Gramàtica del llatí

La llengua llatina, igual com altres llengües indoeuropees antigues, és molt flexiva en el sentit estructural i orgànic, la qual cosa significa que permet una gran flexibilitat per a l'elecció de l'ordre de paraules. Per exemple femina togam texuit, "la dona va teixir una toga, " que és l'ordre preferit de paraules, es podria expressar igualment com texuit togam femina o togam texuit femina. En cada paraula, els acabaments -a, -a-m i -u-it -i no la posició que ocupen en la frase, com succeeix en canvi a la majoria de les llengües modernes, romàniques o no- n'expressen la funció gramatical. Tanmateix, generalment l'ordre de les paraules s'até al paradigma Subjecte+Objecte+Verb, encara que les variacions d'aquest model són molt freqüents, especialment en la poesia, així com en la prosa per expressar matisos sintàctics i estilístics subtils.^[1]

Fonologia i alfabet llatí

L'alfabet llatí clàssic està compost per vint-i-tres lletres. Primitivament només n'hi havia vint-i-una, però als segles I-II aC es van introduir dues noves lletres: la I (i) i la Z (z), per a la transcripció de les paraules gregues que contenien la vocal ípsilon i la consonant dseta, respectivament. Altres intents d'introduir noves lletres, com el de l'emperador Claudi, durant la primera meitat del segle i, no van prosperar a causa de la seva naturalesa exclusivament erudita. A partir del Renaixement, els editors dels texts llatins van començar a emprar les grafies J (j) i la V (v) com a signes convencionals per poder distingir els al·lòfons consonàntics [j, w] de I i V dels corresponents al·lòfons vocàlics [i, u].

A B C D E F G H I/(J) K L M N O P Q R S T U/(V) X Y Z

a b c d e f g h i/(j) k l m n o p q r s t u/(v) x y z

Fonemes vocàlics

En el llatí clàssic hi ha deu fonemes vocàlics, que es distingien per la quantitat vocàlica: cinc són vocals breus /a, e, i, o, u/, i els altres cinc, vocals llargues /ā, ē, ī, ō, ū/, si bé l'escriptura llatina era defectiva, ja que no distingia gràficament les vocals breus de les vocals llargues. Normalment totes es representaven només amb els cinc signes que per a aquest fi tenia l'alfabet de les colònies gregues d'Itàlia: A (a), E (i), I (i) O (o), U (u) (els signes del grec per a les vocals llargues η, y i ω no es van fer servir per representar vocals). Ocasionalment, durant l'Imperi alguns texts van marcar algunes de les vocals llargues amb á, é, í, ó, ú.

L'evidència de la quantitat de les vocals és per tant indirecta, i procedeix en gran manera de dues fonts:

• La poesia llatina (on la quantitat vocàlica era fonamental, ja que aquesta poesia es basava en patrons regulars de síl·labes llargues i breus per donar ritme a la frase).
• L'evidència d'altres llengües, fonamentalment les romàniques, on les vocals llargues i breus van deixar diferent rastre en les síl·labes tòniques. També les transcripcions de paraules llatines en grec podien mostrar ocasionalment la quantitat de les vocals llatines.

Prosòdia

Quantitat vocàlica

La quantitat és un tret fonològic que distingeix les vocals, diftongs i síl·labes a moltes llengües indoeuropees. La quantitat de les vocals és un tret suprasegmental que influeix en la durada de la pronunciació d'aquestes. El llatí només distingia dos tipus de quantitat o durada: les vocals de major durada es denominen llargues, i les de menor durada es denominen breus. Modernament, la quantitat d'una vocal es marca explícitament mitjançant els següents signes:

• Les vocals breus s'indiquen amb el signe ˘ col·locat sobre la vocal corresponent.
• Les vocals llargues s'indiquen amb el signe ¯ col·locat sobre la vocal corresponent.

En aquest article només indicarem les vocals llargues. Així doncs, les vocals sobre les quals no s'indica el signe gràfic són breus. La quantitat és un fenomen important a la llengua llatina, ja que distingeix paraules de significats diferents i també diferents formes flexives d'una mateixa paraula. Per exemple:

1. Distinció lèxica: mālum, 'poma' / malum, '(quelcom) dolent'
2. Distinció gramatical: cum reginā, 'amb la reina' / cum regina..., 'quan la reina...'

Quantitat sil·làbica

El fenomen de la quantitat sil·làbica està automàticament relacionat amb la presència de vocals llargues i la presència de coda en la síl·laba. La posició on recau l'accent prosòdic està determinada per la quantitat vocàlica de la penúltima síl·laba. La doctrina tradicional estableix les següents quatre regles per decidir si una síl·laba és llarga o breu i, per tant, esbrinar la posició de l'accent:

• Són llargues:
  • les síl·labes que contenen, bé una vocal llarga per naturalesa, bé un diftong (que són, en llatí, "ae" i "oe", i de vegades "au"): Roma, amās.
  • les síl·labes la vocal de les quals està seguida, bé per dos (o més) consonants, bé per una consonant doble (x' z):: est, gaza (que es pronuncia gad-sa).
• Són breus:
  • les síl·labes que contenen una vocal breu per naturalesa (i no seguida de dues consonants): anima, deus.
  • Les síl·labes acabades en vocal a les quals segueix una altra vocal en hiatus (vocalis ante vocalem corripitur, "vocal davant de vocal abreuja"): iūstitia, deārum

A més, cal tenir en compte que les combinacions vocàliques "ae" (æ) i "oe" (œ) sempre són llargues (i, de vegades, ho és també la combinació vocàlica "au", que pot tractar-se com a diftong o com a hiatus).

