Guerra Civil del Salvador
Crisi de l'Amèrica Central  | |||
|---|---|---|---|
 | |||
| Tipus | guerra civil | ||
| Data | 1979-1992 | ||
| Lloc | El Salvador | ||
| Resultat | Acords de Chapultepec | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Es coneix comunament com a guerra civil del Salvador, al conflicte bèl·lic intern, ocorregut al país centreamericà, on es van enfrontar, l'exèrcit governamental, la Força Armada del Salvador, (FAES), en contra de les forces insurgents del Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional (FMLN).
Antecedents
[modifica]Les eleccions presidencials salvadorenes de 1972 viure un frau electoral massiu en favor del Partit de Conciliació Nacional (PCN) recolzat pels militars i seu candidat, el coronel de l'exèrcit Arturo Armando Molina. L'oposició al govern de Molina va ser forta tant a la dreta com a l'esquerra. També el 1972, les marxistes-leninistes Forces Populars d'Alliberament Farabundo Martí (FPL), establertes el 1970 com a branca del Partit Comunista d'El Salvador, van començar a dur a terme operacions de guerrilla a petita escala a El Salvador. També van començar a desenvolupar-se altres organitzacions com l'Exèrcit Revolucionari del Poble (ERP).
Des de la dècada de 1970, les nombroses desaparicions, tortures i assassinats de persones sospitoses de simpatitzar amb idees d'esquerres o simplement contra la dictadura, ja fossin camperols, estudiants, mossens o bisbes (Óscar Romero, mort el 1980), van obligar a molts a portar la seva activitat política des de la clandestinitat.[1] Alguns marxen a les muntanyes, on s'organitzen diferents grups per a la lluita armada organitzada amb l'objectiu d'enderrocar els successius governs de la dictadura salvadorenca i fer una revolució socialista.
La guerra civil
[modifica]El 15 d'octubre de 1979, una Junta de Govern Revolucionari (JRG) va prendre el control d'El Salvador, deposant el president Carlos Humberto Romero iniciant una guerra civil a gran escala. José Napoleón Duarte va tornar a El Salvador el 3 de març de 1980 i es va unir a la Junta, convertint-se en ministre d'Afers Exteriors d'El Salvador.
El conflicte armat mai va ser declarat en forma oficial, però es considera normalment que es va desenvolupar entre 1979 i 1992, encara que el país va viure un ambient de crisi política i social durant la dècada de 1970.[2][3]
L'arquebisbe de San Salvador Óscar Arnulfo Romero fou assassinat d'un tret al cor per un franctirador dels esquadrons de la mort mentre celebrava missa en la capella de l'Hospital La Divina Providència en la colònia Miramonte de San Salvador. per la seva defensa dels drets humans,
José Napoleón Duarte es va convertit en cap d'estat el 22 de desembre de 1980 i l'FMLN va respondre llançant una important ofensiva militar el 10 de gener de 1981. Com a exèrcit va emprar nenes soldat.[4] Més endavant, adoptà una política per a deixar de reclutar nens i permetre que abandonaren les files davant la visió negativa que es tenia des de l'opinió pública.[5] Durant tota la dècada de 1980 se succeeixen els enfrontaments entre la guerrilla de l'FMLN i l'exèrcit, amb l'ajut militar i econòmic del bloc soviètic, per una banda, i dels Estats Units, per l'altra. A més de l'exèrcit, el govern del Salvador utilitzà en la seva lluita contra "els insurgents" l'anomenada "guerra bruta" amb els esquadrons de la mort i les forces paramilitars.
El FMLN estava equipat amb armes de fabricació occidental, principalment d'origen nord-americà i israelià com els fusells M16 i M60, però en 1987 la guerrilla va incorporar AK-47, RPG-7 i Dragunov del bloc de l'est.[6]
En les eleccions locals de 1988 va assolir més del 80% dels vots i en les del Congrés va arribar 31 escons de 60 possibles. Al maig el partit ho va triar com candidat presidencial i el 18 de març de 1989 Alfredo Cristiani Burkard va ser elegit president de la nació amb el 53,8% dels vots.
