Giuseppe Dessì (Càller, Sardenya, 7 d'agost de 1909 – Roma, 6 de juliol de 1977) fou un escriptor italià de narració i teatre. Va viure a Villacidro i al final de la seva vida es va traslladar a Roma.[1] Amb Paese d'ombre va guanyar el Premi Strega l'any 1972.[2]
Admirador d'Emilio Lussu, fou antifeixista, pacifista i membre del PCI. A més de la literatura, Dessì també es va dedicar a la pintura. El 1958 exposa a Roma, amb l'artista Maria Lai, iniciant així una sèrie de col·laboracions i una llarga amistat amb l'artista.[3][4]
Giuseppe Dessì, tot i ser un dels principals autors sards que expliquen la història i les tradicions de l'illa, escriu les seves obres en llengua italiana.
En el seu registre culte, fruit dels seus estudis al Liceo Dettori de Càller i posteriorment a la Facultat de Lletres de Pisa, hi incorpora paraules i expressions en sard sense traduir, com ara:
MIGIURATO[5] o GIODDU = un làctic similar al iogurt
ZIPULAS = dolços similars als xurros o als bunyols que a Sardenya es mengen per Carnaval.
FILU 'E FERRU[6] = aiguardent fortíssim que es feia servir per desinfectar ferides, prevenir la malària i pels refredats i amb el qual es mullaven els xumets dels lactants per fer-los dormir profundament
PICCIOCUS DE CROBI = nens pobres de la capital que transportaven objectes en un cistell de vímet a canvi d'unes monedes
↑Dessì, Giuseppe. Anna Dolfi. La scelta (en italià). Mondadori, 1978, p. 58 [Consulta: 6 juny 2021]. «Buttò la brace nel camino, posò le molle e si voltò a guardare sua sorella Margherita, che stava preparando, come ogni sera a quell'ora, il migiurato, una specie di yogurt in uso in tutta la Sardegna, molto salutare, si diceva...»
↑Dessì, Giuseppe. Un pezzo di luna: note, memoria e immagini della Sardegna (en italià). Edizioni della Torre, 1987, p. 68 [Consulta: 6 juny 2021]. «E un discorso a parte meriterebbe l'acquavite, che da noi si chiama, come in Ispagna, acua ardiente, o, con termine più popolare, filu ferru, perché va giù come un fil di ferro rovente.»