Modernament, es realitza una anàlisi fonològica que resulta més simple en termes de mora. D'acord amb aquesta anàlisi, les síl·labes breus consten d'una sola mora, i les síl·labes llargues, de dues mores, i l'accent prosòdic recau sempre adjacent en la penúltima mora abans de l'última vocal. El fet que l'accent pugui ser analitzat en termes de mores i el fet que la poesia llatina es basés més que en la rima en la quantitat vocàlica, suggereixen que la quantitat sil·làbica tenia un reflex fonètic en la parla: presumiblement, el llatí es parlava amb un ritme moràic (com succeeix en japonès modern) més que amb un ritme sil·làbic (com succeeix en italià o català) o amb un ritme accentual (com succeeix en anglès).

Accentuació

En llatí no hi ha accent gràfic, però sí accent fonològic d'intensitat, i les paraules són planes o esdrúixoles (no hi ha paraules agudes). Les regles per a l'accentuació prosòdica són les següents:

• totes les paraules de dues síl·labes són planes.
• les paraules de tres o més síl·labes seran:
  • planes si la penúltima síl·laba és llarga.
  • esdrúixoles si la penúltima síl·laba és breu.

Més senzillament, si classifiquem les síl·labes llatines en pesades (les acabades en vocal llarga o consonant) i lleugeres (tota la resta) i considerem que les síl·labes pesades tenen dues mores i les lleugeres una sola mora, es pot comprovar que l'accent recau sobre la penúltima mora abans de l'última vocal.

Pronúncia diacrònica

Una vegada en desús com a llengua vernacla, sorgiren nombroses pronúncies regionals (en), que adaptaven el llatí a la fonologia pròpia. El català posseí la seva pròpia pronúncia llatina, desapareguda en favor de la romana i la històrica reconstruïda.

Morfologia

Article principal: Declinació del llatí

Sistema de casos del llatí [1]

El llatí és una llengua flexiva, la qual cosa significa que una paraula (els substantius, els adjectius i els pronoms) adopta diverses formes d'acord amb la seva funció sintàctica i el seu cas gramatical. Hi ha en llatí clàssic sis casos:

1. Nominatiu →; Subjecte i atribut.
2. Vocatiu →; Apel·lació.
3. Acusatiu →; Objecte Directe (en oracions actives) i "cas oblic" amb preposició.
4. Genitiu →; Complement del Nom.
5. Datiu →; Objecte Indirecte (i ocasionalment complement nominal).
6. Ablatiu →; Complement Circumstancial "(cas oblic" amb preposició).

Existeixen restes fossilitzades d'un cas addicional protoindoeuropeu: el locatiu, únicament en el nombre singular, per indicar localització, bé en l'espai, bé en el temps: ruri, 'en el camp', humi, 'a la terra', Romae, 'a Roma', vesperi, 'cap al tard' (d'aquí ve el mot català vespre). Aquestes formes amb sentit locatiu coincideixen morfològicament amb les de genitiu singular (en les declinacions primera i segona) i amb la del datiu singular (en la tercera declinació): en les declinacions quarta i cinquena, no tenim documentat cap exemple d'aquest cas.

La relació dels diferents casos amb el verb és de gran rellevància. El nominatiu, l'acusatiu, el datiu i l'ablatiu recauen en l'òrbita del verb i podem dir que són determinants d'aquest. Tanmateix, el genitiu és determinant d'un altre nom; i el cas vocatiu quedaria també fora de la influència del verb.

El substantiu

Els substantius es reparteixen, segons temes, en cinc declinacions identificables pel seu genitiu singular.

Primera declinació

Temes en -a i genitiu singular en -ae. La majoria dels noms són de gènere femení, per bé que existeixen quatre grups d'excepcions amb substantius masculins: 1) els noms comuns que es refereixen a un treball que a Roma era exercit exclusivament pels homes (poeta, nauta, agricola, pirata, scurra, etc.); 2) els noms propis dels rius (Sequana, Garunna, etc.); 3) els noms propis de baró (Caligula, Seneca, Catilina, etc.); i 4) els gentilicis (Belga, Persa, etc.).

Temes en -a

	Singular	Plural
Nominatiu	ros -a	ros -ae
Vocatiu	ros -a	ros -ae
Acusatiu	ros -am	ros -as
Genitiu	ros -ae	ros -arum
Datiu	ros -ae	ros -is
Ablatiu	ros - a	ros -is

Particularitats:

1a. Els noms femenins de la primera declinació (com dea : "deessa" filia : "filla" liberta : "lliberta" magistra : 'mestra' amica : 'amiga' serva : 'esclava', etc.) que tenen corresponent masculí que pertany a la segona declinació, sempre que comparteixin l'arrel (com deus : 'déu' filius : 'fill' libertus : 'llibert' magister : 'mestre' amicus : 'amic' servus : 'esclau', etc.), presenten en els casos datiu i ablatiu del plural una desinència en -abus (i no l'esperable -is) a fi de poder-se'n diferenciar: 'vg. ' filiis : 'per als fills ' / filiabus : 'per a les filles'.

2a. El substantiu família -ae, quan depèn d'un nom de parentiu, empra en el genitiu singular l'acabament (arcaic) -as (i no l'acabament regular -ae): 'vg. ' pater famílies : 'el pare de (la) família'.

Segona declinació

Temes en -o i genitiu singular en -i. La majoria dels noms pertanyents a aquesta declinació són de gènere masculí (aquells el nominatiu singular dels quals acaba en -US/-ER/-IR) o neutre (aquells el nominatiu singular dels quals presenta l'acabament -Um). Tanmateix, existeixen en aquesta declinació (però només entre els acabats en -US) uns quants substantius de gènere femení, els quals poden agrupar-se en tres grups, si bé el tercer d'ells és artificial: 1) substantius comuns que indiquen arbres, ja que el nom genèric per a "arbre", arbos arboris, és femení en llatí ((pinus -i,corylus -i,ulmus -i,fraxinus -i, etc.); 2) els noms propis geogràfics (topònims) de ciutats, illes i països transcrits de la llengua grega, ja que en aquest idioma eren de gènere femení (Corinthus -i,Cyprus -i,Aegyptus -i, etc.); i 3) una sèrie heterogènia de noms comuns d'ús molt freqüent (humus -i,domus -i, etc.) o infreqüent (alvus -i, etc.). Per als substantius masculins (o femenins en-US)) existeixen tres paradigmes de declinació depenent de l'acabament del nominatiu singular:

Tipus -us

	Singular	Plural
Nominatiu	domin -us	domin -i
Vocatiu	domin -e	domin -i
Acusatiu	domin -um	domin -us
Genitiu	domin -i	domin -orum
Datiu	domin -o	domin -is
Ablatiu	domin -o	domin -is

Tipus -er

	Singular	Plural
Nominatiu	puer	puer -i
Vocatiu	puer	puer -i
Acusatiu	puer -um	puer -us
Genitiu	puer -i	puer -orum
Datiu	puer -o	puer -is
Ablatiu	puer -o	puer -is

Tipus -ir

	Singular	Plural
Nominatiu	vir	vir -i
Vocatiu	vir	vir -i
Acusatiu	vir -um	vir -us
Genitiu	vir -i	vir -orum
Datiu	vir -o	vir -is
Ablatiu	vir -o	vir -is

En canvi, per als noms neutres s'ha d'aplicar el següent paradigma de declinació:

N. Neutres

	Singular	Plural
Nominatiu	templ -um	templ -a
Vocatiu	templ -um	templ -a
Acusatiu	templ -um	templ -a
Genitiu	templ -i	templ -orum
Datiu	templ -o	templ -is
Ablatiu	templ -o	templ -is

Tercera declinació

Temes en -i i en consonant, i genitiu singular en -is. Comprèn substantius masculins, femenins i neutres. Els paradigmes de declinació són els següents:

Temes en -i Masc. i Fem. ' ' '			Temes en -i Neutres			Temes en consonant Masc. i Fem.			Temes en consonant Neutres
Nominatiu	civis	civs	Nominatiu	mare	maria	Nominatiu	consul	consules	Nominatiu	flumen	flumina
Vocatiu	civis	civs	Vocatiu	mare	maria	Vocatiu	consul	consules	Vocatiu	flumen	flumina
Acusatiu	civem	civs	Acusatiu	mare	maria	Acusatiu	consulem	consules	Acusatiu	flumen	flumina
Genitiu	civis	civium	Genitiu	maris	marium	Genitiu	consulis	consulum	Genitiu	fluminis	fluminum
Datiu	civ	civibus	Datiu	mar	maribus	Datiu	consuli	consulibus	Datiu	flumini	fluminibus
Ablatiu	cive	civibus	Ablatiu	mari	maribus	Ablatiu	consule	consulibus	Ablatiu	flumine	fluminibus

Tot i això, la tercera declinació també té una sèrie de substantius irregulars, com per exemple amb bos, bouis; senex, senis; caro, carnis; vis, vis; o sus, suis. Aquests no es declinen de la forma usual.

Després, la tercera declinació també presenta particularitats, com el cas locatiu acaba en i, els casos pluralia tantum i els casos de canvi de significat en plural.^[2]

Quarta declinació

Temes en -u i genitiu singular en -us. Comprèn noms femenins, masculins i neutres. Domus té casos de la segona i de la quarta. A saber: genitiu singular -i / -us, datiu singular -ui / -o, ablatiu singular -o / -ui, genitiu plural -uum / -orum, acusatiu plural -os / -us.

Masculins i Femenins

	Singular	Plural
Nominatiu	man -us	man -us
Vocatiu	man -us	man -us
Acusatiu	man -um	man -us
Genitiu	man -us	man -uum
Datiu	man -ui	man -ibus
Ablatiu	man -u	man -ibus

Neutres

	Singular	Plural
Nominatiu	corn -u	corn -ua
Vocatiu	corn -u	corn -ua
Acusatiu	corn -u	corn -ua
Genitiu	corn -us	corn -uum
Datiu	corn -ui	corn -ibus
Ablatiu	corn -u	corn -ibus

Cinquena declinació

Temes en -i i genitiu singular -ei. Els noms d'aquesta declinació són femenins. Dies en singular pot ser masculí o femení i en plural és masculí.

5a Declinació

	Singular	Plural
Nominatiu	r -es	r -es
Vocatiu	r -es	r -es
Acusatiu	r -em	r -es
Genitiu	r -ei	r -erum
Datiu	r -ei	r -ebus
Ablatiu	r -e	r -ebus

L'adjectiu

Es denomina concordança a la igualtat en cas, nombre i gènere de dues paraules. L'adjectiu ha de concordar amb el nom al que acompanya. Que adjectiu i nom hagin de concordar no significa que coincideixin els seus acabaments, ja que existeixen noms de la primera declinació (temàtics en -a) que són de gènere masculí, i també existeixen noms de la segona declinació (temàtics en -o) que són de gènere femení.

Classe 1

La primera classe comprèn els adjectius de tres terminacions que es declinen com els noms de 1a i 2a declinacions. S'enuncien en nominatiu en les seves formes masculina, femenina i neutra. Existeixen dos tipus:

• Tipus A ((bon -us,bon -a,bon -um))
  • -us →; Masculí, es declina com domin-us,-i.
  • -a → Femení, es declina com ros-a,-ae.
  • -um →; Neutre, es declina com templ-um,-i.
• Tipus B ((nig -er,nigr -a,nigr -um))
  • -er →; Masculí, es declina com pu-er,-i.
  • -a → Femení, es declina com ros-a,-ae.
  • -um →; Neutre, es declina com templ-um,-i.