Enmig dels violents atacs d'ambdues parts implicades amb implicacions regionals, presidents dels països centreamericans es van reunir a Tela, Hondures, per parlar del conflicte armat. Arran d'aquesta cimera, es va instar l'FMLN a convocar un alto el foc tal com consta en el document d'Esquipulas II. Mentrestant, a El Salvador, les comissions per al diàleg de pau intentaven trobar una solució pacífica al conflicte. El 13 de setembre de 1989 es va celebrar un diàleg a Mèxic que va donar lloc a l'"Acord de Mèxic", la primera proposta formal per negociar el final de la guerra. Un mes més tard, es va celebrar una nova reunió entre el Govern i el FMLN a Moravia, Costa Rica per continuar les negociacions,[7] que van fracassar, i la guerrilla va llençar la seva campanya més important, l'Ofensiva Hasta el Tope y Punto… ¡Febe Elizabeth Vive!.[8]
El novembre de 1989 l'exèrcit va intensificar la seva lluita contra les guerrilles del FMLN i el 16 de novembre va assassinar 6 sacerdots jesuïtes i dos de les seves ajudants a la Universitat Centroamericana José Simeón Cañas (UCA). Entre aquests sacerdots estava el rector Ignacio Ellacuría Beascoechea, destacat teòleg de l'alliberament i participant de les converses de pau amb el FMLN.[9] Aquest crim va generar grans protestes en tot el món en contra de Cristiani, que va intentar apaivagar-les prometent dur als responsables davant la justícia. Es va crear una comissió que va acabar el gener de 1990 amb l'arrest de 9 membres de l'exèrcit (4 oficials, 3 oficials no comissionats i 2 soldats).
La invasió de Panamà del 20 de desembre de 1989 i la derrota electoral dels Sandinistes a les eleccions generals de Nicaragua de 1990 van impulsar una nova ronda de negociació entre l'FMLN i el govern l'abril de 1990[8] a Ginebra amb la mediació de la ONU, que va seguir de nous combats el novembre amb la ofensiva Castigo a la Fuerza Armada antidemocrática.[8] Els darerrs combats van tenir lloc al volcà Guazapa el desembre de 1991, i la guerra va acabar amb els Acords de Chapultepec el 16 de gener de 1992.[10]
Conseqüències de la guerra
[modifica]La guerra va causar 75.000 morts, 7.000 desapareguts, 500.000 desplaçats i 1 milió de refugiats en altres països, i es calculen les pèrdues en l'economia en 1.800 milions de dòlars.[11]
Després d'un llarg procés de negociacions, els Acords de Pau de Chapultepec (1992), permeten que l'FMLN es converteixi en un partit polític legalitzat.[11] La guerra encara avui en dia està molt present amb la vida diària de la població del Salvador. La població encara avui en dia està molt dividida i encara hi ha dos partits que "representen els dos costats" Arena que representa al bàndol dels militars i l'FMLN.
Referències
[modifica]- ↑ «Cronología de la violencia, Reporte de la Comisión de la Verdad para El Salvador». Comisión de la Verdad. [Consulta: 21 gener 2021].
- ↑ «Cronología de la violencia, Reporte de la Comisión de la Verdad para El Salvador» (en castellà). Biblioteca Virtual - Universidad de El Salvador - Comisión de la Verdad. [Consulta: 7 febrer 2009].
- ↑ Historia General de Centroamérica, Tomo III, págs. 103-118
- ↑ García Sotelo, Gilda M. Razones y sinrazones sobre las niñas soldados. 1e ed. Madrid: Sepha, 2006, p. 36. ISBN 84-934837-4-5.
- ↑ García Sotelo, 2006, p. 65.
- ↑ François, David. El Salvador – Volume 1: Crisis, Coup and Uprising 1970-1983 (en anglès). Helion & Company, 2023, p. 19-23. ISBN 1804510300.
- ↑ «CAMPAÑA MILITAR 1980-1992» (en castellà). Fuerza Aérea Salvadoreña. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Martínez, Oscar. «11 de noviembre de 1989: Ofensiva Hasta el Tope y Punto… ¡Febe Elizabeth Vive!» (en castellà). Diario Co Latino, 14-11-2019. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ «Caso Ellacuría: 133 años de cárcel para un excoronel salvadoreño por la matanza de jesuitas de 1989» (en castellà). Cadena SER, 11-09-2020. [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ Narcís Noguera, Elisabet Zunzunegi «Del M-16 a la 'MILPA». El Temps, 09-11-1992, pàg. 46-47 [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ 11,0 11,1 Narcís Noguera, Elisabet Zunzunegi «Del M-16 a la 'MILPA». El Temps, 09-11-1992, pàg. 46-47 [Consulta: 8 octubre 2024].
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
