Fitxa | |
---|---|
Direcció | Rosa von Praunheim |
Protagonistes | |
Producció | Rosa von Praunheim |
Guió | Rosa von Praunheim i Jürgen Lemke (en) |
Música | Andreas Wolter (en) |
Fotografia | Elfi Mikesch |
Muntatge | Mike Shepard |
Dades i xifres | |
País d'origen | Alemanya |
Estrena | 6 febrer 2015 |
Durada | 89 min |
Idioma original | alemany |
Color | en color |
Descripció | |
Gènere | cinema biogràfic, documental, cinema LGBT i drama |
Härte és una pel·lícula dramàtica alemanya del 2015 dirigida per Rosa von Praunheim i protagonitzada per Hanno Koffler. [1] La pel·lícula explica la història d'Andreas Marquardt que va ser abusat sexualment per la seva mare quan era nen, es va convertir en campió de karate i més tard proxeneta. Es va projectar a la secció Panorama del 65è Festival Internacional de Cinema de Berlín[2]on va guanyar el tercer premi al Premi del Públic Panoroma.[3]
De petit, Andy és molt maltractat pel seu pare fins que l'home abandona definitivament la família. Quan queda sola amb el seu fill, la mare obliga l'Andy a fer actes incestuosos. Als vuit anys, l'Andy se sent atret per les arts marcials japoneses i comença a entrenar-se diàriament. A diferència de la seva situació familiar, el seu dojo proporciona la seguretat d'una jerarquia fiable on pot prosperar. La seva imprudència i els seus èxits com a lluitador de torneigs li asseguren l'atenció de l'inframón local. A falta d'alternatives, accepta l'oportunitat de treballar com a delinqüent. Més d'una noia bonica està enamorada del seu encant accidentat. S'aprofita dels seus sentiments dirigint un pròsper negoci secundari com a proxeneta fins que una noia anomenada Hannah diu alguna cosa que li recorda a la seva mare maltractadora. Aclaparat per la ira, la colpeja i és empresonat. La Marion, una de les seves amants, es manté fidel. Amb ella s'obre per primera vegada a una dona i això li permet explicar a un terapeuta els secrets de la seva infància problemàtica. Després del seu alliberament, es converteix en el company fidel de la Marion.
El crític de cinema britànic Joe Manners Lewis va valorar la trama de la pel·lícula com a "interessant", però també va subratllar que l'adaptació de vegades semblava més una reconstrucció documental que un cinema artístic.[4]