Classe 2

Els adjectius de la segona classe es flexionen per la 3a declinació. Els podem classificar en dos grups:

• Adjectius temàtics en consonant ((euters, -eris))
  • s'enuncien en nominatiu i genitiu.
  • Són imparisíl·labs.
  • es flexionen per la tercera declinació temàtica en consonant, com consul, -is(masculins i femenins) i com flumen, fluminis (neutres).
• Adjectius temàtics en -i
  • D'una terminació ((felix, -cis))
    • s'enuncien en nominatiu i genitiu.
    • es declinen com civis, -is (Masc. i Fem.) i com mare, -is (Neutres).
  • De dues terminacions ((omnis, omne))
    • s'enuncien en nominatiu.
    • es declinen com civis, -is (Masc. i Fem.) i com mare, -is (Neutres).
  • De tres terminacions ((acer, acris, acre))
    • s'enuncien en nominatiu.
    • es declinen com civis, -is (Masc. i Fem.) i com mare, -is (Neutres).

El pronom

Pronoms personals

El llatí compta amb cinc formes de pronoms personals independents: quatre de personals i un més de caràcter personal-reflexiu. Aquest últim serà analitzat a la següent secció. La flexió dels quatre pronoms personals és la següent:

Casos	1a Persona Singular	1a Persona Plural	2a Persona Singular	2a Persona Plural
Nominatiu	egō	nōs	tū	vōs
Vocatiu	__	__	tū	vōs
Acusatiu	mē	nōs	tē	vōs
Genitiu	meī	nostrum, nostrī	tuī	vestrum, vestrī
Datiu	mihi	nōbis	tibi	vōbis
Ablatiu	mē	nōbis	tē	vōbis

• Aquests pronoms poden aparèixer amb el sufix -met : egōmet, nosmet, etc. El sufix passa al català de la següent manera: egmet 'jo mateix', vōsmet 'vosaltres mateixos', etc.
• Aquests pronoms, quan van acompanyats per la preposició cum (amb) s'anteposen a aquesta: mecum (amb mi; de cum mecum) tecum 'amb tu' nobiscum 'amb nosaltres', vobiscum 'amb vosaltres'.

Pronom reflexiu

Del que hem exposat a la secció anterior, es dedueix que en llatí no hi ha un pronom personal de tercera persona; aquest se supleix amb l'anafòric is, ea, id o amb el deíctic denominat ille, illa, illud. Tanmateix, existeix un pronom personal reflexiu de tercera persona la flexió del qual és la següent:

Casos	Reflexiu Tercera Persona
Nom.
Voc.
Ac.	se, sese
Gen.	sui
Dat.	sibi
Ab.	se, sese

• Igual com passa amb els pronoms personals, el pronom reflexiu, en anar acompanyat de la preposició cum, s'anteposa. Així doncs secum

Pronoms possessius

Els pronoms possessius es flexionen com els adjectius de la 1a classe, i així tindrem:

• Un sol posseïdor: tuus, tua, tuum paradigma bonus, bona bonum ' '.
• Diversos posseïdors: noster, nostra, nostrum i vester, vestra, vestrum paradigma niger, nigra, nigrum.
• El possessiu de 3a persona de singular i plural és suus, sua, suum (seu). paradigma bonus, bona, bonum.

Pronoms demostratius

También son llamados pronominales demostrativos, ya que se pueden usar como pronombres o como adjetivos. Son los siguientes:

També s'anomenen pronominals demostratius, ja que es poden usar com a pronoms o com a adjectius. Són els següents:

hic, haec, hoc (aquest, aquesta, això)

iste, ista, istud (aquest, aquesta, això)

ille, illa, illud (aquell, aquella, allò)

is, ea, id (ell, ella, això)

idem, eadem, idem (el mateix, la mateixa, el mateix)

ipse, ipsa, ipsum (jo, tu, ell mateix, mateixa)

Es declinen de forma semblant a bonus, amb algunes particularitats. El genitiu de tots aquests acaba en -ius i el datiu acaba en -i

La declinació és com segueix:

hic, haec, hoc (aquest, aquesta, això)

	singular	plural
Nominatiu	hic, haec, hoc	hi, hae, haec
Acusatiu	hunc, hanc, hoc	hos, has, haec
Genitiu	huius	horum, harum, horum
Datiu	huic	his
Ablatiu	hoc, hac, hoc	his

ille, illa, illud (aquell, aquella, allò)

	singular	plural
Nominatiu	ille, illa, illud	illi, illae, illa
Acusatiu	illum, illam, illud	illos, illas, illa
Genitiu	illius	illorum, illarum, illorum
Datiu	illi	illis
Ablatiu	illo, illa, illo	illis

Pronoms relatius

Són els següents:

qui, quae, quod

S'anomenen relatius perquè es relacionen amb un antecedent. Donen pas a una nova oració (subordinada de relatiu) i concorden amb el seu antecedent en gènere i nombre, però no en cas, ja que poden exercir un ofici diferent en la seva pròpia oració.

Exemple:

Amo mulierem quae est formosa (estimo la dona que és bonica)

mulierem és l'antecedent de quae

La declinació del pronom relatiu és la següent:

	qui, quae, quod qui, que, el que (allò que)
	Masculí		Femení		Neutre
	Singular	Plural	Singular	Plural	Singular	Plural
Nominatiu	qui	qui	quae	quae	quod	quae
Acusatiu	quem	quos	quam	quas	quod	quae
Genitiu	cuius	quorum	cuius	quarum	cuius	quorum
Datiu	cui	quibus	cui	quibus	cui	quibus
Ablatiu	quo	quibus	qua	quibus	quo	quibus

• El genitiu i el datiu singular dels tres gèneres és igual.
• El datiu i l'ablatiu plural dels tres gèneres és igual.
• No tenen vocatiu.

Pronoms interrogatius

Les formes masculines i femenines del pronom interrogatiu són idèntiques. Les formes de neutre són diferents. El genitiu, datiu i ablatiu plural són la unió entre les flexions de quis i les respectives formes de res 'cosa'.

Quid, quis (qui, què)

Altres pronoms interrogatius:

qui?, quae?, quod? (quin?)

uter?, utra?, utrum? (Qui dels dos? / Quin dels dos?)

