps per refutar un mal argument que per afirmar-lo.[7] La tècnica ocupa tot el temps de l'oponent i pot fer semblar que és incapaç de refutar tots els punts, especialment a un públic que no està familiaritzat amb la tècnica, especialment si no hi ha una verificació independent o si l'audiència no està familiaritzada amb el problema en qüestió que s'està discutint.[8]
En general, és més difícil utilitzar el galop de Gish en un debat estructurat que en un de lliure.[9] Si un debatent sap que s'enfrontarà a un oponent conegut per utilitzar aquesta tècnica, pot anticipar i refutar els arguments coneguts de l'oponent, abans que aquest pugui iniciar el seu galop de Gish.[10]