El verb

Els verbs llatins expressen els accidents gramaticals de persona, nombre, veu, temps, aspecte i mode pel procediment bàsic d'afegir al tema verbal sufixos i desinències. Anomenem desinència al sufix terminal que expressa les categories o accidents gramaticals citats:

• Les persones són: primera, segona i tercera
• Els nombres són: singular i plural (a diferència d'altres llengües indoeuropeues el llatí manca de nombre dual).
• Les veus són dues: activa i passiva (a diferència del grec el llatí manca de veu mitjana.
• Els modes s'agrupen en personals: indicatiu, subjuntiu, imperatiu; i no personals o nominals: infinitiu, participi, supí, gerundi i gerundiu.
• Els temps verbals combinen temps gramatical pròpiament dit i aspecte, les combinacions que es donen en llatí són sis: present, pretèrit imperfecte, pretèrit perfecte, pretèrit plusquamperfet, futur imperfecte i futur perfecte. S'agrupen en el tema de infectum (l'acció del qual encara no ha acabat) i en el tema de perfectum (l'acció del qual ja va acabar).
  • L'indicatiu té sis temps: present, pretèrit imperfecte, pretèrit perfecte, pretèrit plusquamperfet, futur imperfecte i futur perfecte.
  • El subjuntiu té quatre temps: present, pretèrit imperfecte, pretèrit perfecte i pretèrit plusquamperfet.
  • L'imperatiu té dos temps: present i futur.
  • L'infinitiu té tres temps: present, pretèrit i futur.
  • El participi té tres temps: present, pretèrit i futur.

El verb llatí s'enuncia amb la primera persona del singular del present i del pretèrit perfecte d'indicatiu, amb el supí, i amb l'infinitiu present:

Exemple: amo, amavi, amatum, amare

Algunes gramàtiques i diccionaris inclouen també la segona persona del singular del present indicatiu.

Exemple: rego, is, regi, rectum, regere

1a conjugació

Tema en -a

Present

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	amo	-or	amem	-er
teu	amas	-aris/-are	ames	-eris
ille	amat	-atur	amet	-etur
ens	amamus	-amur	amemus	-emur
vos	amatis	-amini	ametis	-emini
illi	amant	-antur	ament	-entur

Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	amabam	-abar	amarem	-arer
teu	amabas	-abaris	amares	-areris
ille	amabat	-abatur	amaret	-aretur
ens	amabamus	-abamur	amaremus	-aremur
vos	amabatis	-abamini	amaretis	-aremini
illi	amabant	-abantur	amarent	-arentur

Futur Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	amabo	-abor
teu	amabis	-aberis
ille	amabit	-abitur
ens	amabimus	-abimur
vos	amabitis	-abimini
illi	amabunt	-abuntur

Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	-avi	-atus sum	-averim	-atus sim
teu	-avisti	-atus és	-averis	-atus sis
ille	-avit	-atus est	-averit	-atus sit
ens	-avimus	-ati sumus	-averimus	-ati simus
vos	-avistis	-ati estis	-averitis	-ati sitis
illi	-averunt	-ati sunt	-averint	-ati sint

Plusquamperfet

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	-averam	-atus eram	-avissem	-atus essem
teu	-averas	-atus eres	-avisses	-atus esses
ille	-averat	-atus erat	-avisset	-atus esset
ens	-averamus	-ati eramus	-avissemus	-ati essemus
vos	-averatis	-ati eratis	-avissetis	-ati essetis
illi	-averant	-ati erant	-avissent	-ati essent

Futur Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	amavero	amatus ero
teu	amaveris	amatus eris
ille	amaverit	amatus erit
ens	amaverimus	amati erimus
vos	amaveritis	amati eritis
illi	amaverint	amati erunt

2a Conjugació

Tema en -e

Monēo, es, monēre, monui, monitum

Present

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	moneo	-eor	moneam	-ear
tu	mones	-eris/-ere	moneas	-earis
ille	monet	-etur	moneat	-eatur
nos	monemus	-emur	moneamus	-eamur
vos	monetis	-emini	moneatis	-eamini
illi	monent	-entur	moneant	-eantur

Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	monebam	-ebar	monerem	-erer
teu	monebas	-ebaris	moneres	-ereris
ille	monebat	-ebatur	moneret	-eretur
ens	monebamus	-ebamur	moneremus	-eremur
vos	monebatis	-ebamini	moneretis	-eremini
illi	monebant	-ebantur	monerent	-erentur

Futur Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	monebo	-ebor
teu	monebis	-eberis
ille	monebit	-ebitur
ens	monebimus	-ebimur
vos	monebitis	-ebimini
illi	monebunt	-ebuntur

Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	monui	monitus sum	monuerim	monitus sim
teu	monuisti	monitus és	monueris	monitus sis
ille	monuit	monitus est	monuerit	monitus sit
ens	monuimus	moniti sumus	monuerimus	moniti simus
vos	monuistis	moniti estis	monueritis	moniti sitis
illi	monuerunt	moniti sunt	monuerint	moniti sint

Plusquamperfet

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	monueram	monitus eram	monuissem	monitus essem
teu	monueras	monitus eres	monuisses	monitus esses
ille	monuerat	monitus erat	monuisset	monitus esset
ens	monueramus	moniti eramus	monuissemus	moniti essemus
vos	monueratis	moniti eratis	monuissetis	moniti essetis
illi	monuerant	moniti erant	monuissent	moniti essent

Futur Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	monuero	monitus ero
teu	monueris	monitus eris
ille	monuerit	monitus erit
ens	monuerimus	moniti erimus
vos	monueritis	moniti eritis
illi	monuerint	moniti erunt

3a Conjugació

Tema en -e

peto, petis, petere, petivi, petitum

Present

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	peto	-or	petam	-ar
teu	petis	-eris	petas	-aris
ille	petit	-itur	petat	-atur
ens	petimus	-imur	petamus	-amur
vos	petitis	-imini	petatis	-amini
illi	petunt	-untur	petant	-antur

Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	petebam	-ebar	peterem	-erer
teu	petebas	-ebaris	peteres	-ereris
ille	petebat	-ebatur	peteret	-eretur
ens	petebamus	-ebamur	peteremus	-eremur
vos	petebatis	-ebamini	peteretis	-eremini
illi	petebant	-ebantur	peterent	-erentur

Futur Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	petam	-ar
teu	petes	-eris
ille	petet	-etur
ens	petemus	-emur
vos	petetis	-emini
illi	petent	-entur

Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	petivi	petitus sum	petiverim	petitus sim
teu	petivisti	petitus és	petiveris	petitus sis
ille	petivit	petitus est	petiverit	petitus sit
ens	petivimus	petiti sumus	petiverimus	petiti simus
vos	petivistis	petiti estis	petiveritis	petiti sitis
illi	petiverunt	petiti sunt	petiverint	petiti sint

Plusquamperfet

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	petiveram	petitus eram	petivissem	petitus essem
teu	petiveras	petitus eres	petivisses	petitus esses
ille	petiverat	petitus erat	petivisset	petitus esset
ens	petiveramus	petiti eramus	petivissemus	petiti essemus
vos	petiveratis	petiti eratis	petivissetis	petiti essetis
illi	petiverant	petiti erant	petivissent	petiti essent

Futur Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	petivero	petitus ero
teu	petiveris	petitus eris
ille	petiverit	petitus erit
ens	petiverimus	petiti erimus
vos	petiveritis	petiti eritis
illi	petiverint	petiti erunt

4a Conjugació

Tema en -i

audio, audis, audire, audivi, auditus

Present

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	audio	-or	audiam	-ar
teu	audis	-eris/-ere	audias	-aris
ille	audit	-itur	audiat	-atur
ens	audimus	-imur	audiamus	-amur
vos	auditis	-imini	audiatis	-amini
illi	audiunt	-untur	audiant	-antur

Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	audiebam	-iebar	audirem	-irer
teu	audiebas	-iebaris	audires	-ireris
ille	audiebat	-iebatur	audiret	-iretur
ens	audiebamus	-iebamur	audiremus	-iremur
vos	audiebatis	-iebamini	audiretis	-iremini
illi	audiebant	-iebantur	audirent	-irentur

Futur Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	audiam	-ar
teu	audies	-eris
ille	audiet	-etur
ens	audiemus	-emur
vos	audietis	-emini
illi	audient	-entur

Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	audivi	auditus sum	audiverim	auditus sim
teu	audivisti	auditus és	audiveris	auditus sis
ille	audivit	auditus est	audiverit	auditus sit
ens	audivimus	auditi sumus	audiverimus	auditi simus
vos	audivistis	auditi estis	audiveritis	auditi sitis
illi	audiverunt	auditi sunt	audiverint	auditi sint

Plusquamperfet

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	audiveram	auditus eram	audivissem	auditus essem
teu	audiveras	auditus eres	audivisses	auditus esses
ille	audiverat	auditus erat	audivisset	auditus esset
ens	audiveramus	auditi eramus	audivissemus	auditi essemus
vos	audiveratis	auditi eratis	audivissetis	auditi essetis
illi	audiverant	auditi erant	audivissent	auditi essent

Futur Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	audivero	auditus ero
teu	audiveris	auditus eris
ille	audiverit	auditus erit
ens	audiverimus	auditi erimus
vos	audiveritis	auditi eritis
illi	audiverint	auditi erunt

Conjugació del verb ésser

	Present indicatiu	Present subjuntiu	Imperfecte indicatiu	Imperfecte subjuntiu
ego	sum	sim	eram	essem
tu	es	sis	eras	esses
ille	est	sit	erat	esset
nos	sumus	simus	eramus	essemus
vos	estis	sitis	eratis	essetis
illi	sunt	sint	erant	essent

	Perfecte indicatiu	Perfecte subjuntiu	Plusquamperfet indicatiu	Plusquamperfet subjuntiu
ego	fui	fuerim	fueram	fuissem
tu	fuisti	fueris	fueras	fuisses
ille	fuit	fuerit	fuerat	fuisset
nos	fuimus	fuerimus	fueramus	fuissemus
vos	fuistis	fueritis	fueratis	fuissetis
illi	fuerunt	fuerint	fuerant	fuissent

Altres conjugacions irregulars

Verbs -io de la 3a Conjugació

Tema en -i

capio, capis, capere, cepi, captum

Present

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	capio	-or	capiam	-ar
teu	capis	-eris/-ere	capias	-aris
ille	capit	-itur	capiat	-atur
ens	capimus	-imur	capiamus	-amur
vos	capitis	-imini	capiatis	-amini
illi	capiunt	-iuntur	capiant	-antur

Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	capiebam	-ebar	caperem	-erer
teu	capiebas	-ebaris	caperes	-ereris
ille	capiebat	-ebatur	caperet	-eretur
ens	capiebamus	-ebamur	caperemus	-eremur
vos	capiebatis	-ebamini	caperetis	-eremini
illi	capiebant	-ebantur	caperent	-erentur

Futur Imperfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	capiam	-ar
teu	capies	-eris
ille	capiet	-etur
ens	capiemus	-emur
vos	capietis	-emini
illi	capient	-entur

Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	cepi	captus sum	ceperim	captus sim
teu	cepisti	captus és	ceperis	captus sis
ille	cepit	captus est	ceperit	captus sit
ens	cepimus	capti sumus	ceperimus	capti simus
vos	cepistis	capti estis	ceperitis	capti sitis
illi	ceperunt	capti sunt	ceperint	capti sint

Plusquamperfet

	act indicatiu	pas indicatiu	act subjuntiu	pas subjuntiu
ego	ceperam	captus eram	cepissem	captus essem
teu	ceperas	captus eres	cepisses	captus esses
ille	ceperat	captus erat	cepisset	captus esset
ens	ceperamus	capti eramus	cepissemus	capti essemus
vos	ceperatis	capti eratis	cepissetis	capti essetis
illi	ceperant	capti erant	cepissent	capti essent

Futur Perfecte

	act indicatiu	pas indicatiu
ego	cepero	captus ero
teu	ceperis	captus eris
ille	ceperit	captus erit
ens	ceperimus	capti erimus
vos	ceperitis	capti eritis
illi	ceperint	capti erunt

Fio, fis, fieri, factus sum

Present

	act indicatiu	act subjuntiu
ego	fio	fiam
teu	fis	fias
ille	fit	fiat
ens	fimus	fiamus
vos	fitis	fiatis
illi	fiunt	fiant

Imperfecte

	act indicatiu	act subjuntiu
ego	fiebam	fierem
teu	fiebas	fieres
ille	fiebat	fieret
ens	fiebamus	fieremus
vos	fiebatis	fieretis
illi	fiebant	fierent

Futur Imperfecte

	act indicatiu
ego	fiam
teu	fies
ille	fiet
ens	fiemus
vos	fietis
illi	fient

Perfecte

	act indicatiu	act subjuntiu
ego	factus sum	factus sim
teu	factus és	factus sis
ille	factus est	factus sit
ens	facti sumus	facti simus
vos	facti estis	facti sitis
illi	facti sunt	facti sint

Plusquamperfet

	act indicatiu	act subjuntiu
ego	factus eram	factus essem
teu	factus eres	factus esses
ille	factus erat	factus esset
ens	facti eramus	facti essemus
vos	facti eratis	facti essetis
illi	facti erant	facti essent

Futur Perfecte

	act indicatiu
ego	factus ero
teu	factus eris
ille	factus erit
ens	facti erimus
vos	facti eritis
illi	facti erunt

Verbs deponents

Els verbs deponents són aquells verbs amb morfologia de passiva, però que es tradueixen en activa. Més concretament el subjecte d'un verb deponent no és un subjecte passiu, sinó un subjecte experimentador o psicològic. L'ocurrència dels verbs deponents és una de les restes d'Ergativitat escindida en llatí.

Verbs defectius i impersonals

En llatí els verbs meteorològics (pluit 'plou', tonat 'trona', fulgurat 'llampega', ninguit 'neva', són defectius; encara que també ho són verbs que expressen deure o necessitat (libet 'agrada', licet 'és lícit', decet 'és adequat', dedecet 'no és adequat', oportet 'és necessari', refert 'importa'…) i d'altres que expreasn sentiment (piget 'tenir pena', poenitet 'penedir-se', miseret 'tenir compassió', etc.).

Preposicions

Les preposicions del llatí actuen de nucli del sintagma preposicional i com tals nuclis regeixen a un sintagma nominal, el cas gramatical del qual està regit per la preposició.

• Les preposicions llatines regeixen dos casos acusatiu o ablatiu. És a dir, darrere d'una oració introduïda per una preposició, necessàriament trobarem un sintagma preposicional en acusatiu o ablatiu. Aquest fet també succeeix en algunes llengües flexives modernes, com ara l'alemany
• Algunes poques preposicions poden regir acusatiu o ablatiu però el significat del sintagma preposicional és diferent.
• A més el llatí té una postposició (tenus 'fins i tot') que requereix cas genitiu en el sintagma precedent.

Sintaxi

Sintaxi de casos

Nominatiu

El Nominatiu es correspon en català al subjecte, a l'atribut i també al complement predicatiu.

Exemple de Subjecte: Regina nuntios mittit - La Reina envia missatgers'

Exemple d'Atribut: Ager fertilis est - 'El camp és fèrtil '

Genitiu

Correspon al complement del nom (adnominal) que en català va introduït per la preposició "de". Pot ser:

• Possessiu o de pertinença.

  Domus Reginae - la casa de la Reina

  Domus domini - la casa del senyor

  Domus Caesaris - la casa de Cèsar

  Natura rerum - la naturalesa de les coses

• De preu, valor o estima.

  aestimemus assis - considerem en valor d'un as (tanmateix, aquesta traducció literal és molt forçada. Normalment en català diríem: "Considerem que val un as"

Datiu

Generalment correspon a un complement indirecte o a un complement de règim.

Exemple: Caesar gladium dedit Brutus - 'César va donar l'espasa a Brutus '

En llatí el complement indirecte no porta mai preposició. Però en traduir-ho, normalment li posarem la preposició "a" o "per a"

Acusatiu

Sense Preposició

Correspon fonamentalment al complement directe i també al complement predicatiu:

Exemple: Non relinques amicum - 'No abandonaràs l'amic'.

En cas de "dobles acusatius" un d'ells, en català, equival a un complement indirecte:

Exemple: Pueros grammaticam doceo - 'Ensenyo gramàtica als nens '

En oracions exclamatives es fa servir l'acusatiu:

Magnum virum Senecam! - ' Quin gran home (va ser) Séneca! '

Oració d'infintiu

L'acusatiu també té un altre ús: l'anomenada oració d'infinitiu És un tipus d'oració que en català se sol traduir com una subordinada introduïda per la conjunció "que". Vegem-ne uns exemples:

Exemple 1: Vetus prouerbium est gladiatorem in arena capere consilium - 'Un vell proverbi diu que el gladiador pren la decisió a l'arena'

Exemple 2: Omnes scimus Terram esse globam - 'Tots sabem que la Terra és rodona'

Aquest tipus d'oració fa la funció (bàsicament) de subjecte o de complement directe de l'oració principal de la qual depèn. El subjecte va en acusatiu.

Si el verb és transitiu, portarà un altre acusatiu en funció de complement directe (Exemple 1)

Si el verb és copulatiu, portarà un altre acusatiu en funció d'atribut, perquè concorda amb el subjecte en acusatiu (Exemple 2).

Ad

A, cap a, en, a prop de (C.C.Lloc), al voltant de (amb numerals).

Exemple: Discurrunt armati ad portas. (Liv.) / Els homes armats corren cap a les portes.

Adversus, Adversum

Contra, cap a, respecte a.

Exemple: Multos inveni aequos adversus homines, adversus deos neminem. (Sen.) / He trobat molts justos respecte als homes, a ningú respecte als déus.

Ablatiu

Ablatiu (pròpiament dit)

Lloc on -sense preposició amb noms propis de ciutats i illes petites i amb els apel·latius domus i rus; els altres noms de lloc van amb les preposicions ab, ex o de = romā proficistur,rure rediit

Amb els verbs liberare, solvere, privare, etc. i amb els adjectius liber, vacuus, inmunis, orbus, nudus. - és clàssic l'ablatiu sense preposició o amb ab de persona=populus liberatus a regibus; liber curā; liberum a praedonibus.

Amb els verbs cedere, movere, pellere: cedere patriā, vitā; movere castris (fer fora del campament); regnō pellere. se abdicare consolatu (abdicar del càrrec de cònsol)

Ablatiu d'origen terrā natus; natus locō nobili

Ablatiu instrumental

De mitjà s'expressa per ablatiu sense preposició quan el mitjà és una cosa i per acusatiu amb per quan és de persona = cornibus tauri es tutantur; adeunt Caesarem per Haeduos -moltes vegades la relació de mitjà llatina no correspon a la catalana; equo (a cavall), curru vehi (anar en carro); pedibus ire (anar a peu); ludere pila; terra Macedoniam petit (va a Macedònia per terra).

Amb els verbs que signifiquen vestir, adornar, alegrar, instruir, acostumar: erudire exercitum omni disciplina militari (instruir l'exèrcit en tota la disciplina militar). -amb el verb acostumar es fa servir més el datiu.

Amb els verbs viure, alimentar: lacte vivere

Amb els verbs deponents utor, fruor, vescor, fungor i potior: oculis utor; vescimur bestiis

Ordre dels constituents

En llatí l'ordre dels constituents generalment no està rigidamente determinat per restriccions gramaticals i depèn de qüestions de tòpic i focus. El tòpic tendeix a aparèixer el més a l'esquerra possible de l'oració i el focus, cap al final. Comparem aquestes dues frases:

(1a) Quid accidit fēlī Petrī? (' Què el va succeir al gat d'en Pere')

(1b) morsus est ā cāne meō ('Ha estat mossegat pel meu gos')

(2a) Ā quō morsus est fēlēs Petrī? ('¿Per qui ha estat mossegat el gat d'en Pere')

(2b) ā cāne meō morsus est ('Ha estat mossegat pel meu gos')

Quant a l'ordre dels constituents dins dels sintagmes tampoc no semblen existir restriccions fortes encara que el nucli sintàctic tendeix a aparèixer darrere del complement o modificador. Entre adjectius i noms l'ordre dels adjectius pot influir en el fet que l'adjectiu restringeixi el possible referent o simplement qualifiqui:

(3a) domus nova, 'la casa nova [que algú va construir]'

(3b) nova domus, 'una casa [que es veu com] nova'

Cal recordar que en llatí es fa servir molt l'hipèrbaton, sobretot en poesia, per la qual cosa l'ordre dels constituents no és de vital importància.

Tanmateix, existeixen nombrosos casos de paraules l'ordre relatiu de les quals no és enterament lliure, sinó que l'ordre importa respecte al significat de l'expressió, això succeeix per exemple quan interaccionen diversos elements de polaritat negativa:^[3]

Afirmació limitada	Afirmació general
Non nemo 'algú'	Nemo non 'tots'
Non nullus 'algun'	Nullus non 'tots'
Non nihil 'alguna cosa'	Nihil non 'tot'
Non numquam 'de vegades'	Numquam non 'sempre'

Vegeu també

• Declinació del llatí
• Llatí
• Llista de locucions llatines

Referències

1. Devine, Andrew M.; Stephens, Laurence D. Latin word order: structured meaning and information (en anglès). Oxford; New York: Oxford University Press, 2006, p. 3-5. «Word order is what gets the reader of Latin from disjoint sentences to coherent and incrementally interpretable text. En català: "L'ordre dels mots és el que obté el lector del llatí a partir de frases disjuntes, per comprendre i interpretar el text incrementalment."» 
2. «TERCERA DECLINACIÓN (III): Sustantivos irregulares y particularidades». [Consulta: 27 maig 2020].
3. +%22non+numquam%22&source=bl&ots=q6vvy0AsPk&sig=oS-KwErg83Nr8e8DwcXn8jgstro&hl=ca&ei=qO5qS8-Jc5CrjAfe0pj0Bq&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CacQ6AewAa#v=onepage&q=%22numquam%20non%22% 20% 22non%20numquam%22&f=false L. Carrera (2007): Llatí. Gramàtica i exercicis, pàg. 240^{[Enllaç no actiu]}

Bibliografia

• Herrero Llorente, Victor-José. Diccionario de expresiones y frases latinas. 3a edición corregida y muy aumentada, 2a reimpresión. Madrid: Editorial Gredos, 2001. ISBN 978-84-249-0996-3. 
• —. Verbi gratia: diccionario de expresiones latinas. Madrid: Editorial Gredos, 2007. ISBN 978-84-249-2880-3. 
• Rubio Fernandez, L. & González Rolan, T.. Nueva gramática latina. Coloquio Editorial, 1990. ISBN 84-86093-17-1. 
• Segura Munguía, Santiago. Clave del Método de Latín. Bilbao: Universitat de Deusto, 2008. ISBN 978-84-9830-135-9. 
• —. Nuevo diccionario etimológico Latín-Español y de las voces derivadas. tercera edición. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-7485-754-2. 
• —. Diccionario por Raíces del Latín y de las voces derivadas. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-023-9. 
• —. Método de Latín. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-024-6. 
• —. Gramática Latina. Bilbao: Universitat de Deusto, 2004. ISBN 978-84-7485-925-6. 
• —. Frases y expresiones latinas de uso actual: con un anexo sobre las instituciones jurídicas romanas. Bilbao: Universitat de Deusto, 2006. ISBN 978-84-9830-054-3.